Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Felip Puig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Felip Puig. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de febrer del 2012

¡Pobres homes del temps!


Tomàs Molina
Els ciutadans ens hem preguntat amb raó aquets dies si no n’hem fet un gra massa amb les previsions de neu. Els homes del temps ens alertaven que podien caure fins a deu centímetres en el territori on es concentra bona part de la població de Catalunya, però que el pitjor serien les glaçades que s’esperaven després.
En l’episodi de neu del 2010, Protecció Civil havia decretat alerta per risc de nevades abundants i localment intenses a partir de 200 metres. Per bé que la notícia ocupés un espai poc destacat en els informatius previs a la nevada, les carreteres van acabar col·lapsades, Barcelona paralitzada i pobles de Girona sense llum ni aigua durant dies. La tempesta va sorprendre el conseller Saura a Mallorca i va servir de munició perquè CiU fustigués durant setmanes al tripartit.
Aquest any ha estat diferent. El temor a veure’s en la posició de Saura fa dos anys ha obligat al conseller Felip Puig a actuar amb un zel al qual estem poc acostumats. Ha fet bé, perquè més val prevenir que haver d’acudir després a rescatar a milers de conductors atrapats en els seus cotxes. El que ha fallat, un cop més, són les previsions dels meteorpologs. Amb tots els radars, satèl·lits i estacions d’observació in situ de què disposen, anticipar quin temps farà demà continua tenint una dosi d’adivinació semblant a la esgrimeixen els grans gurús de l’economia quan ens informen de com evolucionarà l’atur els pròxims anys. Finalment, la neu caiguda va ser molta menys de la que s’esperava, i tot per culpa de la tramuntana empordanenca. Josep Pla ja ho deia; “L’Empordà és un impressionant laboratori meteorològic, un camp de batalla en activitat gairebé incessant entre les dues forces que alternativament dominen, totalment o parcialment, el país”. De vegades faríem bé de fer més cas del que ens diuen els homes de la terra. O de no permetre que unes imatges de radar ens impedeixin veure el cel.

dimecres, 1 de juny del 2011

Felip, l'hem feta grossa

Publicat a El Periódico de l'1 de juny del 2011

Els Mossos van actuar divendres passat amb una violència brutal i desproporcionada en l’operació neteja que van dur a terme a plaça de Catalunya. La pregunta que cal fer-se és òbvia: ¿per què els cossos de seguretat es van acarnissar sobre uns centenars de joves desarmats i asseguts a terra que al llarg de dues setmanes de mobilització no han protagonitzat ni un sol acte violent?
Després d’haver seguit l’acampada des del primer dia i de presenciar els fets de divendres en directe, la meva reposta és la següent: o bé els serveis d’informació dels Mossos van fallar de forma estrepitosa a l’hora de comunicar el vertader sentir dels indignats o bé els seus responsables polítics van deixar-se portar pels prejudicis que els pintaven com una colla d’antisistema disposats a arremetre contra el primer que es plantés davant seu.
Si el conseller d’Interior, Felip Puig, i els responsables dels Mossos d’Esquadra haguessin parat bé l’orella en el que es deia a les assemblees i a les comissions dels indignats -les reunions són públiques i a la mateixa plaça hi ha una comissaria- haurien arribat a la conclusió que per aconseguir el seu objectiu de netejar o desallotjar la plaça era millor evitar l’ús de la força. Els acampats sabien que la seva única arma era l’actuació pacífica. En les reunions, nepetien fins a l’extenuació les consignes a seguir en el cas que es presentés la policia: resistència passiva, seure tots junts, portar el DNI a sobre i demanar als agents el seu número d’identificació.
Va ser un error pensar que els acampats eren uns radicals descerebrats que reaccionarien amb el fetge quan la policia es presentés davant seu. El que predomina entre ells és una majoria de joves universitaris sobradament preparats. Davant del que ells veuen com a provocacions, no només policials, sempre han actuat amb suma cautela, evitant deixar-se portar per les passions. D’aquesta manera, s’han sortit amb la seva davant dels qui veuen com enemic extern -les forces de seguretat, la Junta Electoral Central i la classe política- però també lluintant contra els qui els amenacen des de dintre. Així, han aconseguit acallar els elements radicals d’inspiració anarquista que des del principi s’han infiltrat a l’acampada, pregonant de forma anònima el recurs a “diversos camins de lluita”, sense excloure de forma explícita la violència.
Divendres passat es va produir un xoc frontal entre dues percepcions de la realitat oposades. D’una banda, tres centenars de Mossos i agents de la Guàrdia Urbana, que, com si  anessin a enfrontar-se a una banda de terroristes, es van presentar a la plaça de Catalunya equipats amb casc, armilles de protecció, porres, fusells per llençar pilotes de goma, un helicòpter i tota la parafernàlia que requereixen els casos de gravetat extrema. Davant seu hi havia un col·lectiu de persones unides per una forta convicció en el que feien i que, després d’uns dies de convivència, s’havien conjurat per evitar caure en cap tipus de provocació, vingués aquesta d’on vingués.
Segon error. Obviar la capacitat de mobilització dels acampats. Gràcies a les xarxes socials, les 250 persones que van passar la nit de dijous a la plaça s’havien multiplicat per deu només tres hores després de l’arribada dels Mossos. Jo vaig arribar-hi cap a les deu, amb l’ànim de veure què passava propi dels periodistes. I el que vaig veure va ser violència gratuïta per part d’alguns agents i un grau de nerviosisme impropi d’un cos de policia modern. ¿Tu has vist que els acampats fessin res contra els Mossos?, li vaig preguntar a un veterà reporter que era allà des de primera hora. “No, res”. Jo tampoc.
El resultat de l’operació neteja és ben conegut. 121 ferits –dels quals 37 són agents- i una imatge pèssima de la nostra policia transmesa gairebé en directe als mitjans de comunicació de tot el món. Allà on uns esperaven educades peticions del DNI, van aparèixer les porres. Allà on els altres esperaven enfrontar-se a violents, es van trobar cossos quiets i desarmats que es cobrien el cap amb les mans. Després de dues setmanes d’acampada, produeix una gran sorpresa constatar que l’única acció violenta que s’ha produït a la plaça és la que van provocar els propis Mossos.
Felip Puig va fer dilluns un complicat joc de paraules per corregir-se sense fer ni un sol pas enrere. D’una banda va dir que en l’operatiu policial no va fallar res i que no es penedia de cap de les decisions que havia pres, i de l’altra va lamentar “moltíssim” que es produissin víctimes i va demanar disculpes. Puig de seguida va aclarir que no es disculpava per l’actuació policial, sinó “per les imatges” que n’havien difòs els mitjans de comunicació i els afectats.
“¡L’hem feta grossa!”, va exclamar Xavier Trias poc després de saber que serà el pròxim alcalde de Barcelona. L’hem feta grossa, hauria de reconèixer Felip Puig un cop repassi tota la informació del que va passar divendres a la plaça. I més valdrà que aviat comenci a reconèixer errors públicament. Sobretot a la vista que el panorama que tenim per davant és territori abonat per al sorgiment d’altres col·lectius d’indignats.