Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 de juny del 2012

Nous nínxols laborals per a periodistes

Publicat al número 156 de la revista Capçalera (juny 2012)
“Deixa de ploriquejar i de dir que tot va malament. Si estàs de bon ànim, trobaràs oportunitats. Tant l’optimista com el pessimista tenen raó, perquè tots dos reflecteixen una part de la realitat, però a l’optimista li van millor les coses. Si tot ho veus malament, l’autoprofecia s’acabarà complint. Mirem enrera: les coses mai han estat fàcils. Sempre dic als periodistes que no deixin els estudis i que es formin, que mirin el que és rellevant, que vegin com funcionen les xarxes socials, que experimentin amb Twitter i Facebook, que aprenguin dels blogs i del que fan les altres empreses. La nostra professió és la més atractiva, apassionant i desafiant del món, perquè influeix en el comportament de les persones i contribueix a canviar mentalitats. Però avui només admet als periodistes amb afany de superació”.
Alfonso Sánchez-Tabernero, director del màster en Gestió d’Empreses de Comunicació de la Universitat de Navarra, evita caure en el desànim. Tot i ser conscient de la sagnia de periodistes que han deixat els successius ERE que han afectat els principals mitjans, creu que hi ha raons per mirar al futur amb esperança. “Hi ha futur perquè hi ha present”, coincideix Josep Lluís Micó, director del grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
Es creen llocs de treball perquè els ciutadans tenen més necessitat que mai d’estar informats, indica Sánchez-Tabernero. “Encara que vivim una crisi llarga i profunda i que l’ocupació tradicional disminueix, si pensem en la societat veiem que hi ha més consum d’informació que mai. Quan els països creixen, la gent no destina els diners a comprar més pa o més parells de sabates: seria absurd. Se’ls gasta en oci i coneixement”.
Sí, el mercat absorbeix a nous periodistes i n’absorbirà més d’aquí a deu anys, assegura Sánchez-Tabernero, “però només trobaran feina en el nou escenari els professionals amb capacitat innovadora”. Quin sentit té, es pregunta en to provocatiu, que les facultats segueixin formant els alumnes com si tots estiguessin destinats a convertir-se en redactors d’un diari o que se segueixin impartint assignatures com disseny de pàgines de diari?
“El mercat necessita professionals que siguin molt flexibles, capaços d’aprendre, globals, que entenguin les noves tecnologies, que puguin aportar coses noves per aconseguir grans audiències o reduir costos, gent més preparada i més activa. El periodista ha de ser un professional híbrid, que sàpiga manejar mitjans audiovisuals i que sàpiga, això segueix sent fonamental, explicar històries atractives. Qui no doni aquest pas, qui només sàpiga seguir fent lids i titulars, està equivocat”, sentencia el professor de la Universitat de Navarra.
Per a Josep Lluís Micó, “hi ha molts futurs complementaris, petites parcel·les que indubtablement no absorbiran molts informadors però que donen un complement i serveixen d’esperança”.
Però de quins llocs de treball parlen Micó i Sánchez-Tabernero? Unes trucades a tres dels principals mitjans de comunicació catalans confirmen la impressió generalitzada que hi ha estesa en el sector: en l’últim any, a penes han contractat a nous periodistes. Al contrari, han tendit a retallar. Segons la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), els últims tres anys han perdut la feina 5.270 professionals de la comunicació a l’Estat.
Així doncs, qui està contractant actualment periodistes i per fer què? Es fa difícil, per no dir impossible, posar-hi noms. Com a molt, cognoms. I els cognoms més en boga ara mateix són Digital, Xarxa i Portabilitat.
Per fer entendre el grau de confusió que hi ha al voltant de les noves feines per a periodistes, Josep Lluís Micó explica que a Blanquerna han arribat a rebre ofertes de treball exactes però que anomenaven les tasques a realitzar de formes diferents. “Gestor de continguts digitals seria el gran paraigua que aixopluga ocupacions molt diferents i que encara no tenen ni nom. Però l’important és que existeixen”.
