Sabadell, fisonomia d'una ciutat utilitària

Publicat al diari Ara el 23 de setembre del 2012

El crític d'art Josep Casamartina ens proposa fer un tomb per la seva ciutat, Sabadell, i el primer que diu és que "s'ha enderrocat moltíssim" i que queden "pocs exemples d'arquitectura industrial" del segle XIX i principis del XX. Però quan entra en matèria enumera una llarga llista d'edificis, industrials o no, que val la pena conèixer. És el que té ser un erudit sensible: que per més que l'ampolla estigui mig plena, sempre veuràs totes les joies que s'han deixat perdre.
Casamartina explica que la fesomia actual de Sabadell és hereva d'una "ciutat utilitària, de treball, en què poca gent anava mudada, i això es reflectia en els edificis, que per norma general eren senzills i austers: els dels pobres, per raons òbvies, i els dels rics, per estalviar i també per no ostentar gaire davant les vindicacions obreres i les revoltes". Però en la desaparició d'edificis emblemàtics també hi han tingut a veure els interessos dels propietaris de les fàbriques, afegeix, que quan el negoci va deixar de rutllar van promoure la construcció d'habitatges, i els de l'Ajuntament.
Fins aquí l'ampolla mig buida. Per aquest expert en art espanyol dels segles XIX i XX i especialista en història del tèxtil, l'ampolla mig plena la representen edificis com les antigues indústries reconvertides en una biblioteca municipal (Vapor Badia), l'escola de disseny ESDI (els antics Docks) i la fàbrica Artèxtil, on es conserva la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, que el mateix Casamartina dirigeix. O les 45 xemeneies disseminades enmig de blocs de pisos i que recorden els temps en què Sabadell era el principal centre tèxtil llaner de la Península.
Per als que no tinguin por d'entrar en un cementiri, el nostre cicerone ens recomana visitar el cementiri local, on es poden veure "panteons modernistes esplèndids" i la tomba de Ferran Casablancas, "un dels millors exemples d'escultura funerària de Joan Rebull".
Ara, el que no ens podem perdre és la Torre de l'Aigua (1918). La construcció més emblemàtica de Sabadell servia per abastir d'aigua la població, i pel fet d'estar feta en formigó armat està inclosa en la llista dels 150 elements del patrimoni industrial de Catalunya del Museu de la Ciència i de la Tècnica.

Dues rutes
Casamartina ens ha preparat dues rutes per Sabadell. La primera comença a l'estació de Renfe Centre, ja que just al davant trobem l'Hotel Suís (1902), de Juli Batllevell, "una de les millors mostres del modernisme local", i continuant amunt a mà dreta hi ha la fàbrica Artèxtil (1941) i a l'esquerra la Casa Arimon (1912), obra de Josep Renom, deixeble de Puig i Cadafalch. A mà esquerra ens arribem al carrer Les Paus i trobem les Escoles Municipals (1898) i els safaretjos. Continuem fins a la Casa Turull (1819), on hi ha el Museu d'Art, i baixant pel carrer Sant Joan trobem a banda i banda la neogòtica Casa Taulé (1910) i la Farinera La Pureza, d'estil vienès. Més avall, al carrer Pedregar, hi ha la Casa Duran, un exemple de masia urbana del segle XV, i girant a l'esquerra pel carrer Indústria trobem el Despatx Lluch, modernista. Finalment, passant per la Casa Ponsà, al carrer Tres Creus, acabem al Vapor Badia.
La segona ruta arrenca de l'estació Rambla dels Ferrocarrils, i pujant pel carrer Sant Pau arribem a un dels teatres més antics de Catalunya, el Teatre Principal, construït per F. Molina, l'autor de la plaça Reial de Barcelona. Més amunt arribem al Despatx Coromines (1959), fins a trobar-nos amb l'edifici de La Energía, ara el Museu del Gas. Si girem, trobarem l'antiga Escola Industrial i més enllà el Mercat Central, de Josep Renom. Tornem pel carrer de Gràcia i topem amb la seu de la Caixa d'Estalvis, de Jeroni Martorell, i l'edifici de l'Ajuntament. Casamartina no creu que una visita com aquesta sigui fer turisme. "Sóc bastant enemic de considerar turístiques les ciutats que no ho són. Una altra cosa és que ens agradi conèixer el territori". L'ampolla mig buida.

