Marco Polo viatjava sense ordinador

Tot i que han passat només dotze anys, és una eternitat. El 1996, quan preparava el meu viatge a la Xina amb bicicleta, internet t'oferia -així m'ho va semblar en aquell moment- quantitats inabastables d'informació que de cap manera podies trobar a les llibreries ni a les hemeroteques. Dotze anys més tard, comparo la informació que vaig trobar sobre els països pels quals havia de passar -Turquia, Geòrgia, Azerbaidjan, Turkmenistan, Uzbekistan...- amb la que hi ha ara i m'adono que vaig sortir de casa disposat a submergir-me durant quatre mesos en una realitat completament diferent però quasi en la més absoluta inòpia. Per voluntat pròpia, però també perquè encara no existien els smartphones, les tablets o les connexions 3G, l'únic aparell tecnològic que duia dins les alforges era una rústega càmera de fer fotos analògica.

Els viatgers del segle XXI corren pel món carregats amb ferralla tecnològica que els permet estar quasi permanentment connectats. Així, poden narrar el dia a dia del seu viatge quasi en directe, penjant textos, fotos i videos de tot el que els va passant, per a què tothom pugui seguir des de casa les seves vicissituds.

A mi, que sóc una mica romàntic, em tiren més els grans viatgers del XIX i principis del XX. Així que si avui hagués de tornar a fer un viatge com aquell, tornaria a sortir de casa amb el mínim de parament tecnològic. Per viure segons quins viatges al màxim i deixar-te empaltar de tot el que t'envolta, has d'aconseguir desconnectar del món i, almenys per a mi, l'única manera d'aconseguir-ho és, durant els dies, setmanes o mesos que duri l'experiència, reduir al mínim el contacte amb tot el que has deixat enrere. I el que hagis d'explicar, ja ho faràs quan tornis. Al cap i a la fi, si Marco Polo viatjava sense ordinador, per quins set sous no podem fer-ho també nosaltres?

Convida'm a conèixer la teva ciutat

Publicat al diari Ara l'11 de novembre del 2012

Marco Giralucci (foto Walter Fano)

A la xarxa hi ha més de mig miler de blogs escrits des de l'estranger per catalans i en català i sobre qualsevol destinació. Ens centrem en alguns que s'han convertit en guies molt útils per fer una escapada o viure en altres ciutats occidentals

Marc Tió, Marc Esteve i Marco Giralucci viuen a Nova York, Dublín i Venècia. Cadascú des del seu lloc de residència ha posat en marxa un blog que pretén ser una guia de la ciutat que els acull i que s'adreça als catalans que tenen intenció de viatjar-hi. Tots tres es diuen igual que el mític viatger venecià que al segle XIII va descobrir als ulls europeus les meravelles que amagava la Ruta de la Seda. Però a diferència d'ell els Marco Polo del segle XXI expliquen el que veuen des d'un teclat.

L'oferta de blogs de ciutats del món escrits per catalans es multiplica a la mateixa velocitat que augmenta el nombre de catalans que se'n van a viure a l'estranger i tenen ganes d'explicar en la seva llengua tot el que descobreixen.

Eduard Balsebre és un viatger impenitent que nodreix cinc blogs de viatges (El bloc dels viatges, Viatge a l'Orient, Guia d'Amsterdam, Guia de Lisboa i Guia de Samarcanda) i La catosfera viatgera, un directori on recopila tots els blogs de viatges escrits en català. Segons el recompte que Balsebre va iniciar fa mig any, a la xarxa hi ha més de mig miler de blogs escrits en català fora de l'Estat. "N'hi ha de quasi qualsevol destinació del planeta, inclosos l'Àrtic i l'Antàrtic", revela. I tot i que el càlcul no inclou els espais que estan inactius o que han deixat de funcionar, la xifra augmenta al ritme d'un 10% o un 15% anual, explica.

L'autor de La catosfera viatgera (lacatosferaviatgera.blogspot.com) destaca que els blogs cada cop són menys un relat adreçat a familiars i amics. Al contrari, els autors són conscients que s'adrecen a un públic més ampli i les agències de publicitat han fixat l'atenció en els que reben més visites.

Unes hores de consulta per internet revelen que encara hi ha molts autors que insisteixen a explicar anècdotes irrellevants (neveres d'Erasmus buides, carnets del Barça de la penya local...) perquè no serveixen per fer entendre al lector com és la ciutat o les persones amb qui conviuen. Però també hi ha multitud d'espais plens d'històries interessants.