El director del grau de Periodisme de la facultat de comunicació Blanquerna inclou sota aquest paraigua els professionals que dins d’un diari, una emissora de ràdio o un canal de televisió s’encarreguen de gestionar l’àrea de participació. “Els mitjans són conscients que tenen un públic cada vegada més competent tecnològicament i que els envia material i comenta les notícies. Això obliga a posar ordre en la informació, a sistematitzar i a filtrar. Si fins ara teníem els periodistes de carrer i els de taula, ara també tenim els de participació”.
Darrera d’aquests professionals més visibles, hi ha empreses i organitzacions de tot tipus que, amb la seva presència a les xarxes socials, blogs i portals propis, s’acaben convertint, elles també, en mitjans per difondre continguts propis o convenients als seus interessos. “Gestionar continguts és més complex que portar el Twitter i el Facebook d’una empresa. Les organitzacions humanes tenen cada cop més la necessitat de comunicar millor, i això crea llocs de treball”, afirma Micó. En aquests casos, els periodistes sovint s’integren en equips pluridisciplinars i treballen al costat de publicistes, tècnics en màrqueting, advocats o economistes.
Una altra possibilitat és l’emprenedoria. Com que no trobem qui ens doni feina i tenim idees, muntem la nostra empresa o ens convertim en autònoms. “Hi tinc moltes esperances dipositades, però tampoc ens passem d’eufòrics –confia Micó-: l’autoocupació en general només serveix per començar a treballar”.
Els periodistes sevillans van convocar el passat 21 d’abril la trobada Se buscan periodistas. La idea força de la reunió era si no ens ofereixen feina, nosaltres la crearem. Els professionals presents en aquella cita van apostar per posar en marxa diversos mitjans de forma autogestionària, i van acabar parlant d’aspectes poc habituals entre els periodistes: crear una cooperativa, elaborar un pla d’empresa i dissenyar un model de negoci o un sistema de finançament basat en les microsubscripcions. Per a Sílvia Cobo, periodista especialitzada en internet i Social Media, ens trobem davant d’un model que podria estendre’s en un futur immediat.
Alfonso Sánchez-Tabernero posa alguns exemples de noves ocupacions periodístiques que ha conegut els últims anys: periodistes que fan de Community Manager o munten webs, els que donen serveis a empreses, els que fan publicacions que després distribueixen en estadis de futbol, farmàcies o grans superfícies…
“Les noves feines solen aparèixer fora dels grans mitjans, que ara mateix estan més preocupats a agafar les tisores que a pensar en el futur. Aquestes companyies depenen de societats que cotitzen en Borsa i, com que els moviments a llarg termini no repercuteixen en la cotització de les seves accions, es limiten a mira en curt”.
Sánchez-Tabernero, que va ser vicerector de la Universitat de Navarra, creu que demà mateix trobarien fàcil col·locació en el mercat els professionals capaços de fer bons productes de no ficció per a la televisió que costin deu vegades menys que els que emeten les cadenes generalistes, aplicacions per a mòbils, instruments de màrqueting per a empreses, productes informatius multisuport o d’escriure reportatges especialitzats sobre temes tan específics com l’indústria farmacèutica o els hidrocarburs.
Ara bé, cal ser realista. I per a Josep Lluís Micó el realisme passa per acceptar que els llocs de treball que es creen en el camp digital no responen, ni per qualitat ni en quantitat, a les expectatives que els grans gurús havien profetitzat. Són feines més precàries en un sector ja de per si precari. “El context actual continua sent de moltes baixes i poques altes. Les noves feines són més residuals que abans i permeten mantenir-se a flot i que periodistes en atur o acabats de llicenciar puguin tenir una feineta. No són jornades completes o responen a necessitats de temporada, de manera que obliga a combinar-les amb altres ocupacions”.
D’aquesta manera, reneix la figura del periodista pluriocupat. A falta de jornades completes, el professional es veu forçat a buscar petites col·laboracions en diferents mitjans i/o a passar-se al que Sánchez-Tabernero anomenava l’altre costat. Tot, per poder sumar un sou a finals de mes. En el cas que es generalitzés aquesta pràctica, molt habitual durant el franquisme, seria un mal símptoma, es lamenta Micó.
