Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pasqual Maragall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pasqual Maragall. Mostrar tots els missatges

dijous, 17 de maig del 2012

De Rajoy al 15-M: la classe política de demà

Publicat a El Periódico del 17 de maig del 2012


Es diu molt que els polítics actuals són mediocres, que ja no hi ha grans estadistes com els d'abans. Curiosament, els que més lamenten que no tinguem líders com de Gaulle, Churchill, Felipe González o Adolfo Suárez, Jordi Pujol o Pasqual Maragall acostumen a ser els que més han maltractat el paper dels polítics. Però és cert que determinades actituds dels nostres representants ajuden poc a dignificar la seva figura. Fixem-nos en l'absentisme de Rajoy. On era el president del Govern mentre Espanya s'enfonsava en la misèria? Sí, ahir va comparèixer al Congrés de Diputats, però ho va fer després d'un mes d'absència i per respondre únicament a tres preguntes justament el dia que la prima de risc s'enfilava per damunt dels 500 punts.
D'un líder s'espera que doni la cara, que expliqui amb temprança el que està passant, que argumenti de forma intel·ligent les decisions que pren i que surti a tranquil·litzar una opinió pública que viu amb lògica angoixa els últims esdeveniments. Quan això no succeeix, en lloc de veure's recolzada, la gent sent cada vegada més que és empesa cap al precipici per aquells a qui havia escollit perquè defensessin els seus interessos. I la desempara es multiplica amb l'aniquilació de molts dels avenços socials que havia costat dècades de guanyar.
Avui, per sentir el que està passant s'ha de baixar a les places. El 15-M ha sacsejat consciències. En les improvisades taules rodones que s'han organitzat sobre l'asfalt, amb un megàfon que va passant de mà en mà, s'ha parlat dels problemes que pateix la gent, s'han escoltat propostes i alternatives, no totes elles utòpiques. El moviment Democràcia Real Ja ha demostrat que els joves també s'interessen per la política i que volen fer-se-la seva. Encara que a ells els produeixin arcades aquesta idea, un té la intuïció que als nostres carrers s'està forjant avui la renovada classe política del demà.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Roma hauria recolzat l'eix mediterrani

Publicat a El Periódico del 20 d'octubre del 2011

Vint-i-cinc anys després de la nominació olímpica de Barcelona, avui celebrem que Catalunya es beneficiarà del corredor ferroviari per la Mediterrània. No és casual que la UE recolzi el trajecte que resseguirà la costa. Aquí és on es concentra el gruix de la població, de la indústria i l’agricultura exportables, de les xarxes logístiques i de transport a Espanya. I el transport ha de servir per transportar alguna cosa, no? Els romans ho tenien clar. La ruta més transitada d’Hispania era la Via Augusta, que enllaçava el sud de França amb Cadis. Ja al segle XX, el Banc Mundial i Giovanni Agnelli també van apostar, com no podia ser d’una altra manera, per l’opció més segura. La institució financera internacional i el patró de la Fiat van imposar a Franco el traçat mediterrani de l’autopista AP7 i la fàbrica de Seat a la Zona Franca, desestimant l’opció del règim d’invertir al centre.
Però no siguem il·lusos. A diferència del que va passar el 1986, difícilment aquest cop els ciutadans sortiran en massa al carrer a celebrar la notícia al costat del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. Ni els catalans han reclamat els últims anys amb manifestacions “¡volem l’eix mediterrani!” ni tampoc hi haurà un esclat d’alegria com el que va protagonitzar Pasqual Maragall a les fonts de Montjuïc. Les notícies són incomparables i els temps diferents. Apostem per les infraestructures ara que són ineludibles per sortir del toll en què ens trobem. Abans, el que molava era construir Port Aventura, Ciutat de les Arts i ports esportius en els quals amarrar els creuers de luxe els nous rics. Invertir en trens era antic, i si a sobre eren de mercaderies, no vegis.
Tot i això, en una època en què les bones notícies són més aviat escasses, l’aprovació del corredor mediterrani és, més que mai, un motiu de celebració. La crisi ens ha ensenyat a diferenciar el que és necessari del que podem prescindir.