Per exemple, les que explica Marc Tió a Cap a Nova York(www.capanovayork.com). Tió, de 37 anys, feia de guionista al programa El club, d'Albert Om, i el 2009 va decidir que necessitava "un canvi bèstia". Poc després d'establir-se a la ciutat dels gratacels, va detectar que molts amics i amics dels amics dels seus amics es posaven en contacte amb ell per demanar-li consells sobre la ciutat. "Si tanta gent m'ho pregunta, és que hi ha una necessitat", es va dir. I es va posar a organitzar rutes per a catalans que visitin la ciutat.

Això d'organitzar rutes per Nova York en català "a la gent li fa molta gràcia", assegura Tió divertit. Ell acompanya persones que viatgen soles i parelles, però també grups d'amics, famílies i, sobretot, gent gran, que no parla idiomes i que necessita ajuda per aclarir-se al metro.

El servei de guia es complementa amb la web, el blog i els comptes de Twitter i Facebook, des d'on ha difós abundant informació sobre l'huracà Sandy. Perquè a banda de guia i enamorat de Nova York, Marc Tió és periodista i col·labora a RAC1. "Sento passió per Nova York i m'encanta descobrir-la i ensenyar-la".

De Nova York a Dublín

A diferència de Tió, Marc Esteve, de 36 anys, no tenia cap intenció professional quan, l'estiu del 2010, va obrir el seu portal. L'únic que pretenia era entretenir-se i posar en pràctica els coneixements adquirits amb el llibre per fer pàgines web que s'acabava de comprar. Així va néixer un espai amb una estètica i un nom poc habituals a internet: Societat de beneficència dels catalans de Dublín (www.dublin.cat). "Sóc una mica romàntic i hi havia hagut un casal a Cuba fundat el 1840 que es deia igual. El títol suggereix també aquesta barreja entre noves tecnologies i el passat. Posar-li Casal català a Dublín hauria estat poc original", ironitza.

L'objectiu d'aquest llicenciat en empresarials, amb vuit anys de residència a Dublín, és donar consells a catalans que vulguin establir-se a la ciutat, més que oferir informació als que hi viatgen, "que per a això ja hi ha les guies". A la seva particular societat de beneficència , Esteve explica trucs sobre els carrers, la gent i l'administració irlandesa que ell va haver de descobrir pel seu compte quan se n'hi va anar a viure i que ara ofereix generosament a les persones que entren a la seva pàgina o que li escriuen per demanar-li consell. "No em suposa cap problema. La utilitat de la web és donar informació; no costa gens aconsellar".

Això sí, últimament ha notat un notable increment de les visites en l'apartat de consells laborals. Per respondre a aquest interès, segurament provinent de catalans que valoren la possibilitat d'emigrar a Irlanda, Esteve ha actualitzat i ampliat la informació disponible.

I cap a Venècia

El plantejament de VenèciAquí (tourveneciaqui.wordpress.com) s'assembla més al de Cap a Nova York que al de la Societat de beneficència. El seu autor és Marco Giralucci, un venecià que ha viscut molts anys a Catalunya i que, de nou al seu país, des de lluny organitza rutes turístiques "en català i des d'un punt de vista català".

"Vaig començar amb un blog sobre Catalunya en italià (Catalogna oggi), després vaig pensar que a molts catalans els agrada Itàlia i que valia la pena explicar-los el país en català. Ara, després d'entrar en contacte amb altres blogs en català sobre ciutats d'Itàlia, m'he decidit a posar en marxa la meva activitat".

Arquitecte i expert en història de l'art, Giralucci també oficia com a perfecte cicerone des de la xarxa. Gràcies a les acurades entrades que escriu, coneixerem la història de nombrosos edificis i artistes venecians, la toponímia local i històries curioses. Per exemple, perquè els GPS es tornen bojos en arribar a Venècia (carrers estrets, noms de carrers repetits...) o que allà es van inventar els girs bancaris, ja al segle XVII, per mediació dels ubics mercaders venecians, que exercien la seva activitat en tots els confins de la Mediterrània.

Per Giralucci, els avantatges d'una guia online respecte a una guia de paper són clars: "És viva, perquè va actualitzant-se contínuament, i sobretot tens la percepció que al darrere sempre hi ha una persona que comunica una experiència".

El que mai no sabrem és si Marco Polo, en el cas d'haver nascut set segles més tard, avui també tindria el seu blog.

Cap a la fi de les guies en paper?

"D'aquí deu anys els smartphones i les tablets actuals s'hauran transformat en aparells que ara semblen de ciència-ficció", assegura Eduard Balsebre. Aquest viatger i bloguer infatigable entén que els blogs són el lloc idoni per a la publicació dels relats viatgers. "Els cronistes de viatges del segle XXI escriuen en un teclat i en segons es llegeix a tot el món", constata. Segons Balsebre hi ha autors de blogs de viatges en català que "són pura literatura" i que el fet d'escriure en la seva llengua "ha significat ocupar l'espai social que estava (i està) buit per la manca de mitjans de comunicació sobre viatges en català".

