Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espanyolista. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espanyolista. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de juliol del 2011

Doctor Trias, l'"espanyolitis" té cura?

Publicat a El Periódico del 7 de juliol del 2011
Els primers símptomes d’espanyolitis es manifesten des de la primera infància. El nen es resisteix a acceptar la bufanda del Barça que li ha regalat l’oncle el dia del seu sant i les ziga-zagues de Messi a l’àrea rival no li produeixen ni fred ni calor. Ell prefereix el petit i bufó estadi de Cornellà a la magnificència del Camp Nou. Se sent part d’una minoria però per res del món canviaria els colors del seu equip pels de cap altre en el món.
Per sort, el nen no té per què preocupar-se. Tot i que ser de l’Espanyol és una desgràcia, les noves autoritats municipals han decidit posar-hi remei. El nou alcalde de la ciutat, metge de professió i conseller de Salut en dos governs de Jordi Pujol, negocia amb el Barça la conversió de la Masia en un centre de desintoxicació espanyolista. Aprofitant que ha deixat de funcionar com a espai per a la formació de joves promeses del futbol, les instal·lacions on van créixer Guardiola, Messi, Xavi i Iniesta serviran a partir d’ara perquè els seguidors i socis de l’Espanyol apostatin de la seva fe blanc-i-blava i abracin el credo futbolístic majoritari a la ciutat.
Els casos més greus estaran obligats a seguir tractaments pal·liatius de xoc, com el visionat dels videos de totes les finals de Champions guanyades pel Barça, transfusions de sang blau-grana gratuïtes i assistència a sopars de germanor organitzats pels Boixos Nois i les Brigades Blanquiazules.
Els pericos de més renom, com Manel Lucas, Carles Flavià, Josep Martí Gómez, Carles Canut, Ricky Rubio, Nacho Vidal, Alberto Fernández Díaz, Jaume Alguersuari, González Ledesma o Gemma Mengual, estaran exempts d’aquestes obligacions. N’hi hauria prou que es deixin fotografiar amb una bufanda del Barça. Serà el primer pas per deixar enrere la seva particular desgràcia.

dijous, 23 de setembre del 2010

Som una nació o una selecció?

(publicat a El Periódico 15-7-10)
No sabia a què dedicar aquesta última columna meva abans de les vacances. En tenia una d’escrita sobre la Catalunya independentista (la de dissabte) i la Catalunya espanyolista (la de diumenge), sobre les identitats múltiples i sobre un país que, fins als anys noranta, s’havia mantingut blindat davant qualsevol influència externa des de l’expulsió de musulmans i jueus pels Reis Catòlics. Som una nació o una selecció?, em preguntava, intentant aclarir la paranoia reivindicativa-festiva que vam viure el cap de setmana passat. El text va acabar a la paperera de reciclatge.
Les societats i les persones cada cop som més complexes. El 2003 vaig arribar a Síria procedent de Jordània i recordo la sorpresa que vaig tenir al fer els tràmits per sol·licitar el visat. L’agent de la duana em va allargar un qüestionari que contenia preguntes com ¿quina és la seva nacionalitat?, ¿en quin país va néixer?, ¿quina nacionalitat tenia quan va néixer?, ¿quina és la nacionalitat dels seus pares?, ¿ha canviat algun cop de nacionalitat?, i algunes més que ara no recordo. Ells tractaven d’esbrinar si un servidor tenia intenció de viatjar a Israel o si els meus orígens familiars eren palestins. Jo vaig aprendre que hi ha països tan complexos com Síria, on, a més de sirians, hi viuen kurds, armenis, assiris, turcs i palestins, de confesión musulmana, cristiana i fins i tot jueva. Identitats múltiples.
Una situació real, protagonitzada per ciutadans anònims en una clínica de maternitat. Una monja irromp, atabalada, al despatx del pediatre: “Doctor, ha de venir de seguida. Ha nascut un nen amb síndrome de Dawn!”. El facultatiu acudeix a la sala de neonats, observa el nadó amb atenció i de seguida emet el diagnòstic. “Germana, aquest nen no és Dawn. Aquest nen és japonès”. La religiosa nega amb el cap. “De cap manera; els pares són espanyols”. Però el metge es mostra concloent: “Jo no sé d’on són els pares, però aquest nen és japonès”.
Era públic i notori que els pares eren espanyols. Setmanes més tard es va saber que la mare feia de secretària en una multinacional japonesa. Identitats múltiples.