Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ebre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ebre. Mostrar tots els missatges

dimarts, 9 d’agost del 2011

Platges d'aigua dolça

Publicat al diari Ara el 7 d'agost del 2011


Catalunya té 580 quilòmetres de costa i més de 220 platges que a l’estiu es queden curtes per encabir els milions de persones que pugnen per aconseguir un metre quadrat de sorra no conquerida sobre el qual poder estendre la tovallola. Per als que volen fugir de les aglomeracions, de l’olor a peix fregit i dels xiringuitos, l’interior del país ofereix unes altres platges, força més tranquil·les i solitàries, a la vora dels rius i dels pantans.
L’auge del turisme rural ha revaloritzat unes zones de bany tan o més antigues que les situades al costat del mar. Un riu, una gorja, uns tolls, un embassament, una cisterna, uns sèquia… Antigament, qualsevol lloc on hi hagués aigua era bo per refrescar-se, quan arribaven els mesos de calor.
Avui, tot i que sovint passa desapercebut, la gent continua banyant-se en nombrosos rius i embassaments de Catalunya. Unes hores de cerca de través de Google revelen l’existència de com a mínim 51 espais naturals diferents en els quals poder gaudir d’un bany d’aigua dolça. D’aquests, la majoria es troba a les vores de rius (36), mentre que la resta són platges al costat de pantans i estanys.
La Generalitat només té regulat el bany en una dotzena de punts. Totes les zones controlades pel govern català es troben en embassaments (vegeu taula adjunta). Són espais que disposen d’algun tipus d’instal·lació per als banyistes, accessos per a cotxes, senyalització i unes aigües aptes per al bany.
Les dotze zones de bany regulades es concentren en vuit embassaments. Tres a Lleida (Sant Antoni, Camarasa i Sant Ponç), dos a Girona (Boadella i Banyoles), dos a Barcelona (la Baells i Sau) i un a Tarragona (Siurana).
Toni Munné, cap del departament de Control i Millora dels Ecosistemes Aquàtics de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), reconeix que la llista de zones de bany interior de Catalunya es queda una mica curta. Ho justifica amb l’argument que no es poden fer analítiques en tots els llocs de bany. “Seria insostenible, perquè, tot i que hi ha molt zones a l’interior interior, en una part important hi va molt poca gent”.
De cara a la temporada d’estiu 2012, l’ACA estudia ampliar la llista. Per ara, entre les candidates a ampliar les zona de bany interior regulades hi figuren dos espais privilegiats com són el riu Sant Aniol (Garrotxa) i la cascada de les Escaules, al municipi de Boadella (Alt Empordà).
Toni Munné explica que qualsevol ciutadà o institució pot sol·licitar la inclusió d’un nou espai en la catalogació de zones de bany interior. L’agència estudia que l’indret reuneixi els requisits mínims per ser admès. Un d’ells és que el candidat tingui ja actualment una presència “representativa” de banyistes. En últim terme, el municipi afectat hi ha d’estar d’acord.
Des del 2006, les zones de bany interior estan regulades per una directiva europea. En el cas d’Espanya, des del 2007 les comunitats autònomes són les encarregades de designar les zones on està regulat el bany. A Catalunya, la competència recau en l’ACA, que cada 20 de març fa pública la seva llista amb el compromís de realitzar un seguiment quinzenal de la qualitat de les aigües.
“De tota manera –aclareix Munné-, l’existència d’uns llocs on estigui regulat el bany no significa que en els altres rius i embassaments de Catalunya estigui prohibit banyar-se. De tota manera cal que tinguem una mica de seny. No pot ser que baixem del cotxe i ens posem a l’aigua al primer lloc que veiem sense informar-nos abans. Jo he vist gent banyant-se en llocs on hi ha un risc potencial d’infecció, com al Congost, prop de Granollers”.


Controls quinzenals de presència d’e-coli a les aigües
Durant els mesos de juliol i agost, el departament de Medi Ambient realitza un control quinzenal de la qualitat de l’aigua. Es fan analítiques microbiològiques per detectar l’existència de possibles restes de contaminació fecal (e-coli) i d’enterococs intestinals. Si les anàlisis donen negatiu, cosa que no passa sovint, es tramet la informació a l’ajuntament que correspon perquè hi prohibeixi el bany.
La reacció del municipi afectat sovint és imprevisible, explica Munné. Alguns fan cas i col·loquen un cartell de prohibit banyar-se, altres no fan res i n’hi ha que posen un cartell i després es desentenen del que faci la gent.


Quan banyar-se en públic estava mal vist
El costum de banyar-se en públic és relativament recent. Arrenca a principis del segle XIX amb els corrents higienistes. Els impulsors d’aquesta nova pràctica propugnaven les qualitats terapèutiques dels banys en aigua de mar o en balnearis. D’aquesta manera, es configura una nova activitat d’oci que es pot realitzar en família o amb els amics, i que es relaciona amb una activitat física i en contacte amb la natura.
Durant molts segles, però, el bany a l’aire lliure només el practicaven, en les societats cristianes, els nens, i de seguida que es feien grans l’havien d’abandonar, tal i com encara succeeix en la majoria de països musulmans. En altres cultures, com la hindú o les del Pacífic, el bany al mar o al riu ha estat un esbargiment inocu a l’abast de persones de totes les edats.