Davant del periodista “que ha de fer deu feines per arribar a finals de mes”, Josep Lluís Micó creu que es consolida el periodista estrella a qui tothom reclama perquè ell mateix és una marca. “Tots dos tenen en comú la multiocupació però el contrast és cruel”.
L’altra figura emergent és la del periodista polivalent. Micó i Pere Masip el retrataven l’any 2010 en la  Prospectiva del mercat laboral per a futurs graduats en periodisme, un estudi patrocinat pel Laboratori de Comunicació Digital de Blanquerna. Es tracta de professionals flexibles, capaços d’adaptar-se i que demostren la seva polivalència bé sigui en el camp tecnològic, mediàtic o el temàtic.
En un moment de canvi com l’actual i com a mínim durant uns anys, “el seu èxit està garantit”, vaticinen Micó i Masip. L’adveniment d’aquest professional capaç d’integrar-se ràpid en equips humans complexos i, en alguns casos, d’escriure en diferents seccions ha estat rebut com un manà diví per moltes empreses. Allà on abans es necessitaven dues o tres persones per fer tasques concretes, ara en ocasions n’hi ha prou amb una sola. Per aquesta raó és un dels perfils més buscat per a redaccions petites.
El periodista polivalent, conegut en altres temps com noi per a tot o tot terreny, no suposa de cap manera la desaparició dels especialistes, adverteixen Micó i Masip en el seu estudi. Mentre el primer ofereix “agilitat, nervi i estalvi: supervivència”, el que domina alguns temes a fons és garantia de “qualitat, rigor i profunditat: feina ben feta”.
Sondejant els nous nínxols laborals per a periodistes ens trobem també professionals que han trobat col·locació com a auditors de la informació o en el món de la documentació, i anant una mica més enllà, arribem al portal LinkedIn. Pengem un missatge en el grup Formación para Periodistas i en uns dies diversos professionals ens donen el seu punt de vista. Per a Roberto Vargas, la solució per als periodistes que busquin feina passa per crear nous mitjans a la xarxa. Quins? Vargas parla d’una pàgina web per transmetre en directe les sessions del Congrés de Diputats. Qui la podria comprar?, es pregunta. “Si s’està debatent una llei per als ramaders, el periodista fa la seva pàgina i ven els seus serveis als propis ramaders que vulguin estar informats minut a minut del tràmit de la llei que més els interessa”.
Concha Belanzategui esmenta que ha rebut ofertes per fer de click-worker (escriure o traduir textos breus per a i a través d’internet) o de bloguer “a 40 cèntims la peça”, alhora que explica l’intent dels treballadors d’una televisió local clausurada que, després de fer-se autònoms i d’arribar a un acord amb el propietari, han muntat una societat per explotar la llicència i els equips.
Cadascú explica el seu cas. Silvia Tinoco intenta muntar un servei de premsa per a músics i María Villarreal començarà a treballar en una agència que es dedica al seguiment de mitjans. “Crec que pot ser una sortida interessant quan l’anomenat clipping és a l’ordre del dia”. Davant l’allau de periodistes que tracten de fer-se Community Managers, Lidia López confessa que, tot i que l’e-màrqueting no té res a veure amb el periodisme, “com a mínim ens manté en el món de la comunicació”.
“Avui hi ha moltes possibilitats per experimentar”, evidencia Alfonso Sánchez-Tabernero. El problema, o un dels problemes, per als periodistes és que no hem sabut aprofitar els nous terrenys de joc que s’han obert amb l’eclosió de la societat digital, afegeix Josep Lluís Micó. “Els sectors de l’oci i la publicitat han estat molt més actius que el periodístic. En el darrer Mobile World Congress era impressionant veure la quantitat de divisions i subdivisions per tipus de feina que hi havia. Doncs vols creure que no es feia cap esment al periodisme? Tenim un camí llarguíssim a recórrer”.
El cas dels tablets és paradigmàtic del desconcert que viu el sector. “Un dia se’ns apareix el senyor Steve Jobs, que al cel sigui, ens treu l’Ipad i ens diu ‘mireu quina cosa tan maca!’. Tots diem ‘que bonic’, i de seguida ens preguntem què puc fer per treure-li rendiment? Què fem amb aquest suport a Catalunya? Què fem les universitats per formar gent capaç de pensar més enllà dels suports tradicionals? Anem fent adaptacions, però molt lentament”.
“Hem entrat en una època del canvi continu –sentencia Sánchez-Tabernero-. Només és possible la salvació amb una nova mentalitat”.


