Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grècia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grècia. Mostrar tots els missatges

divendres, 27 de setembre del 2013

Atenes: Zeus, peix i retsina

Publicat al diari Ara el 22 de setembre del 2013
La plaça Monastiraki (/foto: Antonio Fajardo)
La capital grega s'ha de recórrer sense presses i assumint que és impossible veure-ho tot. El millor és combinar les visites del seu passat extraordinari amb la descoberta dels molts al·licients que ofereix la vida al carrer, la seva gent i la seva gastronomia
Igual que Roma, Atenes és una destinació imprescindible per conèixer els orígens d'Europa i de la cultura occidental. Però les dues ciutats comparteixen el mateix risc: que el fet de deixar-se portar pel seu passat i els centenars de monuments que acumulen es converteixi en una experiència demolidora. Pot passar que de tant veure meravelles artístiques et quedis sense viure la ciutat i gaudir dels petits i grans al·licients que té qualsevol viatge, dels menjars i de la vida al carrer, de la gent que et trobes i de la que t'acompanya.
Havent assumit que resulta impossible visitar-ho tot, el viatger es veu en l'obligació d'organitzar-se i fixar prioritats, decidir quant temps dedicarà a activitats culturals i quant a deixar-se portar. Si ens fixem en els monuments, el primer referent és, sens dubte, l'Acròpoli. Millor visitar-la al matí ben d'hora, abans que els autocars comencin a desembarcar damunt del turó centenars de turistes i que el sol inclement de la capital grega ens escalfi massa el cap.
L'anomenada Roca Sagrada demana el seu temps per poder veure amb tranquil·litat l'imponent Partenó, dedicat a la deessa Atenea, la protectora d'Atenes; l'Erecteion i la seva tribuna de les Cariàtides (les sis columnes amb forma de dona són còpies: les originals són al Museu de l'Acròpoli i al Museu Britànic); el Teatre de Dionís i l'Odeó d'Herodes Àtic. Abans de baixar a la ciutat paga la pena passar pel renovat Museu de l'Acròpoli, inaugurat el 2009.
La segona parada és l'Àgora antiga (també hi ha la romana). L'antic centre de la vida ciutadana, religiosa i administrativa de l'Atenes clàssica era el lloc on els atenencs es reunien per parlar i comerciar, el lloc on Sòcrates va parlar de filosofia i on sant Pau va pregonar les bondats del cristianisme. Avui s'hi pot veure la Via Panatenaica i el temple d'Hefest, construït en marbre i un dels més ben conservats de l'antiguitat.
Molt a prop també de la icònica Acròpoli hi ha el magnífic temple de Zeus. Va ser el més gran de Grècia i la seva construcció es va allargar gairebé 700 anys. Aristòtil el va citar com a exemple de com les tiranies utilitzen les grans obres d'estat per distreure l'atenció del poble i aconseguir que sigui dòcil i submís.
La quarta parada és l'estadi Panathinaiko, construït el 1895 per ser la seu dels primers Jocs Olímpics de l'era moderna sobre el mateix emplaçament on hi havia el recinte atlètic que acollia els Jocs Olímpics clàssics.
Per a una estada curta a Atenes, la cinquena visita inexcusable passa pel Museu Arqueològic Nacional. El seu fons, format per més de 20.000 objectes, constitueix la col·lecció d'objectes de l'Antiga Grècia més rica que hi ha al món. El visitant té l'oportunitat de veure peces úniques, com la màscara funerària d'Agamèmnon, trobada pel cèlebre arqueòleg Heinrich Schliemann a Micenes, una estàtua de Zeus, escultures de Tebes corresponents al període arcaic i pintures al fresc de l'illa de Santorini, però també altres de neolítiques o del període de dominació romana.
