Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esport infantil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esport infantil. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Alerta amb el fervor per l'esport

Publicat al diari Ara el 8 d'octubre del 2011

Tres generacions de la família Sanoguera, al parc del Poblenou
Nens de 6 anys fent curses de motocrós, jubilats que practiquen surf, maratons plens a vessar de corredors que han superat els 50 tacos… En el món de l’esport, les barreres de l’edat tendeixen a diluir-se. Però, realment, és bo per a la salut que un infant entreni cada dia durant hores amb la pastanaga que suposa que potser algun dia arribi a ser el millor? I és aconsellable que un adult que durant la joventut no ha fet exercici físic de forma regular participi en proves de resistència amb l’alicient de descobrir els seus límits? Quins riscos suposa? Hi ha un esport per a cada edat?
Vivim en els temps de la joventut eterna. El culte al cos i la idolatria a l’esport fa que molts pares empenyin els seus fills a iniciar-se en aquell esport que a ells els apassiona, mentre que cada vegada són més les persones que, sense una experiència prèvia, es llencen a recórrer llargues distàncies o a practicar esports de risc.
“No hi ha un esport per a cada edat”, certifica Xavier Peirau, professor d’activitat física i salut a l’INEFC de Lleida. “El problema no és l’esport que fas, sinó l’intensitat amb què el practiques”.
“Durant la primera etapa de la vida, les persones guanyem força i resistència. L’ideal és que quan som adults ho sapiguem mantenir i que quan ens acostem a la senectud ho gestionem bé. Si no ho hem fet, a partir dels 30 o 35 anys hem de vigilar perquè podem tenir lesions, sobretot en aquells esports que suposin fer salts, girs o esforços cardiovasculars importants, mentre que els que s’han cuidat més podran estirar sense problemes fins als 45 o 50”.
Podem participar en tornejos de futbol sala amb 40 anys? Sí, sempre i quan ens ho prenguem com el que són, competicions de costellada amb veïns i amics i no la final de la Champions. Si seguim els consells dels experts, reduim de forma dràstica les possibilitats de lesions i, de cara al futur, el risc de dolors crònics a l’esquena i als genolls.
“De vegades a la consulta els pacients m’expliquen que surten a córrer tres dies entre setmana i el dissabte fan un partit de costellada –explica Dani Brotons, metge especialitzat en medicina esportiva-. Doncs em fan més por aquests partits de costellada que els 40 quilòmetres que pugui córrer cada setmana per la Diagonal, perquè un esport com el futbol és més traumàtic”.
Brotons recomana l’assessorament mèdic a tothom que faci esport, però en especial a aquells que el practiquen amb més intensitat. I aconsella l’esport a la gent gran, tot i que amb precaucions. Cal escollir un bon material, escalfar bé abans de posar-s’hi, cobrir-se del sol, hidratar la pell, no oblidar-se dels avituallaments i evitar els estimulants com el cafè si no s’ha passat una revisió mèdica.
Xavier Peirau és partidari que s’obligui per llei a realitzar proves d’esforç a totes aquelles persones de més de 35 anys que prenen part en competicions esportives. Sobretot, afegeix, a la vista “de la moda” que s’ha imposat de participar en maratons o en proves ciclistes de 200 quilòmetres com la Quebrantahuesos. El professor de l’INEFC alerta que molts d’aquests participants no estan preparats per fer-ho, amb la qual cosa el risc que algun d’ells pateixi un accident cardiovascular es dispara.

En contra de l’explotació infantil i a favor dels nens prodigi?
L’adult que fa esport de competició té la llibertat per decidir què vol fer amb el seu cos i amb la seva vida. Per als nens que s’inicien en aquest camí a edats molt joves, el marge de maniobra és més estret. Gimnastes, tennistes i futbolistes precoços sovint es veuen abocats a exigències físiques extremes per pressions familiars.
Xavier Peirau es mostra radicalment contrari a aquestes pràctiques. “T’ho explicaré com ho explico a les meves classes. En la nostra societat tots estem en contra de l’explotació laboral infantil però en canvi ens sembla bé que un nen entreni quatre hores diàries per obtenir una medalla olímpica. L’esport espectacle mana i volem tenir nens prodigi, però des d’un punt de vista mèdic, de cap manera hi puc estar d’acord. Hem de respectar el creixament harmònic de l’infant, sense forçar”.
Peirau es mostra contrari a pràctiques com el control rigorós que han de seguir les gimnastes de rítmica o que els nens competeixin amb les mateixes normes que regeixen l’esport d’adults. “Això no és salut –remarca-. A mi no em preocupa el nen esportista que guanya la competició, sinó tots els altres que es queden pel camí: acaben cremats i mai més volen saber-ne res de l’esport”.

Què pot fer en cada edat
Per als nens, l’activitat física ha de ser un joc, per a l’adult una inversió de futur i per a la gent gran una font de salut, benestar i relació social. Els metges esportius coincideixen: l’exercici físic, sigui quina sigui la intensitat amb què es practiqui, és bo, i necessari, en totes les edats.
Infantil. Els nanos no es poden estar mai quiets i és important que així sigui. El contrari, l’inactivitat, porta al sobrepès. Els experts són partidaris que s’ensenyin als nens les habilitats necessàries per realitzar algun tipus d’activitat física i que aquestes es mantinguin amb el temps. Ho consideren la millor manera d’entrar en l’etapa vital de maduresa en un estat de salut òptim. L’activitat física s’ha de presentar als nens com un joc de descobriment i de relació social. Durant els primers anys, l’exercici ha de servir, a més de com a eina educativa, per desenvolupar totes les capacitats físiques de la persona, però en especial la força, la coordinació i l’equilibri.
L’esport infantil té alguns requeriments: examen mèdic previ, s’ha de perseguir el rendiment òptim -no el màxim-, iniciar el nen en diverses activitats físiques evitant l’especialització i respectar la individualitat i el seu desenvolupament integral. Entre les pràctiques a desterrar es troben l’aixecament de pesos i les curses de resistència.
Adults. A partir del moment que el jove supera l’adolescència és bo que s’especialitzi en algun esport en concret. A partir dels 20 anys no hi solen haver limitacions per treballar la força, la intensitat, la coordinació i la resistència, de manera que, si els metges no diuen el contrari, un individu sa pot practicar qualsevol esport. Cal tenir en compte que el rendiment augmenta de forma progressiva fins als 30 anys. A partir d’aquest moment, comença a declinar. Es perd potència però es guanya resistència: ens tornem diesels.
L’exercici elimina l’estrés, prevé les malalties cardiovasculars i ens ofereix més possibilitats d’entrar en l’etapa de maduresa amb bona salut. Per contra, la vida sedentària pot provocar pèrdues de funcionalitat tan greus com l’envelliment.
Gent gran. L’activitat física practicada de forma regular s’ha de mantenir més enllà de la jubilació. La capacitat respiratòria d’una persona de 80 anys és el 40% d’una de 30, el flux sanguini ha perdut intensitat i la massa muscular s’ha atrofiat. Tot i això, els metges recomanen l’activitat física com a eina terapèutica, amb les lògiques limitacions de l’edat. Les sessions per a gent gran que programen els gimnasos i piscines municipals incideixen sobretot en exercicis de mobilització articular que no suposin impactes. Però, com diu el doctor Xavier Peirau, l’exercici més accessible en totes les edats és, senzillament, caminar.

Edats idònies per iniciar-se en l’esport
Natació                                   8
Futbol                                     10
Tennis                                     10
Atletisme                                 11
Esquí                                       11
Bàsquet                                   13
Ciclisme                                  14