Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de setembre del 2012

Si mai ens hem estimat, separem-nos

Publicat a El Periódico el 13 de setembre del 2012
"Si mai ens hem estimat, divorciem-nos ja», deia la pancarta que apareixia a la foto d’un manifestant penjada al web d’EL PERIÓDICO durant la Diada. Fixem-nos que la frase no afirma que Catalunya i Espanya no s’hagin estimat mai. L’autor de l’eslògan és més subtil: ho deixa anar en condicional, que és com insinuar el que penses però no t’atreveixes a afirmar: «Si mai ens hem estimat...». L’autor de la sentència hauria estat més clar si hagués escrit: «Com que mai ens hem estimat...». El si inicial es presta a interpretacions rebuscades. Per exemple: si és cert que Catalunya i Espanya algun cop s’han estimat, llavors és absolutament imperatiu que se separin de forma immediata i inapel·lable. Tal qual. Catalunya i Espanya s’han de divorciar perquè durant un període de temps, llarg o curt –això no ho sabem– es van estimar. En aquest cas, la independència seria una conseqüència d’haver-se estimat. Portant-ho a un terreny més material, equivaldria a dir «si mai m’has deixat diners, que te’ls torni Rita». O «si mai t’has trobat malament, opera’t», en el cas que parléssim de salut. Però no, parlem d’amor, i l’amor... ¡Ai, l’amor! 
Les relacions Catalunya-Espanya han estat gairebé sempre tèrboles i presidides per la desconfiança mútua. És com aquells matrimonis que han conviscut junts una eternitat. Entre ells no han existit mai uns llaços amorosos clars i recíprocs, però tot i això la relació continua. Ell, amb un caràcter fort i dominant, la vol al costat perquè la noia és influent i de bona família. La dona, que malgrat l’edat encara està de bon veure, va arribar al matrimoni forçada per les circumstàncies. Anys i anys de convivència no han millorat les coses. Allà on esperava amor, només rep plantofades. Per això comença a perdre la por i a anunciar en públic que es vol separar. Encara que no tingui gaire clar si els seus pares i padrins la deixaran.

dijous, 9 de febrer del 2012

¿Tornarem a ser sis milions?

Publicat a El Periódico el 9 de febrer del 2012

Som menys. El sentit comú i les informacions que anaven apareguent els últims mesos apuntaven cap al que l’Institut d’Estadística de la Generalitat acaba de confirmar: que Catalunya perd població i que això no passava des de la Guerra Civil. Segons l’Idescat, a finals del 2011 érem 1.802 persones menys que a finals del 2010. Les raons de la davallada són diverses i també conegudes. Hi ha més gent que se’n va a viure a altres països que persones que vinguin al nostre i la diferencia entre els que vénen i els que se’n van dóna com a resultat un saldo que resulta insuficient per compensar els pocs fills que tenim.
Com que cada dada estadística reflecteix una realitat complexa, no estarà de més recordar que els 30.242 habitants que Catalunya va perdre entre els anys 1936 i 1940 són, a grans trets, els morts i desapareguts durant la guerra, les persones que es van exilar més tots els nens que van deixar de néixer a causa del conflicte. Clarament, la situació actual no té res a veure amb la de llavors. Però que 72 anys després Catalunya torni a perdre població és significatiu de la situació que estem passant. Per als que abans venien a viure entre nosaltres, Catalunya ha deixat de ser una terra promesa, mentre que cada cop són més els joves i no tan joves sense feina que han de marxar. Però tampoc cal posar-se tremendistes. Si obrim una mica el focus ens adonarem que la pèrdua de 1802 habitants arriba després d’una década en què n’havíem guanyat més d’un milió. És, senzillament, el suflé del totxo que es desinfla. Res sembla apuntar cap a una important caiguda demográfica els pròxims anys. El més probable és que continuem estancats o amb una lleugera tendencia a la baixa. En certa manera, reprenem el camí cap a la Catalunya demogràficament decadent que fa tres quarts de segle ja vaticinava Josep Antoni Vandellós.

