Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TV3. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TV3. Mostrar tots els missatges

dijous, 31 de maig del 2012

De Soler Serrano a la Marató contra la Pobresa

Publicat a El Periódico del 31 de maig del 2012


Les inundacions del Vallès del 1962 van deixar prop de mil víctimes mortals, milers de ferits i damnificats i pèrdues materials per valor de milers de milions de pessetes. El règim del general Franco es va veure desbordat per la magnitud d'un desastre que ell mateix havia propiciat. L'origen de la catàstrofe era natural però moltes de les morts s'haurien pogut evitar si s'hagués impedit la construcció de barris sencers a les vores dels barrancs i rieres i si els seus marges s'haguessin mantingut nets.
El govern tampoc va saber com reaccionar davant del drama. Va mobilitzar l'exèrcit i va prometre moltes ajudes que en molts casos mai es van materialitzar. La reacció va venir de la societat civil, dels milers de voluntaris que van participar en les tasques de desenrunament i de les grans col·lectes de diners i material per als damnificats que Joaquín Soler Serrano va posar en marxa des dels estudis de Ràdio Barcelona. La campanya (avui en diem marató) va ser secundada per emissores de tot l'Estat. La resposta va ser tan massiva que en poques hores ja s'havien recaptat 8 milions de pessetes i va arribar un moment que alguns alcaldes van demanar que es deixés d'enviar menjar i roba perquè ja no tenien on guardar-ho.
Els No-do celebraven la col·laboració ciutadana: "En tota la nació s'han organitzat col·lectes, les emissores de ràdio treballen incansablement i fan crides que no necessiten reiteració. De tot Espanya flueixen cap a Barcelona materials en una suma exemplar de generositat i caritat cristiana".
El pròxim mes de setembre es compleixen 50 anys de les inundacions del Vallès i sembla que no hàgim avançat gaire. Arriba un desastre i els governs, desbordats, han de tornar a recórrer a la solidaritat ciutadana perquè cobreixi el que ells no poden abastar. De Soler Serrano a la Marató contra la Pobresa. Tornem allà on érem. És com si el temps no hagués passat.

dissabte, 7 d’abril del 2012

El Dia del Treballador Expatriat

Publicat a El Periódico el 6 d'abril del 2012

Conversa entre dos amics. Un d’ells viu a l’Eixample, l’altre a Milà des de fa sis mesos. Els sous i els serveis socials es desplomen i el preu de la benzina voreja perillosament els 1,50 euros. Que no pari la festa!, s’escandalitzava el barceloní. I la vaga general?, preguntava el milanès. Bé, responia el que no s’ha mogut de casa: el Govern diu que van parar un 20% dels treballadors i les manifestacions van ser multitudinàries. A la de Barcelona, els treballadors es manifestaven i els sense feina cremaven contenidors. Home, tampoc devia ser tan blanc o negre! No, però s’hi acostava.
Les televisions públiques segueixen donant notícies de tots aquells que fan les maletes i se’n van a treballar a l’estranger. Per als governs és perfecte: hi haurà menys aturats a les oficines de col·locació i menys despesa social. Potser a la llarga hi sortirem perdent, però ara mateix això és el que menys importa. Españoles en el mundo i l’Afers Exteriors de Mikimoto han fet un gran bé a la societat. Han mostrat la cara amable dels espanyols i catalans que viuen dispersos pel món. Quan els hem vist per televisió, feien cara de ser tan feliços, tots aquells advocats, arquitectes o professores de flamenc recol·locats a Abu Dabi o Frankfurt que, amb la que està caient, ara són milers els que no dubten a fer les maletes perseguint el seu Dorado. Evident, ells no emigren, com havien fet els seus pares fa 50 anys. Surten al món a la recerca d’oportunitats.
L’única pega per als catalans que viuen a Buenos Aires, Hong Kong o Rabat és que aviat es quedaran sense poder veure els Telenotícies de TV3. El govern català ha decidit suprimir el canal que permetia seguir les emissions des de qualsevol lloc del món. TV3 Internacional deixarà d’emetre a partir del pròxim 1 de maig, i al ritme que van les coses, el Dia del Treballador aviat s’haurà de pasar a dir Dia del Treballador Expatriat. Seria un petit homenatge al sacrifici que tots aquests voluntaris fan per a tots nosaltres.

divendres, 9 de setembre del 2011

TV3 està canviant?