La Garriga, aigües termals i modernisme

Publicat al diari Ara el 27 de maig del 2012

La Garriga va ser un punt d'estiueig de referència per a la burgesia barcelonina durant més d'un segle. La seva proximitat a la capital catalana, la comoditat que suposava arribar-hi amb al tren i l'existència d'aigües termals van afavorir l'establiment temporal de nombroses famílies que cercaven aires nets i tranquil·litat. Aquí, al peu del Montseny i dels Cingles de Bertí, van passar-hi temporades més o menys llargues polítics d'ideologies dispars com Cambó, Prat de la Riba o Primo de Rivera, religiosos com Torras i Bages, pensadors com Eugeni d'Ors i homes de les arts com Tàpies i Enric Granados. Gràcies a les cases que els forasters s'hi van fer construir, el poble és avui un dels principals focus del modernisme català.

L'arquitecte garriguenc Lluís Cuspinera és el principal coneixedor del modernisme de la Garriga. S'hi va començar a interessar arran d'un article que Oriol Bohigas va publicar l'any 1967 a la revista Quaderns d'Arquitectura i des de llavors s'ha dedicat amb tenacitat a descobrir i lluitar perquè es preservi el privilegiat patrimoni que el seu municipi atresora.

Cuspinera va publicar, el 2000, el llibre La Garriga, crònica d'una destrucció. En aquella edició, l'autor repassava tots els edificis de valor que havien desaparegut i arribava a una conclusió agredolça: tot i que la majoria de construccions s'havien conservat, s'havien destruït més edificis en democràcia que durant la dictadura. "Una de les explicacions és que en democràcia s'ha produït la bombolla immobiliària i que faltava un planejament de protecció. El 1973 es va destruir un edifici emblemàtic, el Cèntric Club, que era el casinet dels vilatans. A partir d'aquell moment, creix la demanda de protecció. La llàstima és que el planejament va trigar trenta anys a arribar", es lamenta.

Parlar del modernisme a la Garriga és parlar de Joaquim Raspall. L'obra d'aquest l'arquitecte local, que a Barcelona va deixar obres com El Molino o la plaça de toros de la Monumental, es prodiga per nombrosos carrers del municipi en forma de cases per a famílies d'estiuejants o per a llogaters amb menys possibilitats. Però el lloc on es concentra el gruix de la seva producció és al carrer del Passeig.

Per a Lluís Cuspinera, el carrer del Passeig és un recorregut que de forma inexcusable ha de fer tot visitant. En una avinguda que ressegueix l'ondulat perfil del terreny al llarg d'un quilòmetre, s'hi condensa un segle d'història de la nostra arquitectura. Passejant a l'ombra d'uns plàtans, el visitant trobarà, a banda i banda, edificis modernistes de Raspall i d'altres autors, però també d'estil noucentista o eclèctic.

"Recordo que, quan era petit, el Passeig quedava mort a l'hivern perquè gairebé totes les cases eren d'estiuejants. Avui aixó ha canviat. Les cases estan habitades tot l'any i és una zona per passejar, córrer o fer activitats lúdiques", celebra Cuspinera.

Per als amants de l'arquitectura racionalista, als afores del poble es troba la Casa Esteve Fernández. La propietat va ser projectada per l'arquitecte Xavier Turull el 1933 i té una particularitat insòlita: inclou un hangar per a què el seu propietari, fundador d'un concessionari de cotxes encara existent, hi pugués guardar la seva avioneta.

Tot i la passió que sent per l'arquitectura, Lluís Cuspinera creu que hi ha altres raons per visitar la Garriga. L'entorn natural que l'envolta, el microclima de què gaudeix i el desencadenant dels inicis del estiueig: el termalisme. L'afició a les aigües termals arrenca fa un segle i mig quan obre les portes el balneari Blancafort, però l'origen podria ser molt més remot. A la placeta on es troba l'Oficina de Turisme -un altre edifici modernista- hi havia un hospital de banys on, segons la tradició, s'hi havia hostatjat Martí l'Humà al segle XV per tractar-se del reuma que patia.