Consells al bany per lliure
Des de l’Agència Catalana de l’Aigua fan algunes recomanacions a tenir en compte abans de decidir banyar-se en un riu o un embassament.
--Informar-se de quins són els llocs catalogats per la Generalitat, on es fan anàlisis periòdiques de la qualitat de l’aigua.
--Decantar-se per les capçaleres dels rius. Hi ha més garanties sobre la qualitat de l’aigua.
--Evitar els espais propers a embassaments. Són susceptibles de crescudes sobtades del cabal.
--En el cas dels embassaments, també està prohibit banyar-se prop de la presa.
--Respectar la natura. Deixar l’espai tal com l’hem trobat.

Corre, salta i flipa
La Riera de Merlès és un dels rius de Catalunya que ofereix més possibilitats per al bany. Corrent amunt, remuntant el riu des de Santa Maria de Merlès, es troben infinitat de punts on prendre el sol o fer una capbussada. L’acció de l’aigua al llarg de milers d’anys ha format piscines naturals que permeten nedar bastant més que unes braçades, trampolins de pedra de vuit metres d’alt des dels quals els més valents es llencen sense por a tocar fons, tobogans que fan les delícies dels petits, cascades cobertes de molsa que recorden a vells anuncis de xampú, engorjats de formes capricioses, llocs on prendre el sol i racons amagats i ombrívols on llegir un llibre amb tota tranquil·litat.
La Riera de Merlès és, a més d’un Espai Natural Protegit, gairebé un parc aquàtic creat per la pròpia natura (i sense pagar tiquet d’entrada!). Els veïns de la zona i els clients dels tres càmpings que hi ha a les seves vores són els que millor coneixen els seus secrets. La Pepi Pérez (52 anys) i la seva família són clients del càmping Riera de Merlès des de fa quinze anys.
“Jo no canviaria el riu per unes vacances a la platja –assegura-. De fet, un any ho vam provar i no ens va convèncer. La sorra molesta, a les sis del matí ja no es pot estar a la tenda per culpa de la calor… M’agrada més la muntanya, estar en contacte amb la natura, la manca de contaminació. Aquí es dorm fresquet i no hi ha cotxes. Després d’aquell estiu vam preguntar als nostres fills si volien seguir anant a la platja i ens van dir que no, i ara, que ja tenen 23 i 26 anys, encara segueixen venint aquí amb els seus amics”.
La Pepi explica que el càmping li permet recarrega piles. Especialment a ella, podríem afegir, ja que s’hi està des de Sant Joan fins a principis de setembre, mentre marit i fills baixen entre setmana a Sant Boi de Llobregat, on viuen, a treballar.
Ara, l’ambient a la Riera de Merlès no sempre és tan relaxat com avui, que el cel està tapat i que la temperatura no convida precisament al bany. Els caps de setmana d’estiu, quan el sol apreta, a les més de mil persones que ocupen el càmping s’hi han de sumar els centenars de famílies que també ocupen els càmpings Vall de Merlès i Puigcercós i els centenars de persones residents en zones properes i a l’àrea de Barcelona que s’hi apropen a passar el dia. En aquestes ocasions, els marges de la carretera s’omplen de cotxes i el riu, dels xisclets característics de més o menys totes les àrees de bany.
I també de brutícia, denuncien els campistes habituals. Són els visitants ocasionals, diuen, els que deixen per tot arreu bosses, tovallons i envasos de tot tipus escampats sobre les roques. Per tal de mantenir l’entorn net, el propietari del càmping organitza cada setmana una batuda infantil per retirar deixalles. “Per a ells també és una forma de prendre consciència de la necessitat de cuidar la natura”, celebra la Pepi.
La Riera de Merlès és un afluent del Llobregat que, entre muntanyes de bosc espès, flueix en un pendent suau sobre un llit rocós. Resseguint l’estreta carretera que puja des de Santa Maria de Merlès es passa pel costat d’espais de noms tradicionals, com els molins de Vilartimó i de les Heures, o més moderns, com la Platgeta, el Pont de la Bruixa, el Salt de la Cabra o el Salt de la Mort, que els més joves han rebatejat amb una denominació més del seu gust: Corre, Salta i Flipa.
Un quilòmetre més amunt del restaurant Cobert de Puigcercós hi ha un salt d’aigua, avui solitari, a prop del qual reposen dues canyes de pesca abandonades. De seguida apareixen els seus propietaris. Havien corregut a amagar-se rere unes roques, tement que fóssim agents forestals. Es pesca gaire, aquí?, els preguntem. “Avui no gaire, però de vegades traiem truites així de grans”, respon un d’ells mentre calibra amb les mans el tamany, il·lusori o real, de la seva millor pesquera.