Balsebre és un convençut dels avantatges que té un blog per a un viatger. "Ofereix una fantàstica alternativa al clàssic quadern de viatge (la llibreta en paper) i permet compartir amb facilitat les experiències i  recomanacions. Tant és així que alguns professionals del món dels viatges cerquen aquest espai com una manera d'arribar a potencials clients".

Respecte a la clàssica guia en paper, els blocs sobre ciutats tenen l'avantatge de poder oferir una actualització contínua dels continguts, la modificació dels que han caducat i la incorporació dels que són novedosos; permeten afegir tries personalitzades; i estan escrits en la teva llengua. Com a inconvenients, Balsebre cita la desconfiança respecte a un autor desconegut que es troba a la xarxa (qui és aquest?). Però això canviarà "radicalment" en pocs anys, vaticina. "Naixeran (estan naixent ara mateix) col·leccions de guies semi-professionalitzades, impulsades per viatgers que tenen força lectors. Aquestes guies-blocs, igual que ara està passant amb els blocs de viatges, es complementaran amb les guies-paper, i amb el temps totes dues conviuran en les noves eines portàtils".

Pep Bernadas, cofundador de la llibreria de viatges Altaïr, valora la "percepció subjectiva i actual" que ofereixen els blocs. Tot i això, està convençut que les guies tradicionals encara tenen recorregut i conviuran amb les noves eines digitals. "Hi haurà una evolució molt ràpida cap al predomini de les aplicacions que, via GPS, et faciliten tota mena d’informacions. Les que hi ha ara són més efectistes que eficaces, plenes d’inexactituds; però milloren ràpid. De tota manera, mentre els cercadors només et donin informacions que en un 90% són repetitives i costi tant de trobar el què realment t’interessa, el paper segueix sent de més fàcil consulta".

Quan surt de viatge, Bernadas opta per combinar la informació que li aporta la guia que sempre du a la butxaca amb la que obté via internet. Ara bé, creu que els webs i blogs tenen les seves limitacions: estan bé quan fan referència a indrets, activitats i altres aspectes que tenen a veure amb els interessos i afinitats dels autors. En canvi, la informació global que s'hi troba acostuma a estar afusellada d'altres fonts.

"A mi m’agrada guardar les guies velles -confessa Bernadas-. Serveixen de suport a la memòria. Sense la Guide Bleu de Turquia que vaig utilitzar el 1976, per exemple, no sabria recordar amb fidelitat els barris vells d’Istanbul. L’Istiqlal Cadessi o la plaça de Taksim no tenen res a veure amb el que eren aleshores. Si un escriptor vol ambientar un personatge a la Barcelona dels anys 60, com ho faria sense una guia d’aquell moment?".

Duesaigües, un respir discret al Baix Camp

Publicat al diari Ara el 28 d'octubre del 2012

Castell d'Escornalbou

El dramaturg Enric Nolla coneixia Duesaigües només pel que el seu pare li havia explicat de petit. Nascut i criat a Caracas, fill de catalans emigrats a les Amèriques a la recerca d'una vida millor, no hi havia estat mai. Per al seu pare, Duesaigües eren els orígens enyorats, la família de la qual s'havia separat, la casa on havien nascut diverses generacions de Nolla, la terra seca. Per a l'Enric, que només n'havia sentit històries llunyanes, el paradís perdut del seu progenitor eren només unes arrels exòtiques amb les quals el 1991, a l'edat de 25 anys, es va retrobar.

"Els primers records de Duesaigües -se sincera Enric Nolla- estan totalment impregnats dels records del pare, que des de la llunyana Veneçuela m'explicava històries de com era la seva vida de pagès. Jo sempre he intentat resseguir les seves passes i, si t'he de dir la veritat, la imatge que tinc més present és la primera vegada que vaig veure el meu pare, el meu oncle i el meu cosí plegant avellanes en un tros a prop del poble. Et semblarà una bestiesa, però jo no havia vist un avellaner en la meva vida".

Un cop va arribar a Catalunya, la vinculació amb el poble i els seus orígens va ser molt ràpida. Tant, que ara no podria passar sense. Hi va gairebé cada setmana amb la seva mare, "perquè no perdi del tot els lligams amb els familiars i coneguts". Junts s'estan a Ca la Marina, la casa familiar: "Hi ha unes bones vistes de l'ermita de Santa Bàrbara, a dalt de tot del castell de la baronia d'Escornalbou! És molt tranquil·la i me l'he fet al meu gust, respectant les formes constructives tradicionals".