Places i tavernes
Satisfetes les ganes de veure pedres, els costeruts carrerons del barri de Plaka són el millor lloc per passejar, veure botigues d'espècies, antiguitats, souvenirs i llibres de segona mà, voltar pel seu mercat ambulant o menjar en qualsevol de les seves nombroses tavernes.
El seu traçat laberíntic data del període otomà i a la part més alta hi ha el pintoresc Anafiótika, un nucli de casetes blanques amb flors a les finestres construït per immigrants arribats de l'illa d'Anafi, al mar Egeu. També a la falda de l'Acròpoli, la plaça Monastiraki i els seus voltants es converteixen cada diumenge en uns acolorits encants, plens de quincalla, trastos vells i, també, alguna petita troballa.
De nou al centre, podem passar per la recurrent plaça Syntagma i assistir al canvi de guàrdia que, si les manifestacions no ho impedeixen, es du a terme cada dia a les hores en punt, i els diumenges, de manera solemne, davant de la tomba al soldat desconegut i molt a prop del Parlament. Dins del caòtic traçat d'una ciutat que ha crescut a batzegades i de manera anàrquica, l'altra plaça de referència és Omonia, no perquè tingui grans al·licients, sinó perquè, vagis on vagis, en un moment o altre acabes passant-hi i perquè als seus voltants hi ha nombrosos hotels.
Si el que interessa és allunyar-se una estona de l'intens brogit del centre i gaudir d'uns instants de tranquil·litat, res millor que pujar a alguns dels nombrosos turons que, Acròpoli a part, hi ha dins de la ciutat. Filopapo ofereix les millors vistes del Partenó, tot i que el supera en renom, alçada i accessibilitat, gràcies al funicular, el de Licabeto. Tant en l'un com en l'altre, millor anar-hi al capvespre. Podreu contemplar la posta de sol i, si la contaminació -un dels mals endèmics de la capital grega- no ho impedeix, podreu veure fins i tot el mar.
A l'hora de menjar, Plaka, Monastiraki i els voltants del mercat central tenen una àmplia diversitat de tavernes. La carta d'aquests establiments és poc extensa, però sol incloure quatre o cinc entrants i quatre o cinc plats principals, generalment elaborats amb producte fresc, que es poden acompanyar amb una bona ampolla de retsina, un vi blanc amb gust de resina que s'ha elaborat durant més de 2.000 anys. Els preus de les tavernes acostumen a estar bé. El problema per al turista és que, tal com passa a Espanya amb la paella, sovint costa anar més enllà de la recurrent mussaca.
Els nombrosos cafès, amb les terrasses plenes de cadires, conviden a seure per veure passar la gent, com fan els grecs, durant hores. Això sí, cal saber que el cafè grec és igual que el cafè turc, fortíssim i sense filtrar. Un consell: ni per casualitat se us acudeixi demanar un cafè turc, no fos cas que en esmentar els antics dominadors del país us fessin fora del local.
Per acabar el viatge, és molt recomanable fer una escapada al Pireu. A causa de l'intens trànsit marítim amb les illes gregues, el seu port és un dels més importants de la Mediterrània. Tenim dues opcions: quedar-nos contemplant els vaixells que van i vénen abans d'anar a menjar peix en un dels seus restaurants, o córrer a comprar un bitllet de ferri perquè ens portin a les properes illes d'Hidra, Poros i Egina, i així fer un tastet de la irresistible Grècia insular.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Tintín en el laberint grec