Els gabinets no noten la crisi
A tenor del que diuen Josep Lluís Micó i Alfonso Sánchez-Tabernero, els que no semblen notar gaire els embats de la doble crisi (la conjuntural i l’estructural) que viu el periodisme són els gabinets de premsa. Per al director del grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, la comunicació és un àmbit que cap organització pública o privada vol menystenir i cada cop hi ha més consciència que la feina s’ha de confiar a professionals, bé creant un gabinet propi o contractant un servei extern.
Segons el director del màster en Gestió d’Empreses de Comunicació de la Universitat de Navarra, els gabinets han guanyat protagonisme en la mesura que s’han aprimat les redaccions i que s’imposa la immediatesa: falta temps per contrastar els comunicats que envien empreses i institucions, així que, depressa-depressa, la informació que arriba serveix per resoldre sense angoixes una pàgina de diari o mig minut d’emissió. “Els gabinets s’han aprofitat de les retallades a les redaccions. A l’altre costat no hi ha crisi”, remata Sánchez-Tabernero.


divendres, 17 de febrer del 2012

Ai, la premsa! En el fons som uns romàntics...



Pena, molta pena per la situació que viu el sector de la premsa. No em vull posar nostàlgic, recordar l’edat daurada del periodisme escrit ni plantejar-me què pensaria el pare si li hagués tocat viure aquest final de cicle. Mira que se’ns havia avisat per activa i per passiva del que s’acostava. És més, aquests avisos els havíem escrit molts de nosaltres mateixos per als nostres lectors, però arriba l’hora i resulta que els periodistes no estàvem preparats per a això. Encara que de portes enfora semblem uns escèptics i uns descreguts, en el fons som uns romàntics. Estem tan obsedits a conèixer la realitat dels altres que no ens fixàvem en la que frega la nostra pell. I ara, de sobte, descobrim que el tren és a punt de passar-nos per sobre.
Els diaris de paper desapareixen. Queden les pantalles però el negoci fa aigües. I sense negoci, sense empreses periodístiques que facin diners, és molt difícil que hi pugui haver bon periodisme. I no em parleu de periodisme ciutadà, que una cosa és que qui és testimoni d’un succés enviï quatre tuits explicant el que ha vist i una de molt diferent elaborar una informació clara, objectiva i contrastada d’una forma que resulti atractiva per al gran públic.
Dijous passat, Dinaw Mengestu, un escriptor que col·labora en alguns dels grans mitjans dels Estats Units, explicava en una entrevista a El País que el van enviar a Uganda per escriure un gran reportatge, de deu o dotze pàgines. Quan vaig llegir que havia tingut un mes per recollir la informació i un mes més per elaborar-la i convertir-la en un text em van venir ganes de sortir al balcó i posar-me plorar. Dos mesos per fer un reportatge! En aquestes vuit setmanes, un periodista de casa nostra hauria escrit ben bé quaranta pàgines de diari!
És cert, el periodista reconeixia que havia estat un luxe, i d’acord, pocs mitjans al món es poden permetre un luxe qatarià d’aquest calibre. Però si baixem al nivell del nostre país ens trobem que les vies per fer bon periodisme s’extingeixen a una velocitat que alarma als periodistes i que hauria de preocupar també a la resta de la societat. Per al periodista, les tarifes han caigut tan en picat que ja no et pots plantejar d’anar als llocs per parlar amb la gent. Tot ho has de fer per telèfon o mail, de pressa de pressa, perquè si ets freelance i et paguen 150 euros la doble pàgina, l’única manera que et surtin els números és que siguis capaç d’escriure el text en dos dies com a màxim. I passar de seguida a un altre tema, que sigui divertit i enginyós, o sexy, com em va aconsellar una vegada un inexpert cap de secció.
Alguns pensareu que els periodistes hem estat uns ingenus i que no hem tocat de peus a terra, que això d’internet ja es veia venir, que la informació es llegirà cada cop més a les pantalles i que la gent vol accés lliure a la informació. D’acord, a això no ens hi hem oposat els periodistes. El problema és que l’euro i els vint cèntims que paguem –en el millor dels casos- pel nostre diari mai han servit per cobrir el que costa fer-lo. El benefici venia de la publicitat. Abans que existís internet els anunciants bombardejaven a tota la població per arribar a aquella petita part de consumidors que podien comprar els seus productes. Com que des que hi ha internet el bombardeig és micro -només va dirigit a les persones o col·lectius que els interessen- els diaris ja no serveixen per a segons quines campanyes.
Sense publicitat no hi ha negoci, i sense negoci s’han de retallar despeses, acomiadar a gent, tancar corresponsalies a l’estranger o pel territori, reduir el mínim imprescindible el número d’enviats especials i retallar tarifes. Si les coses no canvien, no trigarem a veure algun diari català que només paga els viatges dels periodistes que segueixen al Barça, i que la informació sobre guerres o eleccions s'elabora amb el que qualsevol navegant una mica destre pot aconseguir per internet.
I tot això ens empobreix, fa que la nostra societat sigui menys democràtica i deixa els ciutadans més indefensos davant dels abusos de poder.
Ara bé, les persones interessades a saber què fa Belén Esteban, qui vulgui estar al dia dels últims models d'smartphones i o com ha anat l'entrenament del seu equip de futbol no han de patir. D’informació d’aquesta mai els en faltarà. Les grans cadenes de televisió, Apple o Turkish Airlines ja procuraran de fer-la arribar als seus destinataris de forma puntual.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Periodisme: les idees i els diners