Duesaigües permet a Enric Nolla "desconnectar" de la seva vida professional a Barcelona. És, diu, "un respir discret". Aprofita les estades al municipi del Baix Camp per llegir, descansar i fer petites excursions per l'entorn. "Visito alguns trossos que havien sigut de la família, a l'estiu baixo a la platja, a Cambrils, que és només a deu minuts en cotxe... De vegades procuro no fer res i no faig res". Aquesta manca d'activitat, tan difícil d'aconseguir a la gran ciutat, li permet mimetitzar-se amb l'entorn i admirar-se "de la vida senzilla i essencial" que hi porten les menys de 200 persones que hi resideixen.

Raons per visitar Duesaigües? Nolla en cita tres: passar uns dies de tranquil·litat en un indret autèntic que encara conserva la vida dels pobles rurals, fer alguna excursió per les muntanyes i gaudir de racons naturals "discrets però atractius".

A les portes del Montsant

Tot i ser petit, aïllat i solitari, Duesaigües està molt ben comunicat amb Reus i Cambrils i és a les portes del Priorat i de la serra del Montsant. "L'entorn està molt poc explotat, i malgrat la presència d'alguns molins de vent d'última generació, encara conserva racons molt especials i bucòlics". Nolla cita la serra de l'Argentera ("impactant") o les muntanyes on hi ha el monestir de Sant Miquel d'Escornalbou ("s'hi mantenen amb molta bellesa boscos exuberants de pins i alzines").

L'excursió a peu fins al monestir és la gran recomanació d'aquest home de teatre (Hurracan , Tractat de blanques , El berenar d'Ulisses...). La pujada és forta, diu, però l'esforç paga la pena. Sortint del cementiri, inclou una primera parada a la font de la Vilamanya, "després es passa per dintre del cor d'un bosc d'alzines meravellós: si hi vas a l'estiu, és inimaginable la frescor que transmet". I després cap amunt, per un camí ben senyalitzat i pavimentat, fins a arribar a l'antic monestir, des d'on es pot gaudir d'unes vistes privilegiades de la plana del Baix Camp i visitar el magnífic edifici. Les parts més antigues daten del segle XII i a partir del 1910 va ser reconstruït pel filantrop Eduard Toda.

Com a excursions facultatives, des de Duesaigües baixa l'antic camí ral que condueix a l'embassament de Riudecanyes. I pujant al coll de la Teixeta s'accedeix als pobles vinícoles del Priorat i del Montsant.

La cita

"Camí del cel s'enlaira altiva i orgullosa, els núvols l'emmantellen i besen dolçament, el sol daura sa testa, quan surt, dansant en l'ona, i té a sos peus les planes del Camp de Tarragona, i té a sos peus la raça de catalana gent".

Obres completes, Escornalbou, Salvador Estrem i Fa

Rocafort de Bages, l'irresistible encant dels pobles de mala mort

Publicat al diari Ara el 14 d'octubre del 2012

"Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort". La dita popular vindria a ser com el Reus, París i Londres però en sentit negatiu. Els que utilitzaven aquesta expressió ho feien per denigrar els llocs apartats, situats al mig de la muntanya i mancats de les comoditats de la vida moderna. Paradoxes dels temps, els nuclis rurals que han conservat l'ànima tradicional s'han convertit, en ple segle XXI, en un poderós atractiu per a moltes famílies que busquen la pau en un entorn natural privilegiat.

L'escriptor Roc Casagran ha fet estades a la casa que la seva família té a Rocafort del Bages "des de sempre". Li agrada la calma, l'aïllament, l'olor dels boscos a mitja tarda i, alhora, la proximitat a Manresa. Els records més antics que té vinculats a aquest poble de la Catalunya Central estan vinculats a l'estiu. "Una dent trencada arran d'una caiguda en bici, els partits de futbol fins a fer-se fosc, la llibertat de poder córrer i anar amb bicicleta pels carrers, les partides de ping-pong, els jocs a la plaça".

El Pont de Vilomara i Rocafort és un municipi amb dues ànimes. Les terres altes i les terres baixes. Històricament, la població i l'activitat econòmica es concentraven a Rocafort, mentre que el Pont de Vilomara eren quatre cases al marge del camí que conduïa a Barcelona i a Manresa, i del pont medieval sobre el Llobregat. Fins que va arribar la industrialització i la fil·loxera va arruïnar el negoci de la vinya. Fruit d'aquesta doble coincidència, el Pont de Vilomara es va omplir de fàbriques tèxtils i de nouvinguts, mentre que Rocafort es despoblava de manera irremeiable en perdre la principal font d'ingressos i quedar lluny dels grans eixos de comunicació.