Publicat en El Periódico del 12 de novembre de 2011
Leonard Beard (El Periódico)
Entre tots hem construït el laberint grec. El que ha passat a Grècia és culpa dels seus governants i dels seus governats, però també del sistema financer i de la manera com Europa ha tractat des de fa temps un país que, com a estat modern, és més jove que els Estats Units- el 2021 complirà 200 anys- i que, avui, té poc o res a veure amb la pàtria d’Homer, Aristòtil i Plató.
La imatge que fins ara hem tingut de Grècia estava greument distorsionada per la mirada complaent que els europeus hem tingut cap a la península balcànica. Esclaus del romanticisme dels segles XVIII i XIX com érem, allà on hi havia malbaratament de recursos, corrupció generalitzada i una economia insignificant només hi volíem veure un país meravellós poblat per persones pures que, elles sí, sabien prendre’s la vida amb filosofia i gaudir de tot el que aquesta els podia regalar.
Contemplàvem embadalits un país de pobles blancs, cels lluminosos i platges paradisíaques que havia inspirat els poetes a cantar viatges a Ïtaques somiades. Un viatge d’estiu a les illes de l’Egeu o el Jònic ens servia per deixar volar la imaginació. Aquí va començar tot, suspiràvem, commoguts, al trepitjar territori hel·lè. Envoltats de columnes corínties i davant d’una mar rabiosament blava, recordàvem extasiats que d’allà provenen alguns pilars de la nostra cultura, com la democràcia, el teatre, la filosofia o els Jocs Olímpcs.
Volíem creure –així ens ho havien ensenyat- que Europa era Grècia i que Grècia era Europa, quan potser hauria estat més apropiat pensar que aquell territori havia estat el primer bressol d’Europa, res més però tampoc menys, encara que des de llavors hagin passat més de dos mil anys.
Però tot allò queda ara molt lluny en el temps. Finalment, de forma violenta i inesperada, ha saltat a les primeres pàgines dels diaris la Grècia real. De sobte descobrim que la terra d’Ulisses no era exactament com l’havíem imaginat. La irrellevància grega en el context europeu s’explica amb grans xifres -la seva economia representa a penes un 2% de la UE-, però també amb un repàs al seu passat més recent.
En el moment d’obtenir la independència, Grècia no és un territori poblat filòsofs i poetes, sinó per una majoria de pastors, pagesos i navegants, als quals s’havien de sumar àmplies colònies de comerciants grecs que des de feia segles vivien repartits per alguns ports de la Mediterrània i de la mar Negra. El 1821, quan es proclama la independència –reconeguda oficialment el 1830-, els grecs s’alliberen de quatre segles sota el domini de l’Imperi Otomà.
Els grecs no aconseguiran la independència tots sols. La seva causa, sorgida a l’ombra de la Revolució Francesa, comptarà amb la inestimable col·laboració d’unes Gran Bretanya i França temeroses que Rússia derroti als turcs i s’apoderi dels Balcans. De manera que l’empeny dels nacionalistes grecs per recuperar el gran espai hel·lè de l’Antiguitat es farà en part realitat gràcies al valuós i interessat suport rebut de les grans potències europees.
El problema del deute grec ens demostra que, tot i les diferències, la història de tant en tant es repeteix. A principis del XIX, Grècia va necessitar l’ajuda d’Europa per desprendre’s de les garres dels malvats ocupants turcs. Dos segles més tard, el dimissionari Papandreu necessita Europa per desprendre’s de les garres d’uns mercats quasi tan dolents com els sanguinaris genízars del soldà Mahmud II.
Està clar que els grecs s’han ficat tot sols en el laberint en què es troben. Les classes populars viuen atrapades en un sistema de castes polítiques en què unes poques famílies remenen les cireres al seu gust, la corrupció forma part del joc de cada dia i l’economia està castigada per un deute sobirà impensable.
Lògicament, el seu pecat no és ser pobres. El seu pecat ha estat semblant a l’espanyol o a l’italià però multiplicat per cent: voler viure com alemanys amb els diners dels alemanys.
La nostra part de culpa, la dels europeus, ha estat ser víctimes de l’autoengany que nosaltres mateixos hem construït. Feia bonic dir que Grècia era el bressol de la nostra civilització, però, de tant repetir-ho ens ho hem acabat de creure i, el que és pitjor, s’ho han cregut ells. Hem actuat amb Grècia com si fóssim nosaltres els que teníem un deute amb ells. I Grècia ha seguit actuant com si efectivament, nosaltres fóssim els deutors i com si ells, pel simple fet de ser grecs, tinguessin barra lliure i tot el dret del món a veure perdonats els seus pecats.
En algunes aventures de Tintín hi apareix un personatge de nom grec que fa el paper de malvat. És el pervers Rastapopoulos, un milionari mafiós que trafica amb opi i amb esclaus i que es dedica a fer la punyeta a l’intrèpid i sovint ingenu reporter. Hergé sempre va tenir una traça especial per reflectir en les seves històries de ficció personatges i escenes que semblaven extretes de la vida real. És sabut que en els còmics, igual que en les pel·lícules, els bons sempre guanyen. Veurem com s’ho fa aquesta vegada Tintín per trobar la sortida del laberint grec.