Ja feia dies que tenia la mosca sota el nas. Em semblava que els informatius de TV3 estaven perdent l’objectivitat que els ha caracteritzat els últims anys, però em resistia a creure que fos cert. Avui, després de veure el TN Migdia, la sospita està més fonamentada.
En l’apartat d’informació general donen la notícia sobre la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya a Pep Guardiola. En ella, el president Artur Mas lloa la figura de l’entrenador. En la secció d’esports s’ofereixen nous detalls sobre l’acte i –oh, sorpresa!- apareix un altre cop Artur Mas posant Guardiola com a exemple per al país.
Seguim en el mateix TN. S’informa de l’indult parcial als tres mossos que, el juny del 2006, van apallissar un home a la comissaria de les Corts. Els agents havien estat condemnats a quatre anys de presó pel Tribunal Suprem. Doncs bé, a la informació s’obvia un detall rellevant: l’anomenat cas Bikini va desembocar en la decisió del llavors conseller d’Interior, Joan Saura, d’instal·lar càmeres a les comissaries dels Mossos. Com es recordarà, aquella decisió va originar un fort malestar en el cos policial. Tant és així que CiU ha anunciat en repetides ocasions la seva voluntat de retirar-les.
Tornem al titular que encapçala aquest escrit. TV3 està canviant?

dimarts, 14 de juny del 2011

Rahola i els gats de TV3


Va succeir no fa gaire, el meu informador no pot precisar més. A la seu de Televisió de Catalunya tenien un problema amb els gats. Es colaven dins dels magatzems on s’hi guarden vestuari, decorats i equipament divers que apareix en els programes de la nostra i, com que ningú els feia fora i com que allà s’hi estava bé, els gatets van convertir les instal·lacions de TV3 en casa seva. En poc temps, els petits felins van arribar a constituir una colònia de dimensions considerables, i van sorgir els primers problemes: roba i sofàs destrossats, males olors, risc d’insalubritat... A la vista que la proliferació gatuna era imparable, algú va dir prou. Aquells gats no podien seguir allà, calia trobar-hi una solució. D’acord que no se’ls podia matar, als pobres animalons, però res no impedia de contractar a una persona perquè se’ls endugués.
I així es va fer. A partir d’aquell dia, de tant en tant es presentava a Sant Joan Despí un home que els caçava amb unes gàbies-parany. Era fàcil suposar el trist final que esperava als animals, però hi havia una coincidència unànime que era millor no preguntar. L’home de les gàbies resolia el problema i amb això a TV3 tothom es donava per satisfet.
El sistema va funcionar durant un temps, fins que un matí l’home de les gàbies es va creuar en el seu camí amb Pilar Rahola, que arribava puntual a la seva cita diària amb Els matíns de Josep Cuní. A l’adonar-se que portava uns gats tancats en gàbies, la periodista no es va poder estar de preguntar a aquell desconegut on els portava, i davant la resposta dubtosa del seu interlocutor –“m’han dit que me’ls emporti…”-, Rahola es va ensumar el que passava i els ulls de li van encendre de còlera. “Com pot ser que TV3 faci una cosa així!, TV3 mata els gats!, això no es pot permetre…”. La periodista, fora de si, va armar un escàndol. Com més convincents intentaven ser els arguments dels treballadors de la tele per convèncer-la que era el millor que es podia fer, més irada es mostrava ella. Fins que Rahola, auto-erigida en salvadora dels gatets, va emetre un veredicte d’obligat compliment: “Aquests gats s’han de portar a una gossera municipal perquè els cuidin. O demà quan vingui em mostreu un justificant conforme s’ha fet, o penso denunciar-ho”.
L’amenaça va tenir un efecte immediat. Atemorits per por a veure’s involucrats en un escàndol de la Rahola, el personal de TV3 que havia protagonitzat l’escena va córrer a telefonar a l’ajuntament de Sant Joan Despí, on van ser informats que el municipi no es feia càrrec d’aquests casos. Havien de trucar a una gossera del Maresme. I a la gossera del Maresme els van dir que sí, que els portessin els gats però que no se’ls podrien quedar. L’únic que podien fer era esterilitzar-los, al mòdic preu de 90 euros per cada gat.
I ja veus a dos treballadors de TV3 carregant les gàbies amb els gats en un cotxe i portant-los al Maresme. “Aquests gats com es diuen i a qui pertanyen?”, va ser el primer que els van preguntar en arribar a la gossera. I un d’ells, d’un humor molt apropiat pel lloc on es trobaven, va respondre en to expeditiu mentre assenyalava els felins: “Doncs són de Televisió de Catalunya i es diuen Terele, Terelo i Terelu!”.
Avui, si algun camió no els ha atropellat, Terele, Terelo i Terelu deuen viure felicos en algun descampat del Maresme o del Baix Llobregat, lliures però esterelitzats. Mentrestant, la resta de la seva família es continua engrandint a les instal·lacions de Televisió de Catalunya gràcies a la intervenció de Pilar Rahola i a costa de l’erari públic, robant menjar de les cuines i dels contenidors d’escombraries. I pel què sembla, allà continuaran durant una bona temporada. Perquè, com resa la dita castellana, ¿quién le pone el cascabel al gato?

