Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sabadell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sabadell. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de setembre del 2012

Sabadell, fisonomia d'una ciutat utilitària

Publicat al diari Ara el 23 de setembre del 2012
El crític d'art Josep Casamartina ens proposa fer un tomb per la seva ciutat, Sabadell, i el primer que diu és que "s'ha enderrocat moltíssim" i que queden "pocs exemples d'arquitectura industrial" del segle XIX i principis del XX. Però quan entra en matèria enumera una llarga llista d'edificis, industrials o no, que val la pena conèixer. És el que té ser un erudit sensible: que per més que l'ampolla estigui mig plena, sempre veuràs totes les joies que s'han deixat perdre.
Casamartina explica que la fesomia actual de Sabadell és hereva d'una "ciutat utilitària, de treball, en què poca gent anava mudada, i això es reflectia en els edificis, que per norma general eren senzills i austers: els dels pobres, per raons òbvies, i els dels rics, per estalviar i també per no ostentar gaire davant les vindicacions obreres i les revoltes". Però en la desaparició d'edificis emblemàtics també hi han tingut a veure els interessos dels propietaris de les fàbriques, afegeix, que quan el negoci va deixar de rutllar van promoure la construcció d'habitatges, i els de l'Ajuntament.
Fins aquí l'ampolla mig buida. Per aquest expert en art espanyol dels segles XIX i XX i especialista en història del tèxtil, l'ampolla mig plena la representen edificis com les antigues indústries reconvertides en una biblioteca municipal (Vapor Badia), l'escola de disseny ESDI (els antics Docks) i la fàbrica Artèxtil, on es conserva la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, que el mateix Casamartina dirigeix. O les 45 xemeneies disseminades enmig de blocs de pisos i que recorden els temps en què Sabadell era el principal centre tèxtil llaner de la Península.
Per als que no tinguin por d'entrar en un cementiri, el nostre cicerone ens recomana visitar el cementiri local, on es poden veure "panteons modernistes esplèndids" i la tomba de Ferran Casablancas, "un dels millors exemples d'escultura funerària de Joan Rebull".
Ara, el que no ens podem perdre és la Torre de l'Aigua (1918). La construcció més emblemàtica de Sabadell servia per abastir d'aigua la població, i pel fet d'estar feta en formigó armat està inclosa en la llista dels 150 elements del patrimoni industrial de Catalunya del Museu de la Ciència i de la Tècnica.

Dues rutes
Casamartina ens ha preparat dues rutes per Sabadell. La primera comença a l'estació de Renfe Centre, ja que just al davant trobem l'Hotel Suís (1902), de Juli Batllevell, "una de les millors mostres del modernisme local", i continuant amunt a mà dreta hi ha la fàbrica Artèxtil (1941) i a l'esquerra la Casa Arimon (1912), obra de Josep Renom, deixeble de Puig i Cadafalch. A mà esquerra ens arribem al carrer Les Paus i trobem les Escoles Municipals (1898) i els safaretjos. Continuem fins a la Casa Turull (1819), on hi ha el Museu d'Art, i baixant pel carrer Sant Joan trobem a banda i banda la neogòtica Casa Taulé (1910) i la Farinera La Pureza, d'estil vienès. Més avall, al carrer Pedregar, hi ha la Casa Duran, un exemple de masia urbana del segle XV, i girant a l'esquerra pel carrer Indústria trobem el Despatx Lluch, modernista. Finalment, passant per la Casa Ponsà, al carrer Tres Creus, acabem al Vapor Badia.
La segona ruta arrenca de l'estació Rambla dels Ferrocarrils, i pujant pel carrer Sant Pau arribem a un dels teatres més antics de Catalunya, el Teatre Principal, construït per F. Molina, l'autor de la plaça Reial de Barcelona. Més amunt arribem al Despatx Coromines (1959), fins a trobar-nos amb l'edifici de La Energía, ara el Museu del Gas. Si girem, trobarem l'antiga Escola Industrial i més enllà el Mercat Central, de Josep Renom. Tornem pel carrer de Gràcia i topem amb la seu de la Caixa d'Estalvis, de Jeroni Martorell, i l'edifici de l'Ajuntament. Casamartina no creu que una visita com aquesta sigui fer turisme. "Sóc bastant enemic de considerar turístiques les ciutats que no ho són. Una altra cosa és que ens agradi conèixer el territori". L'ampolla mig buida.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Coses que es veuen per Barcelona ("pasillos" de Sants)


"Pasillo" al barri de la Bordeta

A la Bordeta es conserva una tipologia d’habitatge que ja creia totalment desapareguda de Barcelona. Es tracta dels anomenats pasillos, uns passadissos edificats als anys vint i trenta del segle XX amb casetes minúscules situades a banda i banda.
El que apareix a la foto es troba molt a prop de la gegantina fàbrica de Can Batlló. El pasillo en qüestió consta de deu habitatges, d’uns 29 metres quadrats cadascun, segons em va explicar una veïna. Si observes les dimensions de les casetes, el càlcul sembla fins i tot optimista. Els habitatges tenen una façana de tres o quatre metres d’ample, per on ventilen i on estenen la roba a assecar.
Els pasillos són supervivents d’una tipologia d’habitatge que va proliferar a Barcelona els anys previs a l’Exposició Universal del 1929. L’arribada massiva d’immigrants per treballar en les obres del metro i en altres grans projectes urbans va exhaurir l’oferta immobiliària disponible, va disparar els preus i va obligar a buscar fòrmules alternatives. Aquest tipus d'arquitectura, radicalment popular i cosina germana del barraquisme, permetia oferir habitatges a preus assequibles, és a dir, a menys de 100 pessetes al mes.
Passadissos com el de la Bordeta van proliferar també a la Torrassa i Collblanc (l’Hospitalet), a Sabadell, Badalona i Santa Coloma, i fins i tot a l’esquerra de l’Eixample, als voltants de l’antic escorxador. Els treballadors que no es podien pagar un pis com Déu mana, quasi sempre podien accedir a un tros de "passillo". I els que ni això, podien anar de rellogats en un d'aquests minúsculs espais.
(Editat a les 12h36). Com comenta la Quises, hi ha un altre "pasillo" al carrer Begur. I com que és possible que n'hi hagi altres, corregim el titular.