dijous, 22 de setembre del 2011

Pernils ibèrics per a tothom

Publicat a El Periódico el 22 de setembre del 2011

Pernil ibèric

Pel què es veu, la casa on s’imprimeixen els bitllets de vint o cinquanta euros és forta. Ja poden haver-hi crisis mundials i es poden enfonsar bancs i caixes al seu voltant, que a la Fàbrica de Moneda i Timbre no li ve de més de mig milió. Això és el que es gastarà la reial institució en paneres de Nadal per als seus 1.825 empleats aquest any i el que ve. Exactament, 638.750 euros. Tot i que es pot donar per descomptat que la panera del director anirà més carregada que la del noi del magatzem, una ràpida divisió ens descobreix que de promig cada treballador rebrà un lot valorat en 175 euros. Per aquest preu, el pernil ibèric, els torrons, el cava i alguna llauna de paté estan garantits, ironitzava Josep-Maria Ureta dissabte passat en aquest diari.
Ens sembla excel·lent la iniciativa de la institució que té la màquina de fer diners a Espanya. Al mal temps, bona cara. Omplir la taula de Nadal amb delikatessen pagades per les arques de l’Estat garantirà unes hores de felicitat als familiars de l’afortunat treballador de la Fàbrica de Moneda. El germà que treballava de metge en un hospital de la comunitat de Madrid, la mare que darrerament enyorava temps millors i el fill que va perdre la feina d’interí en un institut de la capital brindaran amb brut nature mentre el pare es manté aferrat al seu tresor amb forma de pernil. Tot sigui per oblidar totes les penúries viscudes els últims mesos.
Els responsables de la resta d’institucions públiques n’haurien de prendre nota. En comptes de retallades de sous, de plantes hospitalàries tancades i de mestres acomiadats, pernils ibèrics per a tothom. Deixem-nos estar de restriccions pressupostàries i prenguem exemple de Grècia. En cas de necessitat, ja vindran frau Merkel o els xinesos a rescatar-nos.

dijous, 23 de setembre del 2010

Iogurt grec caducat

(publicat a El Periódico  6-5-10)
Al Telenotícies Vespre de TV3 de diumenge passat va sortir un músic grec parlant de l’atzucar financer en què es troba Grècia. Entenc que el senyor Ludovikos Ton Anogeion estigui preocupat pels efectes de la crisi, i m’aterreix pensar el que ell apunta: que “els ciutadans haurem d’aprendre a dur una vida senzilla, com un ocell que viu de les molles que troba per terra”. Ara bé, penso que no està bé afirmar de forma categòrica que “els culpables són els que fan les lleis” i que “la gent del carrer no en té la culpa”. I em va deixar atònit sentir a dir que, “per la nostra història i la nostra cultura, no ens mereixem això”. Què volia dir amb aquelles paraules? Que potser Grècia gaudeix d’algun dret especial pel fet de tenir una història tres vegades mil·lenària?
La història de Grècia és si més no curiosa. Als grecs de l’antiguitat devem la democràcia, la filosofia i els Jocs Olímpics. Però com a estat modern apareix tot just a principis del segle XIX, amb la desintegració de l’imperi otomà i gràcies al suport de les elits europees. El romanticisme, la recuperació dels clàssics que inundava el continent, va generar un ampli moviment de suport als hereus de Plató i Aristòtil en la lluita per alliberar-se de les garres dels malvats turcs. Així va ser com, de cop i volta, un territori poblat per pastors, pescadors i mercaders es va veure abocat a la independència.
Les dues vegades que he estat a Grècia he tingut la sensació de trobar-me en un país preciós però caòtic, conservador i que no ha fet l’esforç de posar-se al dia, amb una dependència immensa de la Unió Europea i del turisme. Una de les coses que em van xocar va ser la pràctica inexistència d’un sector industrial potent. De Grècia en coneixem els seus milionaris, molts dels quals, per cert, han viscut sempre en altres paísos. Però, i de les seves marques, quantes en coneixem? (No s’hi val a esmentar el iogurt grec). Jo, francament, ni una. Sí que en recordo una, en canvi, del seu etern enemic turc. Seria provocar massa dir que Turquia és, avui, una societat més dinàmica que Grècia?