dijous, 31 de març del 2011

Viure per sobre de les possibilitats


Publicat a El Periódico del 31 de març del 2011
Polítics de tots els colors han viscut el passat cap de setmana una vertadera febre inauguradora. Dilluns era l’últim dia, abans de les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig, en què alcaldes i presidents de comunitats podien presumir davant de la ciutadania de totes les obres públiques que s’han realitzat en el present mandat. Així que els nostres representants públics s’han afanyat a fotografiar-se en aeroports nous de trinca, museus, carreteres, mercats, centres cívics, places, parcs i fins i tot en algun negoci privat.
Dilluns, Artur Mas declarava a Madrid que “a Espanya la gent ha estat vivint per sobre de les seves possibilitats i a Catalunya, estem vivint per sota”. El Financial Times es feia ressò de les reivindicacions i les col·locava a la portada. Deixant al marge la conveniència de les declaracions, el cert és que Mas ha estat un dels primers polítics a reconèixer en públic que els anys del boom immobiliari havien convertit aquest país en un carnaval de dispendis sovint injustificats. Com es pot entendre, si no, que cada capital de província que es preciï hagi volgut dotar-se d’aeroport i estació d’AVE i que cap poble que vulgui ser considerat digne s’hagi volgut quedar sense piscina coberta ni sense pavelló esportiu. Ara bé, ¿a Catalunya no ha passat el mateix?
Malgrat això, hi ha alguna diferència. Aquesta mateixa setmana, un amic que té família en un poble extremeny m’explicava a grans trets com funciona l’economia local: la senyora que ven formatges fabricats a casa d’amagatotis, quasi com si estigués comerciant amb substàncies il·lícites, produccions agràries que no arriben mai a la cooperativa, bars que comercialitzen el seu propi vi, subvencions comunitàries per plantar i arrencar vinyes… Sobre el paper, Extremadura és la comunitat amb menys renda per habitant d’Espanya. Però, després de cada visita al poble, el meu amic torna a Barcelona amb la sensació que en molts aspectes, també els materials, allà es viu millor.

dijous, 23 de setembre del 2010

Som una nació o una selecció?

(publicat a El Periódico 15-7-10)
No sabia a què dedicar aquesta última columna meva abans de les vacances. En tenia una d’escrita sobre la Catalunya independentista (la de dissabte) i la Catalunya espanyolista (la de diumenge), sobre les identitats múltiples i sobre un país que, fins als anys noranta, s’havia mantingut blindat davant qualsevol influència externa des de l’expulsió de musulmans i jueus pels Reis Catòlics. Som una nació o una selecció?, em preguntava, intentant aclarir la paranoia reivindicativa-festiva que vam viure el cap de setmana passat. El text va acabar a la paperera de reciclatge.
Les societats i les persones cada cop som més complexes. El 2003 vaig arribar a Síria procedent de Jordània i recordo la sorpresa que vaig tenir al fer els tràmits per sol·licitar el visat. L’agent de la duana em va allargar un qüestionari que contenia preguntes com ¿quina és la seva nacionalitat?, ¿en quin país va néixer?, ¿quina nacionalitat tenia quan va néixer?, ¿quina és la nacionalitat dels seus pares?, ¿ha canviat algun cop de nacionalitat?, i algunes més que ara no recordo. Ells tractaven d’esbrinar si un servidor tenia intenció de viatjar a Israel o si els meus orígens familiars eren palestins. Jo vaig aprendre que hi ha països tan complexos com Síria, on, a més de sirians, hi viuen kurds, armenis, assiris, turcs i palestins, de confesión musulmana, cristiana i fins i tot jueva. Identitats múltiples.
Una situació real, protagonitzada per ciutadans anònims en una clínica de maternitat. Una monja irromp, atabalada, al despatx del pediatre: “Doctor, ha de venir de seguida. Ha nascut un nen amb síndrome de Dawn!”. El facultatiu acudeix a la sala de neonats, observa el nadó amb atenció i de seguida emet el diagnòstic. “Germana, aquest nen no és Dawn. Aquest nen és japonès”. La religiosa nega amb el cap. “De cap manera; els pares són espanyols”. Però el metge es mostra concloent: “Jo no sé d’on són els pares, però aquest nen és japonès”.
Era públic i notori que els pares eren espanyols. Setmanes més tard es va saber que la mare feia de secretària en una multinacional japonesa. Identitats múltiples.