dissabte, 12 de novembre del 2011

Tintín en el laberint grec

Publicat en El Periódico del 12 de novembre de 2011
Leonard Beard (El Periódico)
Entre tots hem construït el laberint grec. El que ha passat a Grècia és culpa dels seus governants i dels seus governats, però també del sistema financer i de la manera com Europa ha tractat des de fa temps un país que, com a estat modern, és més jove que els Estats Units- el 2021 complirà 200 anys- i que, avui, té poc o res a veure amb la pàtria d’Homer, Aristòtil i Plató.
La imatge que fins ara hem tingut de Grècia estava greument distorsionada per la mirada complaent que els europeus hem tingut cap a la península balcànica. Esclaus del romanticisme dels segles XVIII i XIX com érem, allà on hi havia malbaratament de recursos, corrupció generalitzada i una economia insignificant només hi volíem veure un país meravellós poblat per persones pures que, elles sí, sabien prendre’s la vida amb filosofia i gaudir de tot el que aquesta els podia regalar.
Contemplàvem embadalits un país de pobles blancs, cels lluminosos i platges paradisíaques que havia inspirat els poetes a cantar viatges a Ïtaques somiades. Un viatge d’estiu a les illes de l’Egeu o el Jònic ens servia per deixar volar la imaginació. Aquí va començar tot, suspiràvem, commoguts, al trepitjar territori hel·lè. Envoltats de columnes corínties i davant d’una mar rabiosament blava, recordàvem extasiats que d’allà provenen alguns pilars de la nostra cultura, com la democràcia, el teatre, la filosofia o els Jocs Olímpcs.
Volíem creure –així ens ho havien ensenyat- que Europa era Grècia i que Grècia era Europa, quan potser hauria estat més apropiat pensar que aquell territori havia estat el primer bressol d’Europa, res més però tampoc menys, encara que des de llavors hagin passat més de dos mil anys.
Però tot allò queda ara molt lluny en el temps. Finalment, de forma violenta i inesperada, ha saltat a les primeres pàgines dels diaris la Grècia real. De sobte descobrim que la terra d’Ulisses no era exactament com l’havíem imaginat. La irrellevància grega en el context europeu s’explica amb grans xifres -la seva economia representa a penes un 2% de la UE-, però també amb un repàs al seu passat més recent.
En el moment d’obtenir la independència, Grècia no és un territori poblat filòsofs i poetes, sinó per una majoria de pastors, pagesos i navegants, als quals s’havien de sumar àmplies colònies de comerciants grecs que des de feia segles vivien repartits per alguns ports de la Mediterrània i de la mar Negra. El 1821, quan es proclama la independència –reconeguda oficialment el 1830-, els grecs s’alliberen de quatre segles sota el domini de l’Imperi Otomà.
Els grecs no aconseguiran la independència tots sols. La seva causa, sorgida a l’ombra de la Revolució Francesa, comptarà amb la inestimable col·laboració d’unes Gran Bretanya i França temeroses que Rússia derroti als turcs i s’apoderi dels Balcans. De manera que l’empeny dels nacionalistes grecs per recuperar el gran espai hel·lè de l’Antiguitat es farà en part realitat gràcies al valuós i interessat suport rebut de les grans potències europees.
El problema del deute grec ens demostra que, tot i les diferències, la història de tant en tant es repeteix. A principis del XIX, Grècia va necessitar l’ajuda d’Europa per desprendre’s de les garres dels malvats ocupants turcs. Dos segles més tard, el dimissionari Papandreu necessita Europa per desprendre’s de les garres d’uns mercats quasi tan dolents com els sanguinaris genízars del soldà Mahmud II.
Està clar que els grecs s’han ficat tot sols en el laberint en què es troben. Les classes populars viuen atrapades en un sistema de castes polítiques en què unes poques famílies remenen les cireres al seu gust, la corrupció forma part del joc de cada dia i l’economia està castigada per un deute sobirà impensable.
Lògicament, el seu pecat no és ser pobres. El seu pecat ha estat semblant a l’espanyol o a l’italià però multiplicat per cent: voler viure com alemanys amb els diners dels alemanys.
La nostra part de culpa, la dels europeus, ha estat ser víctimes de l’autoengany que nosaltres mateixos hem construït. Feia bonic dir que Grècia era el bressol de la nostra civilització, però, de tant repetir-ho ens ho hem acabat de creure i, el que és pitjor, s’ho han cregut ells. Hem actuat amb Grècia com si fóssim nosaltres els que teníem un deute amb ells. I Grècia ha seguit actuant com si efectivament, nosaltres fóssim els deutors i com si ells, pel simple fet de ser grecs, tinguessin barra lliure i tot el dret del món a veure perdonats els seus pecats.
En algunes aventures de Tintín hi apareix un personatge de nom grec que fa el paper de malvat. És el pervers Rastapopoulos, un milionari mafiós que trafica amb opi i amb esclaus i que es dedica a fer la punyeta a l’intrèpid i sovint ingenu reporter. Hergé sempre va tenir una traça especial per reflectir en les seves històries de ficció personatges i escenes que semblaven extretes de la vida real. És sabut que en els còmics, igual que en les pel·lícules, els bons sempre guanyen. Veurem com s’ho fa aquesta vegada Tintín per trobar la sortida del laberint grec.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada