Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Pernau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Pernau. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de novembre del 2011

Records del dia després


Escric aquestes línies per agrair-vos totes les mostres de suport que centenars de periodistes ens heu donat, a mi i a la resta de la família, amb motiu de la mort del meu pare. Per a nosaltres, els últims dies han estat una muntanya russa d’emocions de la qual encara no ens hem recuperat. Han estat uns dies d’esgotament físic i mental, però gràcies a l’escalf rebut de part del col·lectiu periodista ens hem sentit reconfortats.
Els dos dies passats al tanatori de les Corts van ser cansats, sí, però molt diferents a com jo particularment els havia imaginat. Hi va haver plors, lògicament, però també molts moments per als records entranyables o divertits, i fins i tot per a les tertúlies de periodistes com es feien a les redaccions d’abans. No cal que us digui, a ell li hauria encantat que l’acomiadéssim recordant l’ambient dels diaris on havia crescut. És per això que crec no ser indiscret si us explico algunes de les coses que es van dir i que es van viure.
Crec que una de les frases més repetides va ser “el teu pare em va donar la primera feina”. Ni recordo qui m’ho va dir ni quantes vegades ho vaig sentir, però van ser moltes -tantes que vaig pensar, n’hauries d’haver fet una llista!- i pronunciades amb humilitat per professionals que ocupen o han ocupat càrrecs importants.
Aquests dies molts heu recordat les aportacions que el meu pare ha fet al periodisme català de l’últim mig segle, des del codi deontològic fins a la lluita per les llibertats. Oriol Pàmies lamentava una petita llacuna, que no s’ha recordat una aportació novedosa com van ser els davantals del Brusi, aquells petits articles d’opinió que apareixien a la portada del Diari de Barcelona, tant en l’etapa dels anys 70 com en la dels 80, quan el rotatiu va reaparèixer en català.
A la capella de les Corts, Guillamet també explicava que s’havien perdut termporalment pel ciberespai la recompilació de tots els articles de Josep Pernau que havien fet els alumnes de la Pompeu Fabra, així com els reculls dels articles de Montserrat Roig i Josep Maria Huertas, però es mostrava segur que “tard o d’hora apareixeran”.
Carlos Pérez de Rozas plorava desconsoladament, tant dimarts com dimecres, recordant al pare. Sí, havia donat feina a molts periodistes joves però el seu cas era diferent. Per qüestions polítiques, havia vist vedat el seu accés als mitjans de comunicació i el Carlos recordava que el pare s’havia jugat el càrrec defensant que pogués reincorporar-se a la professió. “Això ningú més ho hauria fet!”, s’exclamava amb llàgrimes als ulls.
Plorava també Antonio Franco. Quan va arribar a la capella jo era al passadís i només acostar-se vaig notar com agafava aire i es quedava commogut mentre jo rebia l’impacte de tota la seva humanitat a l’esquena. Ploraven també Miguel Ángel Bastenier a la sortida de la cerimònia, culpant-ne entre sanglots a la néta del difunt per llegir un text tan emotiu. “La culpa és de la teva filla!”, li deia a la meva germana.
Però no tot van ser llàgrimes, ni molt menys. Va haver-hi moments per a la tertúlia, per al record a peu dret i desenfadat. El dia de la vetlla cap al migdia, es va formar de forma espontània una rotllana de professionals que explicaven anècdotes divertides que havien viscut al seu costat. Hi eren Josep Maria Ureta, Xavier Campreciós, Josep Maria Cadena, Manel Fuentes i altres.
Ureta recordava que ell i el pare havien sigut els dos últims resistents a les noves tecnologies a la redacció d’El Periódico. Mentre tots s’havien passat als ordinadors, ells compartien l’última màquina d’escriure. Però finalment, com que ho tenien tan a mà, perquè no tenien més remei i com que eren curiosos, s’hi van adaptar. Va ser genial sentir a Ureta explicant el dia que ell i el meu pare van descobrir Google. Com si fossin nens fent una malifeta, es van posar a navegar per internet mentre, incrèduls, es preguntaven: “vols dir que no ens faran pagar? Surt, surt, millor que surtis”. O com entraven en webs tan perilloses com la de la CIA i després es preguntaven si la seva visita hauria deixat rastre i si algú se n’hauria adonat.
“El teu pare tenia la virtud de trencar la monotonia de les llargues tardes de la redacció, quan feia una broma, posant, per exemple, l’himne de la legió. No saps com s’agraeix, això, en aquests moments”.
Margarita Rivière recordava el Pernau bromista, aquell que quan arribava un llibre al seu despatx el feia arribar al redactor a qui més li podia interessar amb una dedicatòria especial: suposadament signada per alguna autoritat temuda de l’època tot i que amb lletra del meu pare. Algns s’ho empassaven; altres, com la Margarita, s’adonaven de seguida de qui havia escrit aquelles paraules.
A mi el pare sempre m’havia dit que no em fes periodista. Aquests dies he descobert que no vaig ser l’únic. Carme Basté havia viscut a la mateixa escala que nosaltres, al carrer Sèneca. Sent adolescent, l’avui periodista de TV3 es plantejava si estudiar Periodisme i un dia li va plantejar els seus dubtes al pare mentre pujaven amb l’ascensor. La resposta del meu progenitor va ser la mateixa: dedica’t a qualsevol altra cosa. Ella es va quedar fotuda, explicava entre riures. Com podia ser que el senyor Pernau li digués aquelles coses?
Han estat també nombrosos els missatges rebuts de companys de feina per a qui Josep Pernau va ser un referent. Molts d’aquests missatges eren d’agraïment. Via mail, Albert Garrido explicava que sempre que té un dubte, es planteja “què faria Pernau” en una situació com aquella. Quises Arruga li agraïa que, sent ella telefonista, li hagués donat l’oportunitat d’incorporar-se a la redacció. I com a lector, l’editor Jordi Fernando li donava les gràcies per les lliçons que ens ha donat i assegurava: “tots som una mica el que llegim”.
No vull fer-ho més llarg perquè hi ha moltíssims més missatges i mostres d’afecte rebuts de forma presencial, per telèfon, per correu electrònic, a través de les xarxes socials o fins i tot per telegrama. A causa de la impossibilitat de respondre individualment, ho faig de forma conjunta per al conjunt de la professió amb aquestes línies. Gràcies, companys! I sapigueu també que Ferreres ens ha demanat permís per seguir incloent el dibuix de Josep Pernau en les seves vinyetes. Com no podia ser d’altra manera, li hem donat.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Segueix rient, ho necessitem