dijous, 23 de setembre del 2010

Iogurt grec caducat

(publicat a El Periódico  6-5-10)
Al Telenotícies Vespre de TV3 de diumenge passat va sortir un músic grec parlant de l’atzucar financer en què es troba Grècia. Entenc que el senyor Ludovikos Ton Anogeion estigui preocupat pels efectes de la crisi, i m’aterreix pensar el que ell apunta: que “els ciutadans haurem d’aprendre a dur una vida senzilla, com un ocell que viu de les molles que troba per terra”. Ara bé, penso que no està bé afirmar de forma categòrica que “els culpables són els que fan les lleis” i que “la gent del carrer no en té la culpa”. I em va deixar atònit sentir a dir que, “per la nostra història i la nostra cultura, no ens mereixem això”. Què volia dir amb aquelles paraules? Que potser Grècia gaudeix d’algun dret especial pel fet de tenir una història tres vegades mil·lenària?
La història de Grècia és si més no curiosa. Als grecs de l’antiguitat devem la democràcia, la filosofia i els Jocs Olímpics. Però com a estat modern apareix tot just a principis del segle XIX, amb la desintegració de l’imperi otomà i gràcies al suport de les elits europees. El romanticisme, la recuperació dels clàssics que inundava el continent, va generar un ampli moviment de suport als hereus de Plató i Aristòtil en la lluita per alliberar-se de les garres dels malvats turcs. Així va ser com, de cop i volta, un territori poblat per pastors, pescadors i mercaders es va veure abocat a la independència.
Les dues vegades que he estat a Grècia he tingut la sensació de trobar-me en un país preciós però caòtic, conservador i que no ha fet l’esforç de posar-se al dia, amb una dependència immensa de la Unió Europea i del turisme. Una de les coses que em van xocar va ser la pràctica inexistència d’un sector industrial potent. De Grècia en coneixem els seus milionaris, molts dels quals, per cert, han viscut sempre en altres paísos. Però, i de les seves marques, quantes en coneixem? (No s’hi val a esmentar el iogurt grec). Jo, francament, ni una. Sí que en recordo una, en canvi, del seu etern enemic turc. Seria provocar massa dir que Turquia és, avui, una societat més dinàmica que Grècia?