dijous, 11 de novembre del 2010

SuperMas enfront de l'increïble home normal

Vist i no vist. Potser va ser perquè alguns no l’esperaven. O perquè els que l’esperaven als carrers Pau Claris, Diputació i Marina eren menys dels previstos. El cas que el Papa va passar per Barcelona com una exhalació, ens va renyar perquè no som prou bons minyons, va beneir la Sagrada Família i es va tornar a enlairar un altre cop en direcció als immaculats cels vaticans. Ara, un cop beneïts i renyats, els ciutadans seguim amb la nostra quotidianeïtat. Per començar, aquesta mitjanit arrenca la campanya electoral. Són molts els ciutadans que es consideren cridats a governar-nos, malgrat que tots sabem que a partir del 28-N les parelles de ball més sol·licitades seran Artur Mas i José Montilla. Hi ha diferències notables entre l’ún i l’altre, però també algunes semblances. Per exemple, que es tenen una animadversió mútua, la qual cosa descarta, en principi, l’anhelada sociovergència que diversos sectors de la societat propugnen.
Preparem-nos, doncs, per al gran espectacle que comença a les dotze de la nit amb la tradicional enganxada de cartells. Els pròxims dies les notícies tornaran a anar farcidetes de mítings, blocs electorals, desqualificacions i frases polèmiques, d’enquestes a peu d’urna i d’una nit electoral que impulsarà per fi Mas cap a Palau o cap a can Pistraus, la qual cosa suposarà que l’actual inquilí de la plaça de Sant Jaume hagi de desallotjar el seu impolut despatx o que per fi es pugui plantejar canviar els mobles que hi va fer posar Pasqual Maragall.
Les coses clares, però. Mas ja ha pres mides del despatx i el més probable és que d’aquí a unes setmanes es disposi a formar govern i que hagi de buscar el suport d’alguna altra formació. De quina? Aquesta és una altra. De Laporta? De Puigcercós? Del PP? No sé, no sé. Potser la batalla entre SúperMas i l’increïble home normal serà menys avorrida del que a priori ens sembla. I no tant per les eleccions, com, sobretot, pel post-eleccions.

dijous, 23 de setembre del 2010

S'acosta una tardor moguda

(publicat a El Periódico 16-9-10)
Encara som a l’estiu i l’agenda política ja bull d’activitat. Uns es pregunten si s’havien de convocar eleccions en el dia d’un Barça-Madrid, els altres s’interroguen sobre què passarà el 28-N i el dia després, si governarà la sociovergència o CiU amb majoria absoluta, i encara uns altres especulen sobre qui serà el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, si un Jordi Hereu afectat de diagonalitis, una Tura amb àmplia experiència a l’ajuntament de Mollet, un Castells que ja ha anunciat que renuncia a presentar-se a les eleccions catalanes o un Mascarell que sembla voler retornar del seu exili daurat a l’empresa privada.
De moment, Ferran Mascarell no descarta optar a ser candidat a l’alcaldia de Barcelona. L’exregidor i exconseller de Cultura no amaga que li agradaria ser alcalde i assegura que sap el que la ciutat necessita per sortir endavant. Tot i que des del seu entorn més pròxim l’animen a donar el pas, ell es fa el ronso. Sap el complicat que és sortir escollit per la cúpula d’un partit i coneix bé el joc de cops baixos que això li suposaria. Mentre desfulla la margarida, treballa a RBA i espera a veure com se resituen les coses, confiant, potser, que siguin els altres els qui el vinguin a buscar.
I de sobte, quan menys se l’esperava, salta a l’arena política un Pasqual Maragall disposat a per saldar vells greuges, interposant-se en l’esperat duel Montilla-Mas del pròxim 28 de novembre.
28-N? Qui ha dit que les consultes a les urnes són incompatibles amb l’esport? Diumenge passat, Turquia feia un referèndum per reformar la constitució. El mateix dia la selecció turca jugava la final del mundial de bàsquet contra els Estats Units i el país sencer celebrava la fi del Ramadà. Això sí, el resultat no va ser ben bé el que el primer ministre Recep Tayyib Erdogan esperava: la nova carta magna del país va ser aprovada; la selecció va perdre.