Publicat a El Periódico del 15 de novembre de 2011

Per primera vegada en ma vida, escric un article a l’ordinador del pare, sobre el mateix teclat, avui moll de llàgrimes, del qual van sortir centenars de columnes d’opinió. Què puc explicar sobre la persona que, juntament amb la meva mare, em va dur al món i que em va ensenyar –si més no ho va intentar- a mirar al món amb curiositat, amb una mirada escèptica i irònica? Quan jo dubtava de quina carrera estudiar, ell em deia que no em fes periodista, tot i que ja era massa tard. Sense voler-ho, m’havia inoculat el virus del periodisme, el més perillós de tots. Si ell havia viscut aquesta feina amb tanta passió, estava clar que alguna cosa bona havia de tenir.
Ell havia estat qui colava sota mà els meus primers escrits als diaris, modestes cartes al director redactades per un adolescent. I el 1982, quan tenia 18 anys, el meu primer article amb motiu del Mundial de futbol. Jo n’havia quedat molt orgullós, després d’escriure’l. La decepció va venir l’endemà, quan va sortir publicat a El Periódico. Enlloc del meu nom, anava signat per un inexistent Gabriel Peunzu. Amb la meva inexperiència, m’havia oblidat de signar-lo, de manera que ho havia fet ell. Però amb tan mala lletra que les teclistes s’havien confòs i havien llegit Peunzu allà on deia Pernau. Sense saber-ho, el pare m’acabava de donar la primera lliçó d’humilitat professional.
No cal que ho digui, ell ha estat el meu mestre i el meu referent, la persona en qui de jove t’emmiralles encara que tampoc vulguis ser exactament com ell.
L’hospitalització que va patir l’estiu del 2009 el va deixar en una cadira de rodes i, el que potser és pitjor en una persona que sempre havia treballat l’intel·lecte, li va impedir de fer totes aquelles coses que a ell tant li agradaven: llegir els diaris, escriure, buscar xarfarderies per internet, recompilar acudits, veure les notícies per televisió o els partits del Barça. Ell era un nouvingut a la tecnologia, tot i que s’hi havia adaptat força bé. Aquests últims mesos he pensat quina llàstima que no hagi tingut ocasió de conèixer Twitter, perquè s’hi hauria divertit molt. Tot i que no crec que hi hagués escrit gaire –no era gaire amant d’expressar el que sentia-, segur que s’hauria fet un fart de retuitejar i de llegir les frases enginyoses que altres hi aboquen.
Avui, els que hem estat al seu costat volem pensar que no l’acomiadem del tot. Preferim pensar que el 31 de juliol del 2009, quan va signar el seu últim Opus Mei en aquest diari, el pare va marxar de vacances. Volem pensar que, allà on sigui, segueix fent conya sobre totes les situacions surrealistes, divertides o tragicòmiques que succeixen cada dia aquí baix. Al cap i a la fi, la seva forma de ser anava escrita en el seu nom. La majoria el coneixia només com a Josep Pernau. El segon cognom era Riu, i dir-se Riu és quasi una predisposició genètica per explotar la conya i l’ironia com ell va fer durant tants anys. Allà on siguis, pare, segueix rient. Més que mai, els d’aquí baix ho necessitem.