Periodistes de dretes, periodistes d’esquerres... De vegades, remenant premsa antiga, trobes algunes perles. Aquest article, escrit per Eduardo Carballo Morales el 1926, conté alguns elements d’actualitat. Potser si l’hagués escrit avui, Carballo el podria haver titolat “l’Ideal i els diners”. Ell, queda clar en el text, era de dretes.
--Empiezo a estar cansado. ¡Luchar, luchar eternamente, sin esperanza próxima,… ni lejana, de un cambio de suerte. El periodista que se entrega al ideal de la izquierda está perdido. Tiene que acostumbrar el estómago a confundir todas las peores bazofias con la comida más mediana. Tiene que acostumbrar el cuerpo a no tiritar de frío, lujo que sólo se puede permitir el vil burgués. Tiene que resignarse al infinito dolor de la amada mal vestida.
¡Pobre periodista de izquierda! No quiere traicionar el Ideal y muere despedaxzado por esa misma fidelidad. Hay que ser un poco héroe, un poro mártir, para ser periodista de izquierda.
Está en el café un periodista de la derecha. Es un hombre de más de treinta años, optimista, elegante, vanidoso. Al ver al periodista de izquierda, se dirige hacia él y le saluda con alborozo.
--¡Hola, chico! ¡Qué cara tan melancólica tienes!
--Ningún hombre que piense puede reflejar alegría en su semblante. El pensar es la peor de las enfermedades.
--Tienes razón. Por eso yo evito cuanto puedo ese trabajo… ¡Y qué pensabás, di?
--Te lo voy a decir, porque al fin y al cabo, aunque nos separe en ideas un abismo, tú y yo hemos sido siempre buenos amigos. Pensaba en el porvenir, mejor dicho, en el porvenir de todos nosotros, los periodistas de izquierda, No veo ni una nube de color rosa, chico.
--Porque quieres.
--Es verdad, porque quiero.
--No comprendo vuestro calvario, te lo juro. Os piden mucho y en cambio no os dan nada, o casi nada. Os obligan a tener honradez, consecuencia política, abnegación y tenacidad. Tenéis que arrastrar los peligros del Código, que siempre está amenazando vuestra libertad. En un momento determinado estáis obligados a ser héroes. Y, ¿a cambio de todo eso, qué? Un sueldo mísero, vergonzoso -¡treinta, cuarenta duros, cuando no os dan veinte!- y ninguna ventaja para el porvenir. Ni retiro cuando llegáis a viejos, ni seguro en caso de enfermedad o de inutilidad. Nada. Tenéis que servir a los prohombres del partido con abnegación y lealtad acrisoladas. Si un día os véis apurados –la hija enferma, la mujer que no ha cenado, el casero que amenaza con el deshaucio- alguno, no todos, de esos prohombres os dará veinte duros, lo que os une a él por un eterno agradecimiento. ¡Veinte duros, que no duran tres días, que no se ven, en estos tiempos de angustias y de carestía de la vida!
En cambio, nosotros, los periodistas de la derecha, no estamos muy bien, es cierto, pero ninguno de los nuestros cambiaría por el mejor de vosotros. Más dinero, más atenciones, más “sinecuras”, ¿entiendes? Es otro mundo más amplio –parece mentira, ¿verdad?- en donde es más fácil desenvolverse. En lugar de defender el ideal, defendemos el dinero. Y créete, nos damos mejor vida y nos ahorramos muchísimos disgustos. El dinero agradece más los favores que el Ideal.
--¿Cómo hablas ahora? Y eso que tú estuviste conmigo al servicio de ese Ideal que ahora desprecias.
--¡Claro! Casi todos los periodistas de la derecha hemos estado antes en la izquierda. Pero nos convencimos de que si no queríamos perecer, teníamos que matar el Ideal. Y como no somos tontos, lo matamos. ¿Te figuras, amigo mío, que cada día nace Nakens en el mundo?
El periodista de la derecha contempla fijamente al periodista de la izquierda, que aparece caído, roto. De pronto, una idea ilumina su rostro.
--Oye. Tú estás convencido de lo que digo. Además, no lo niegues, te miran mal. No te agradecen lo que escribes ni los sacrificios que haces. ¿Por qué no rectificas tu error? Vente con nosotros. En mi periódico hay una plaza vacante, estarás muy bien. Tú eres un chico inteligente y estudioso. Vales mucho. Llegarás muy pronto. Da lástima de ver que estás regalando frutos deliciosos a gentes que no saben catarlo. Ven a mi peródico. Mejorarás el presente y asegurarás el porvenir. Pero, eso sí: tendrás que alejar el Ideal, el inútil Ideal.
--¡Eso no! Jamás, amigo mío. Prefiero vivir muriendo.
--Pero, ¿ya sabes, infeliz, lo que te espera si continúas en la izquierda?
--Lo sé, algo horrible, espantoso. La cárcel, la emigración, el hspital, la tisis. ¡Bueno! Es igual. Una sola satisfacción compensa de todas las amarguras. Tú me llamas infeliz, porque no sé dar gusto a mi cuerpo. Yo te llamo infeliz, porque no sabes dar gusto a tu alma.
El periodista de la derecha se levanta y mira al periodista de la izquierda como diciendo ¡no tiene remedio! El periodista de la izquierda se queda recostado en el rincón amable del café, con los ojos fijos en el infinito. Diríase, al verle sonreír, que está contemplando el Ideal, la ironía de todos los rebeldes, de todos los inadaptados.