Així, un municipi que antigament s'havia anomenat Rocafort o Rocafort de Bages va passar a dir-se Rocafort i Vilomara el 1917 i Pont de Vilomara i Rocafort des de fa trenta anys. L'equilibri de forces s'havia invertit. Avui Rocafort s'omple durant els mesos de bon temps de persones a la recerca d'una forma de viure tranquil·la.

Roc Casagran s'hi escapa sempre que pot. "És el meu refugi. M'agrada molt anar-hi fora d'època, que és quan menys gent hi ha. Trobar-hi l'aïllament. Els carrers, de nit, entre setmana, són desèrtics. M'agraden els llocs que t'interpel·len: una barraca de pastor de pedra seca, la visió de la silueta del Montcau o de la plana del Bages, el cementiri...".

L'autor d' Ara que estem junts (Columna, 2012) explica: "Sóc una persona de tancar-se a casa a llegir i a escriure, si és hivern amb la llar de foc encesa. I de sortir al carrer quan no hi ha ningú. I d'anar a córrer o a caminar pels boscos".

Casagran recomana Rocafort perquè és "just a la porta d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac". "Per fer una passejadeta pels quatre carrers que té, o una visita al museu del poble, que explica com ha estat la vida per aquestes contrades fins avui".

Església de Santa Maria

La ruta que ens aconsella inclou la visita a l'església de Santa Maria -"dins de la qual hi ha la paret de la sagristia pintada per Àngel Millan: el xoc entre el seu expressionisme abstracte i l'estil artístic de la resta de l'església és ben curiós i xocant"-, l'ascensió a les restes (només en queda una paret) del castell del segle X que dóna nom al nucli i una excursió a les masies dels voltants (Casassayes, el Flequer, Arbosset...), bona part de les quals van servir de refugi als maquis durant la postguerra.

Ara, que el lloc que resultarà més familiar als visitants és el mas Puig de la Balma, en el veí municipi de Mura. Està construït a recer de la balma que fa la muntanya i en el seu interior, així com a la rodalia, s'hi van rodar nombroses escenes de Pa negre.

Roc Casagran reconeix que, si la poesia és la seva pàtria, Rocafort de Bages és el seu refugi: "El vell amic que saps que sempre és allà, encara que faci temps que no li dius res. El lloc per retrobar-me amb mi mateix".

Els supervivents dels Andes

Publicat al diari Ara el 13 d'octubre del 2012

Dia 13 d'octubre del 1972. Un avió de la força aèria de l'Uruguai es disposa a travessar la serralada dels Andes enmig d'una forta tempesta. A bord hi van els joves integrants de l'equip de rugbi Old Christians Boys, acompanyants i la tripulació. El vol mai arribarà a la seva destinació final, Santiago de Xile. L'aeronau perd alçada fins que s'estavella contra els nevats cims andins, a 3.500 metres d'altitud. De les 45 persones que havien començat el viatge, 16 aconseguiran sobreviure miraculosament. El relat dels 72 dies que el grup va passar perdut en un terreny inhòspit, amb temperatures de fins a 40 graus sota zero, sense aliments, sense cap possibilitat de ser localitzat pels equips de salvament, va commocionar tot el món. 40 anys més tard, la història dels supervivents dels Andes segueix sent un exemple extrem de lluita per la supervivència.

La polèmica es va suscitar pocs dies després del rescat. Què havien menjat les 16 persones per aconseguir sobreviure 72 dies enmig d'una glacera? De bon principi, els al·ludits van respondre que els aliments que duien a l'avió, però de seguida van caure en contradiccions i van haver de reconèixer que la base de l'alimentació havien estat els cossos dels companys de viatge morts. Després de moltes consideracions de tipus moral, després que alguns d'ells es neguessin a fer-ho, després de rebutjar recórrer a les restes dels familiars i de les dones, la fam els va obligar a tots a recórrer a l'antropofàgia per evitar morir d'inanició.

La societat no els va condemnar quan es va saber què havien fet. Al contrari: en lloc de ser apedregats pels carrers de Montevideo, com ells es temien, es van convertir en herois a l'Uruguai i en tot el món.

En l'heroïtzació d'aquell drama hi va tenir molt a veure el llibre ¡Vi ven! , de l'anglès Piers Paul Read. L'autor recorda que, quan es van conèixer els detalls de la història, el seu editor el va enviar a Montevideo per convèncer les famílies que ell era la persona idònia per posar-la sobre el paper. I ho va aconseguir, imposant-se a altres autors amb més renom, com Gay Talese, gràcies al fet de "no ser ianqui", de tenir una edat semblant a la dels protagonistes i de ser catòlic com ells.