dilluns, 7 de novembre del 2011

La pelota da muchas vueltas

Publicado en El Periódico del 29 de abril de 2010

Cuando yo me planteaba estudiar periodismo, tú me aconsejabas que me dedicase a otra cosa. Ya sé que lo hacías por protegerme, que es lo que se espera de un buen padre. Tú habías conocido como el que más las ingratitudes de esta profesión tan cabrona y a veces tan desagradecida. Quizás debería haberte hecho caso y dedicarme a otra cosa, hacerme abogado, jardinero o contorsionista. Pero al final acabé siguiendo tu camino. Al fin y al cabo, algo bueno debía tener eso de ser periodista si tú le habías dedicado media vida.

¿Te acuerdas de esa pelota que te regaló Àlex J. Botines cuando éramos pequeños? Iba firmada por todos los jugadores del Barça de la temporada 1973-1974, por los Cruyff, Sotil, Marcial, Asensi, Costas, Rexach, Rifé y otros jugadores de aquel inolvidable equipo que, después de catorce años de pasar hambre, consiguió un título de liga para nuestro club. Tú nos la diste y, claro, al día siguiente mi hermano y yo, que en ese momento teníamos 9 y 10 años, la llevamos al colegio para enseñarla a todo el mundo. Al principio los amigos la miraban con admiración, por las firmas y porque en aquel tiempo una pelota de cuero era un pequeño lujo. Hasta que algún descreído dijo: “Venga, ¡juguemos!”. Y así fue cómo un balón, que con el tiempo se habría convertido en pieza de museo o un objeto digno de ser subastado en eBay, se convirtió en un artefacto para la diversión de un puñado de mozalbetes. Ya sabes cómo acabó ese reluciente esférico, después de todo un curso de chuts contra las paredes de la escuela: con las firmas borradas, convertida en una simple y vulgar pelota de fútbol.
El tiempo pasa y la pelota da muchas vueltas. Ahora me pregunto si yo mismo no me hice periodista con la voluntad de poder regalar a mi hijo una pelota firmada como aquella. Si ese día llega, tú y yo iremos a verle jugar mientras comienza a borrar sus primeros mitos a puntapiés. Para él será la primera lección práctica de periodismo, aunque eso ya no estoy tan seguro que la convenga.

dijous, 23 de setembre del 2010

La pilota dóna moltes voltes

(publicat a El Periódico 29-4-10)

Quan em plantejava estudiar periodisme, tu m’aconsellaves que em dediqués a una altra cosa. Ja sé que ho feies per protegir-me, que això és el que s’espera d’un bon pare. Tu havies conegut com el que més les ingratituts d’aquesta professió tan cabrona i de vegades tan desagraïda. Potser t’hauria d’haver fet cas i dedicar-me a una altra cosa, fer-me advocat, jardiner o contorsionista. Però al final vaig acabar seguint el teu mateix camí. Al cap i a la fi, alguna cosa bona havia de tenir això de fer de periodista perquè hi haguessis dedicat més de mitja vida.
Te’n recordes d’aquella pilota que et va regalar l’Àlex J. Botines quan érem petits? Estava signada per tots els jugadors del Barça de la temporada 1973-1974, pels Cruyff, Sotil, Marcial, Asensi, Costas, Rexach, Rifé i altres jugadors d’aquell equip inoblidable que, després de catorze anys de passar gana, van aconseguir un títol de lliga per al nostre club. Tu ens la vas donar a nosaltres i, està clar, l’endemà el meu germà i jo, que en aquell moment teníem 9 i 10 anys, la vam portar al col·legi per ensenyar-la a tothom. Al principi els amics se la miraven amb admiració, per les firmes i perquè en aquells anys era un luxe tenir una pilota de cuir nova. Fins que algun descregut va dir: “Vinga, juguem!”. I així va ser com una esfèrica, que amb el temps hauria esdevingut una peça de museu o un objecte digne de ser subhastat a eBay, es va convertir en un estri més per a la diversió d’una colla de ganàpies. Ja saps com va acabar aquella bimba lluent, després de tot un curs d’estimbar-la contra les parets de l’escola: amb les signatures esborrades, convertida en una simple i vulgar pilota de futbol.
El temps passa i la pilota dóna moltes voltes. Ara em pregunto si jo mateix no em vaig fer periodista amb la voluntat de poder regalar al meu fill una pilota signada com aquella. Si aquell dia arriba, tu i jo l’anirem a veure jugar mentre comença a esborrar els seus primers mites a cops de peu. Per a ell serà la seva primera lliçó pràctica de periodisme, encara que això ja no estic tan segur que li convingui.