Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodista. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodista. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de novembre del 2011

Records del dia després


Escric aquestes línies per agrair-vos totes les mostres de suport que centenars de periodistes ens heu donat, a mi i a la resta de la família, amb motiu de la mort del meu pare. Per a nosaltres, els últims dies han estat una muntanya russa d’emocions de la qual encara no ens hem recuperat. Han estat uns dies d’esgotament físic i mental, però gràcies a l’escalf rebut de part del col·lectiu periodista ens hem sentit reconfortats.
Els dos dies passats al tanatori de les Corts van ser cansats, sí, però molt diferents a com jo particularment els havia imaginat. Hi va haver plors, lògicament, però també molts moments per als records entranyables o divertits, i fins i tot per a les tertúlies de periodistes com es feien a les redaccions d’abans. No cal que us digui, a ell li hauria encantat que l’acomiadéssim recordant l’ambient dels diaris on havia crescut. És per això que crec no ser indiscret si us explico algunes de les coses que es van dir i que es van viure.
Crec que una de les frases més repetides va ser “el teu pare em va donar la primera feina”. Ni recordo qui m’ho va dir ni quantes vegades ho vaig sentir, però van ser moltes -tantes que vaig pensar, n’hauries d’haver fet una llista!- i pronunciades amb humilitat per professionals que ocupen o han ocupat càrrecs importants.
Aquests dies molts heu recordat les aportacions que el meu pare ha fet al periodisme català de l’últim mig segle, des del codi deontològic fins a la lluita per les llibertats. Oriol Pàmies lamentava una petita llacuna, que no s’ha recordat una aportació novedosa com van ser els davantals del Brusi, aquells petits articles d’opinió que apareixien a la portada del Diari de Barcelona, tant en l’etapa dels anys 70 com en la dels 80, quan el rotatiu va reaparèixer en català.
A la capella de les Corts, Guillamet també explicava que s’havien perdut termporalment pel ciberespai la recompilació de tots els articles de Josep Pernau que havien fet els alumnes de la Pompeu Fabra, així com els reculls dels articles de Montserrat Roig i Josep Maria Huertas, però es mostrava segur que “tard o d’hora apareixeran”.
Carlos Pérez de Rozas plorava desconsoladament, tant dimarts com dimecres, recordant al pare. Sí, havia donat feina a molts periodistes joves però el seu cas era diferent. Per qüestions polítiques, havia vist vedat el seu accés als mitjans de comunicació i el Carlos recordava que el pare s’havia jugat el càrrec defensant que pogués reincorporar-se a la professió. “Això ningú més ho hauria fet!”, s’exclamava amb llàgrimes als ulls.
Plorava també Antonio Franco. Quan va arribar a la capella jo era al passadís i només acostar-se vaig notar com agafava aire i es quedava commogut mentre jo rebia l’impacte de tota la seva humanitat a l’esquena. Ploraven també Miguel Ángel Bastenier a la sortida de la cerimònia, culpant-ne entre sanglots a la néta del difunt per llegir un text tan emotiu. “La culpa és de la teva filla!”, li deia a la meva germana.
Però no tot van ser llàgrimes, ni molt menys. Va haver-hi moments per a la tertúlia, per al record a peu dret i desenfadat. El dia de la vetlla cap al migdia, es va formar de forma espontània una rotllana de professionals que explicaven anècdotes divertides que havien viscut al seu costat. Hi eren Josep Maria Ureta, Xavier Campreciós, Josep Maria Cadena, Manel Fuentes i altres.
Ureta recordava que ell i el pare havien sigut els dos últims resistents a les noves tecnologies a la redacció d’El Periódico. Mentre tots s’havien passat als ordinadors, ells compartien l’última màquina d’escriure. Però finalment, com que ho tenien tan a mà, perquè no tenien més remei i com que eren curiosos, s’hi van adaptar. Va ser genial sentir a Ureta explicant el dia que ell i el meu pare van descobrir Google. Com si fossin nens fent una malifeta, es van posar a navegar per internet mentre, incrèduls, es preguntaven: “vols dir que no ens faran pagar? Surt, surt, millor que surtis”. O com entraven en webs tan perilloses com la de la CIA i després es preguntaven si la seva visita hauria deixat rastre i si algú se n’hauria adonat.
“El teu pare tenia la virtud de trencar la monotonia de les llargues tardes de la redacció, quan feia una broma, posant, per exemple, l’himne de la legió. No saps com s’agraeix, això, en aquests moments”.
Margarita Rivière recordava el Pernau bromista, aquell que quan arribava un llibre al seu despatx el feia arribar al redactor a qui més li podia interessar amb una dedicatòria especial: suposadament signada per alguna autoritat temuda de l’època tot i que amb lletra del meu pare. Algns s’ho empassaven; altres, com la Margarita, s’adonaven de seguida de qui havia escrit aquelles paraules.
A mi el pare sempre m’havia dit que no em fes periodista. Aquests dies he descobert que no vaig ser l’únic. Carme Basté havia viscut a la mateixa escala que nosaltres, al carrer Sèneca. Sent adolescent, l’avui periodista de TV3 es plantejava si estudiar Periodisme i un dia li va plantejar els seus dubtes al pare mentre pujaven amb l’ascensor. La resposta del meu progenitor va ser la mateixa: dedica’t a qualsevol altra cosa. Ella es va quedar fotuda, explicava entre riures. Com podia ser que el senyor Pernau li digués aquelles coses?
Han estat també nombrosos els missatges rebuts de companys de feina per a qui Josep Pernau va ser un referent. Molts d’aquests missatges eren d’agraïment. Via mail, Albert Garrido explicava que sempre que té un dubte, es planteja “què faria Pernau” en una situació com aquella. Quises Arruga li agraïa que, sent ella telefonista, li hagués donat l’oportunitat d’incorporar-se a la redacció. I com a lector, l’editor Jordi Fernando li donava les gràcies per les lliçons que ens ha donat i assegurava: “tots som una mica el que llegim”.
No vull fer-ho més llarg perquè hi ha moltíssims més missatges i mostres d’afecte rebuts de forma presencial, per telèfon, per correu electrònic, a través de les xarxes socials o fins i tot per telegrama. A causa de la impossibilitat de respondre individualment, ho faig de forma conjunta per al conjunt de la professió amb aquestes línies. Gràcies, companys! I sapigueu també que Ferreres ens ha demanat permís per seguir incloent el dibuix de Josep Pernau en les seves vinyetes. Com no podia ser d’altra manera, li hem donat.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Segueix rient, ho necessitem