"La història era tan forta que era millor presentar-la sense floritures. No calia que l'autor digués al lector el que havia de pensar, sinó que fos el lector mateix que decidís. Els detalls podien resultar xocants per a moltes persones, però si s'excloïen la gent podia arribar a creure que havien succeït coses pitjors que les descrites en el llibre", explica Read.

¡Viven! es va convertir en una obra de lectura obligada per a diverses generacions de lectors. Se'n van vendre cinc milions d'exemplars i el 1992, en complir-se el vintè aniversari de l'accident, va ser portada al cine pel director Frank Marshall.

El drama humà viscut pels supervivents dels Andes tenia prou ingredients perquè no calgués afegir-hi interpretacions o valoracions. En primer lloc, el vol 571 de la força aèria de l'Uruguai mai s'hauria d'haver enlairat amb les condicions meteorològiques que hi havia aquell 13 d'octubre. El dia abans, la tripulació havia decidit aterrar a la ciutat de Mendoza a causa del mal temps. I l'endemà, tot i que la tempesta continuava, van prosseguir el viatge.

L'aparell es va desviar de la ruta, va començar a fer sacsejades en entrar dins d'una potent formació nebulosa, va caure 1.500 metres en creuar successius pous d'aire i es va acostar perillosament als cims més alts. L'alarma de col·lisió es va activar i les bromes i els acudits dels passatgers es van convertir en xisclets i pregàries.

El pilot va evitar un impacte directe contra una cresta, però la cua i l'ala dreta van impactar lateralment contra unes roques: una part del fuselatge es va desprendre juntament amb dues fileres de seients. Un altre impacte va arrencar l'ala esquerra i les restes de l'avió van lliscar suaument per la falda d'una vall coberta de neu. Més de la meitat dels ocupants de l'avió van sobreviure a l'accident, si bé n'hi havia que tenien ferides greus i moririen en les hores immediates.

Els 27 supervivents es van haver d'organitzar per sobreviure a la falta d'aliments, medicines i roba d'abric. I tot això sabent, quan ja feia onze dies que estaven perduts a la muntanya, que s'havien abandonat les tasques de recerca i que, en conseqüència, després de 66 vols de reconeixement, les autoritats els donaven per morts.

La segona part del drama es va produir la nit del setzè dia. Una allau va matar vuit persones mentre dormien, entre elles Marcelo Pérez, el capità de l'equip de rugbi i l'home que el primer dia havia dirigit les tasques de salvament. Les condicions es van endurir encara més: l'espai habitable dins del fuselatge es va reduir, es van produir noves morts per ferides gangrenades i els aliments es van començar a exhaurir.

Sense possibilitats de comunicar-se amb el món per ràdio, el 12 de desembre Nando Parrado, Roberto Canessa i Antonio Vizintín van abandonar l'avió carregats amb tres motxilles plenes de provisions per anar a buscar ajut (Antonio Vizintín acabaria tornant per una lesió). Després de caminar deu dies sobre la neu en unes condicions penoses, l'onzè dia van contactar amb un traginer xilè de nom Sergio Catalán, que és qui comunicaria al món la miraculosa aparició dels supervivents del vol 571.

De la glacera a Harvard

Quaranta anys després de l'accident dels Andes, els 16 supervivents són homes madurs que ja han superat la seixantena i que han après a conviure amb una tragèdia que va trasbalsar de dalt a baix les seves vides. Han concedit centenars d'entrevistes recordant aquells 72 dies passats a l'alta muntanya, molts d'ells han escrit llibres i onze imparteixen conferències sobre superació personal en parròquies o en universitats tan prestigioses com la de Harvard.

Cada 22 de desembre es reuneixen per recordar el dia que van ser rescatats i estan units per uns vincles tan forts que entre ells s'anomenen germans . Al cap i a la fi, a la muntanya havien construït una societat nova i isolada del món. Per superar aquella tragèdia, només un d'ells va necessitar ajut psicològic. Un altre, ja jubilat, es dedica a pintar quadres, sempre paisatges de muntanya i neu. I un tercer diu que mai va tenir malsons i que no hi ha res de què es penedeixi.

A la muntanya era diferent. Alfredo Delgado explicava el 1973, un any després de l'accident: "Mentre era a la muntanya somiava que duia la meva vida normal, la de sempre, a Montevideo, i mentre dormia creia que allò de l'avió era un malson [...]. Cada vegada que em despertava era un cop brutal: obria els ulls i em trobava la lletra fosforescent del cartellet de l'avió que deia «Exit»".

