Destruir, avançar: la revolució cultural a la Xina

Publicat al blog Terricabras-filosofia

Cartell de la revolució cultural de Mao

Una de les coses que més sorprèn quan viatges per la Xina és la quasi total desaparició d’edificis i monuments històrics. Cert que es mantenen en peu alguns dels símbols més emblemàtics de la seva història cinc vegades mil·lenària, com la Gran Muralla, la Ciutat Prohibida o alguns temples budistes, però, sent molt, aquests vestigis representen a penes una ínfima part de tot el patrimoni que el país oriental tenia fa un segle.

Amb la revolució cultural, els xinesos van decidir fer taula rasa amb el passat. El passat representava la tirania i el caduc, l’opressió d’un sistema feudal basat en ordes dinàstics. Però, fent un ús lax del terme, el procés de catarsi dels seus fantasmes que va representar la revolució cultural no s’inicia el 1966, com diuen els manuals d’història. Es podria dir que comença a principis del segle XX, quan el poble xinès descobreix astorat que fa molt temps que ha deixat de ser l’imperi capdavanter que havia estat. És en aquest moment que una minoria d’intel·lectuals comencen a viatjar per Occident per empapar-se de les noves idees i conèixer de primera mà la tecnologia que els ha desbancat. Seran precisament ells qui, en retornar al seu país, propugnaran acabar amb la tradició i destruir tot allò que els recordés el passat.

Aplicant aquest mateix criteri, es pot dir que la revolució cultural encara no s’ha acabat. Mentre es conserven els principals monuments per entretenir els turistes, es continua destruint tot allò que pugui anar en contra de la modernitat. Al ritme que avancen les excavadores, aviat no quedarà a la Xina cap hutong, o barri de carrerons, que recordi al visitant com vivia la població humil de les grans ciutats. Tot sigui pel progrés.