Publicat a El Periódico del 15 de novembre de 2011

Per primera vegada en ma vida, escric un article a l’ordinador del pare, sobre el mateix teclat, avui moll de llàgrimes, del qual van sortir centenars de columnes d’opinió. Què puc explicar sobre la persona que, juntament amb la meva mare, em va dur al món i que em va ensenyar –si més no ho va intentar- a mirar al món amb curiositat, amb una mirada escèptica i irònica? Quan jo dubtava de quina carrera estudiar, ell em deia que no em fes periodista, tot i que ja era massa tard. Sense voler-ho, m’havia inoculat el virus del periodisme, el més perillós de tots. Si ell havia viscut aquesta feina amb tanta passió, estava clar que alguna cosa bona havia de tenir.
Ell havia estat qui colava sota mà els meus primers escrits als diaris, modestes cartes al director redactades per un adolescent. I el 1982, quan tenia 18 anys, el meu primer article amb motiu del Mundial de futbol. Jo n’havia quedat molt orgullós, després d’escriure’l. La decepció va venir l’endemà, quan va sortir publicat a El Periódico. Enlloc del meu nom, anava signat per un inexistent Gabriel Peunzu. Amb la meva inexperiència, m’havia oblidat de signar-lo, de manera que ho havia fet ell. Però amb tan mala lletra que les teclistes s’havien confòs i havien llegit Peunzu allà on deia Pernau. Sense saber-ho, el pare m’acabava de donar la primera lliçó d’humilitat professional.
No cal que ho digui, ell ha estat el meu mestre i el meu referent, la persona en qui de jove t’emmiralles encara que tampoc vulguis ser exactament com ell.
L’hospitalització que va patir l’estiu del 2009 el va deixar en una cadira de rodes i, el que potser és pitjor en una persona que sempre havia treballat l’intel·lecte, li va impedir de fer totes aquelles coses que a ell tant li agradaven: llegir els diaris, escriure, buscar xarfarderies per internet, recompilar acudits, veure les notícies per televisió o els partits del Barça. Ell era un nouvingut a la tecnologia, tot i que s’hi havia adaptat força bé. Aquests últims mesos he pensat quina llàstima que no hagi tingut ocasió de conèixer Twitter, perquè s’hi hauria divertit molt. Tot i que no crec que hi hagués escrit gaire –no era gaire amant d’expressar el que sentia-, segur que s’hauria fet un fart de retuitejar i de llegir les frases enginyoses que altres hi aboquen.
Avui, els que hem estat al seu costat volem pensar que no l’acomiadem del tot. Preferim pensar que el 31 de juliol del 2009, quan va signar el seu últim Opus Mei en aquest diari, el pare va marxar de vacances. Volem pensar que, allà on sigui, segueix fent conya sobre totes les situacions surrealistes, divertides o tragicòmiques que succeixen cada dia aquí baix. Al cap i a la fi, la seva forma de ser anava escrita en el seu nom. La majoria el coneixia només com a Josep Pernau. El segon cognom era Riu, i dir-se Riu és quasi una predisposició genètica per explotar la conya i l’ironia com ell va fer durant tants anys. Allà on siguis, pare, segueix rient. Més que mai, els d’aquí baix ho necessitem.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Periodisme: les idees i els diners


Periodistes de dretes, periodistes d’esquerres... De vegades, remenant premsa antiga, trobes algunes perles. Aquest article, escrit per Eduardo Carballo Morales el 1926, conté alguns elements d’actualitat. Potser si l’hagués escrit avui, Carballo el podria haver titolat “l’Ideal i els diners”. Ell, queda clar en el text, era de dretes.
--Empiezo a estar cansado. ¡Luchar, luchar eternamente, sin esperanza próxima,… ni lejana, de un cambio de suerte. El periodista que se entrega al ideal de la izquierda está perdido. Tiene que acostumbrar el estómago a confundir todas las peores bazofias con la comida más mediana. Tiene que acostumbrar el cuerpo a no tiritar de frío, lujo que sólo se puede permitir el vil burgués. Tiene que resignarse al infinito dolor de la amada mal vestida.
¡Pobre periodista de izquierda! No quiere traicionar el Ideal y muere despedaxzado por esa misma fidelidad. Hay que ser un poco héroe, un poro mártir, para ser periodista de izquierda.
Está en el café un periodista de la derecha. Es un hombre de más de treinta años, optimista, elegante, vanidoso. Al ver al periodista de izquierda, se dirige hacia él y le saluda con alborozo.
--¡Hola, chico! ¡Qué cara tan melancólica tienes!
--Ningún hombre que piense puede reflejar alegría en su semblante. El pensar es la peor de las enfermedades.
--Tienes razón. Por eso yo evito cuanto puedo ese trabajo… ¡Y qué pensabás, di?
--Te lo voy a decir, porque al fin y al cabo, aunque nos separe en ideas un abismo, tú y yo hemos sido siempre buenos amigos. Pensaba en el porvenir, mejor dicho, en el porvenir de todos nosotros, los periodistas de izquierda, No veo ni una nube de color rosa, chico.
--Porque quieres.
--Es verdad, porque quiero.
--No comprendo vuestro calvario, te lo juro. Os piden mucho y en cambio no os dan nada, o casi nada. Os obligan a tener honradez, consecuencia política, abnegación y tenacidad. Tenéis que arrastrar los peligros del Código, que siempre está amenazando vuestra libertad. En un momento determinado estáis obligados a ser héroes. Y, ¿a cambio de todo eso, qué? Un sueldo mísero, vergonzoso -¡treinta, cuarenta duros, cuando no os dan veinte!- y ninguna ventaja para el porvenir. Ni retiro cuando llegáis a viejos, ni seguro en caso de enfermedad o de inutilidad. Nada. Tenéis que servir a los prohombres del partido con abnegación y lealtad acrisoladas. Si un día os véis apurados –la hija enferma, la mujer que no ha cenado, el casero que amenaza con el deshaucio- alguno, no todos, de esos prohombres os dará veinte duros, lo que os une a él por un eterno agradecimiento. ¡Veinte duros, que no duran tres días, que no se ven, en estos tiempos de angustias y de carestía de la vida!
En cambio, nosotros, los periodistas de la derecha, no estamos muy bien, es cierto, pero ninguno de los nuestros cambiaría por el mejor de vosotros. Más dinero, más atenciones, más “sinecuras”, ¿entiendes? Es otro mundo más amplio –parece mentira, ¿verdad?- en donde es más fácil desenvolverse. En lugar de defender el ideal, defendemos el dinero. Y créete, nos damos mejor vida y nos ahorramos muchísimos disgustos. El dinero agradece más los favores que el Ideal.
--¿Cómo hablas ahora? Y eso que tú estuviste conmigo al servicio de ese Ideal que ahora desprecias.
--¡Claro! Casi todos los periodistas de la derecha hemos estado antes en la izquierda. Pero nos convencimos de que si no queríamos perecer, teníamos que matar el Ideal. Y como no somos tontos, lo matamos. ¿Te figuras, amigo mío, que cada día nace Nakens en el mundo?
El periodista de la derecha contempla fijamente al periodista de la izquierda, que aparece caído, roto. De pronto, una idea ilumina su rostro.
--Oye. Tú estás convencido de lo que digo. Además, no lo niegues, te miran mal. No te agradecen lo que escribes ni los sacrificios que haces. ¿Por qué no rectificas tu error? Vente con nosotros. En mi periódico hay una plaza vacante, estarás muy bien. Tú eres un chico inteligente y estudioso. Vales mucho. Llegarás muy pronto. Da lástima de ver que estás regalando frutos deliciosos a gentes que no saben catarlo. Ven a mi peródico. Mejorarás el presente y asegurarás el porvenir. Pero, eso sí: tendrás que alejar el Ideal, el inútil Ideal.
--¡Eso no! Jamás, amigo mío. Prefiero vivir muriendo.
--Pero, ¿ya sabes, infeliz, lo que te espera si continúas en la izquierda?
--Lo sé, algo horrible, espantoso. La cárcel, la emigración, el hspital, la tisis. ¡Bueno! Es igual. Una sola satisfacción compensa de todas las amarguras. Tú me llamas infeliz, porque no sé dar gusto a mi cuerpo. Yo te llamo infeliz, porque no sabes dar gusto a tu alma.
El periodista de la derecha se levanta y mira al periodista de la izquierda como diciendo ¡no tiene remedio! El periodista de la izquierda se queda recostado en el rincón amable del café, con los ojos fijos en el infinito. Diríase, al verle sonreír, que está contemplando el Ideal, la ironía de todos los rebeldes, de todos los inadaptados.