Per als més devots, la victòria davant l'adversitat només s'explica per la seva creença en l'existència d'un ésser superior. En canvi, per a Nando Parrado, un dels personatges claus perquè el grup seguís lluitant, "va influir més el rugbi que la formació religiosa". I, per suposat, les ganes de seguir vivint.

"Crec que, a partir de la seva experiència, molts d'ells senten que han après alguna cosa important sobre la vida i la naturalesa humana, i ara alguns volen parlar sobre el que han après davant d'audiències de tot el món", assegura Piers Paul Read.

Vall de Bianya, la Suïssa catalana

Publicat al diari Ara el 30 de setembre del 2012

És un paisatge rural ben viu, res a veure amb aquells espais en què tot està tan ben posat que semblen decorats de cartó pedra. A la vall de Bianya l'activitat turística que desenvolupen les vint cases de turisme rural, les dues cases de colònies i el càmping que hi ha disseminats pel territori conviuen en plena harmonia amb les masies envoltades de vaques que pasturen plàcidament i amb altres activitats econòmiques tradicionals.

Potser és excessiu anomenar-la "la Suïssa catalana", com afirmen els enamorats de la vall de Bianya. Però d'arguments no n'hi falten, a la zona: la bellesa d'un espai de mitja muntanya salpebrat amb rierols, boscos d'alzines, roures, pi roig i faigs; el bon estat de conservació de les masies; la via romana que la creua i que li dóna nom (la Via Annia, una ramificació de la Via Augusta), i les petites esglésies romàniques que hi ha aquí i allà.

I encara hi ha un altre argument per defensar-ne la suïssitat. La primavera passada va obtenir la màxima puntuació en un estudi de la web Geografia operativa : per l'ocupació que genera, superior al nombre d'habitants, o pel baix nivell d'endeutament que té el seu únic municipi.

Vicenta Ndongo fa anys que se'n va enamorar. L'actriu que ha interpretat papers al cine ( VOS , Airbag ...), al teatre ( Traïció , El perro del hortelano...) i en sèries de televisió ( Dinamita , 7 vidas ...) i que acaba de rodar a l'Empordà i a Dublín la pel·lícula Menú degustació amb la productora de Lars von Trier, Zentropa Internacional Spain, explica que en la seva vida quotidiana a Barcelona troba a faltar la natura i que el paisatge que li ofereix la Garrotxa és "únic" i li permet desconnectar. "Les olors i la flaire de la vall m'ajuden a carregar les piles".

La seva estació preferida és precisament ara, la tardor, quan els arbres de fulla caduca groguegen i els boscos s'omplen d'humitat. "M'agrada molt veure el canvi d'una estació a l'altra. El meu nivell d'estrès queda reduït al mínim i el contacte amb la natura em dóna molta pau".

Vicenta Ndongo va descobrir la vall de Bianya en una excursió amb uns amics de la vall d'en Bas i ara hi va quan la feina i l'economia l'hi permeten. Els seus caps de setmana, com ella els anomena, acostumen a ser els dilluns i dimarts, quan no té funció, o bé a finals d'estiu, per passar-hi uns dies. Les estades li serveixen per pensar en projectes futurs, però afegeix: "I també per oblidar-me de tot i gaudir del silenci".

La vall de Bianya és un espai idoni per fer excursions a peu, a cavall, amb bicicleta o amb el Tricu Tricu, el trenet que recorre les esglésies romàniques de la vall. Ndongo es decanta per caminar, el seu "esport preferit", per buscar bolets o bé per fer-se un bon massatge a Mas el Guitart, la casa de turisme rural on s'allotja des de fa anys i que no dubta a recomanar. L'establiment és gestionat per una parella, "el Toni i la Lali", que per a ella ja "formen part de l'encant del lloc" i gairebé es diria que de la seva família.

Cementiri ple de flors

De llocs per visitar, el que més recomana és el petit nucli de Santa Margarida de Bianya per la seva també petita església romànica i pel petit cementiri, sempre ple de flors ("Sembla que algú es dediqui a fer-ne un quadre pictòric"), que hi ha al costat. Un nucli que, com els altres que esquitxen el territori (Hostalnou de Bianya, Llocalou, Vall del Bac, Capsec...), forma part d'un municipi que compta amb només 1.300 habitants dispersos per un territori d'una mida semblant a la de la ciutat de Barcelona.