dijous, 23 de setembre del 2010

La pilota dóna moltes voltes

(publicat a El Periódico 29-4-10)

Quan em plantejava estudiar periodisme, tu m’aconsellaves que em dediqués a una altra cosa. Ja sé que ho feies per protegir-me, que això és el que s’espera d’un bon pare. Tu havies conegut com el que més les ingratituts d’aquesta professió tan cabrona i de vegades tan desagraïda. Potser t’hauria d’haver fet cas i dedicar-me a una altra cosa, fer-me advocat, jardiner o contorsionista. Però al final vaig acabar seguint el teu mateix camí. Al cap i a la fi, alguna cosa bona havia de tenir això de fer de periodista perquè hi haguessis dedicat més de mitja vida.
Te’n recordes d’aquella pilota que et va regalar l’Àlex J. Botines quan érem petits? Estava signada per tots els jugadors del Barça de la temporada 1973-1974, pels Cruyff, Sotil, Marcial, Asensi, Costas, Rexach, Rifé i altres jugadors d’aquell equip inoblidable que, després de catorze anys de passar gana, van aconseguir un títol de lliga per al nostre club. Tu ens la vas donar a nosaltres i, està clar, l’endemà el meu germà i jo, que en aquell moment teníem 9 i 10 anys, la vam portar al col·legi per ensenyar-la a tothom. Al principi els amics se la miraven amb admiració, per les firmes i perquè en aquells anys era un luxe tenir una pilota de cuir nova. Fins que algun descregut va dir: “Vinga, juguem!”. I així va ser com una esfèrica, que amb el temps hauria esdevingut una peça de museu o un objecte digne de ser subhastat a eBay, es va convertir en un estri més per a la diversió d’una colla de ganàpies. Ja saps com va acabar aquella bimba lluent, després de tot un curs d’estimbar-la contra les parets de l’escola: amb les signatures esborrades, convertida en una simple i vulgar pilota de futbol.
El temps passa i la pilota dóna moltes voltes. Ara em pregunto si jo mateix no em vaig fer periodista amb la voluntat de poder regalar al meu fill una pilota signada com aquella. Si aquell dia arriba, tu i jo l’anirem a veure jugar mentre comença a esborrar els seus primers mites a cops de peu. Per a ell serà la seva primera lliçó pràctica de periodisme, encara que això ja no estic tan segur que li convingui.