"Santa Margarida és un veïnat de poques cases situat en una petita vall envoltada de muntanyes i dins dels límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. M'agrada passejar pels boscos i gaudir dels colors, el silenci i les olors. És una de les coses que més m'estimo. Puc estar-m'hi hores, buscant fulles o pedres. Sóc d'agafar coses i després reciclar-les. No tenen cap utilitat però m'agraden els objectes naturals".

Sabadell, fisonomia d'una ciutat utilitària

Publicat al diari Ara el 23 de setembre del 2012

El crític d'art Josep Casamartina ens proposa fer un tomb per la seva ciutat, Sabadell, i el primer que diu és que "s'ha enderrocat moltíssim" i que queden "pocs exemples d'arquitectura industrial" del segle XIX i principis del XX. Però quan entra en matèria enumera una llarga llista d'edificis, industrials o no, que val la pena conèixer. És el que té ser un erudit sensible: que per més que l'ampolla estigui mig plena, sempre veuràs totes les joies que s'han deixat perdre.
Casamartina explica que la fesomia actual de Sabadell és hereva d'una "ciutat utilitària, de treball, en què poca gent anava mudada, i això es reflectia en els edificis, que per norma general eren senzills i austers: els dels pobres, per raons òbvies, i els dels rics, per estalviar i també per no ostentar gaire davant les vindicacions obreres i les revoltes". Però en la desaparició d'edificis emblemàtics també hi han tingut a veure els interessos dels propietaris de les fàbriques, afegeix, que quan el negoci va deixar de rutllar van promoure la construcció d'habitatges, i els de l'Ajuntament.
Fins aquí l'ampolla mig buida. Per aquest expert en art espanyol dels segles XIX i XX i especialista en història del tèxtil, l'ampolla mig plena la representen edificis com les antigues indústries reconvertides en una biblioteca municipal (Vapor Badia), l'escola de disseny ESDI (els antics Docks) i la fàbrica Artèxtil, on es conserva la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, que el mateix Casamartina dirigeix. O les 45 xemeneies disseminades enmig de blocs de pisos i que recorden els temps en què Sabadell era el principal centre tèxtil llaner de la Península.
Per als que no tinguin por d'entrar en un cementiri, el nostre cicerone ens recomana visitar el cementiri local, on es poden veure "panteons modernistes esplèndids" i la tomba de Ferran Casablancas, "un dels millors exemples d'escultura funerària de Joan Rebull".
Ara, el que no ens podem perdre és la Torre de l'Aigua (1918). La construcció més emblemàtica de Sabadell servia per abastir d'aigua la població, i pel fet d'estar feta en formigó armat està inclosa en la llista dels 150 elements del patrimoni industrial de Catalunya del Museu de la Ciència i de la Tècnica.

Dues rutes
Casamartina ens ha preparat dues rutes per Sabadell. La primera comença a l'estació de Renfe Centre, ja que just al davant trobem l'Hotel Suís (1902), de Juli Batllevell, "una de les millors mostres del modernisme local", i continuant amunt a mà dreta hi ha la fàbrica Artèxtil (1941) i a l'esquerra la Casa Arimon (1912), obra de Josep Renom, deixeble de Puig i Cadafalch. A mà esquerra ens arribem al carrer Les Paus i trobem les Escoles Municipals (1898) i els safaretjos. Continuem fins a la Casa Turull (1819), on hi ha el Museu d'Art, i baixant pel carrer Sant Joan trobem a banda i banda la neogòtica Casa Taulé (1910) i la Farinera La Pureza, d'estil vienès. Més avall, al carrer Pedregar, hi ha la Casa Duran, un exemple de masia urbana del segle XV, i girant a l'esquerra pel carrer Indústria trobem el Despatx Lluch, modernista. Finalment, passant per la Casa Ponsà, al carrer Tres Creus, acabem al Vapor Badia.
La segona ruta arrenca de l'estació Rambla dels Ferrocarrils, i pujant pel carrer Sant Pau arribem a un dels teatres més antics de Catalunya, el Teatre Principal, construït per F. Molina, l'autor de la plaça Reial de Barcelona. Més amunt arribem al Despatx Coromines (1959), fins a trobar-nos amb l'edifici de La Energía, ara el Museu del Gas. Si girem, trobarem l'antiga Escola Industrial i més enllà el Mercat Central, de Josep Renom. Tornem pel carrer de Gràcia i topem amb la seu de la Caixa d'Estalvis, de Jeroni Martorell, i l'edifici de l'Ajuntament. Casamartina no creu que una visita com aquesta sigui fer turisme. "Sóc bastant enemic de considerar turístiques les ciutats que no ho són. Una altra cosa és que ens agradi conèixer el territori". L'ampolla mig buida.