Publicat en el suplement de Nadal del diari Ara
Tenia 42 anys i mai a la vida havia fet gens ni mica d’esport. Feia temps l’havien animat a jugar a futbol, però hi tenia tan poca traça que, amb bones paraules, li havien dit que millor que ho deixés. Tot i que tenia ganes de trobar una activitat física que el plagués, mai havia trobat l’ocasió per posar-s’hi. Fins que de sobte, el maig del 2009, els fets es van desencadenar. Es trobava en un bar del poble, l’Escala, prenent un cafè amb el seu germà. L’endemà se celebrava la marató d’Empúries i l’altre, que era més experimentat en afers esportius, el va desafiar. “Què, ens hi apunten?”. I ell que no, que ja saps que m’agradaria, però fa anys que no em calço unes sabatilles.
Tenia 42 anys i mai a la vida havia fet gens ni mica d’esport. Feia temps l’havien animat a jugar a futbol, però hi tenia tan poca traça que, amb bones paraules, li havien dit que millor que ho deixés. Tot i que tenia ganes de trobar una activitat física que el plagués, mai havia trobat l’ocasió per posar-s’hi. Fins que de sobte, el maig del 2009, els fets es van desencadenar. Es trobava en un bar del poble, l’Escala, prenent un cafè amb el seu germà. L’endemà se celebrava la marató d’Empúries i l’altre, que era més experimentat en afers esportius, el va desafiar. “Què, ens hi apunten?”. I ell que no, que ja saps que m’agradaria, però fa anys que no em calço unes sabatilles.
El germà va insistir i insistir (que si et pixes a les calces, que si ets un cagat…), fins que Xavier Ballesta, després de repetir cinquanta vegades “no em toquis més el gotet”, es va acabar picant. Tot va ser sortir del cafè i anar-se a inscriure a la marató d’Empúries. Bé, a la cursa curta, la de quinze quilòmetres, que per a un neòfit tampoc està gens malament.
I l’endemà, sense cap mena d’entrenament a les cames, Xavier Ballesta debutava en el món de l’atletisme i de la competició corrent una cursa de quinze quilòmetres. La va acabar, sí. El problema va ser la setmana següent. “Caminava com un Robocop” i tenia el cos encetat i ple de llagues.
Un cop recuperat de les ferides, Ballesta no ha parat de córrer. Va decidir que el seu pròxim objectiu serien els mítics 42 quilòmetres i 195 metres de la marató. Amb l’ajuda d’un manual per preparar maratons, va començar a entrenar, entre vuit i deu quilòmetres dos o tres cops entre setmana, i entre quinze i vint els caps de setmana. Es proposava completar el recorregut en menys de quatre hores i quan va arribar el gran dia encara li van sobrar 17 minuts.
Des de llavors ha corregut una segona marató d’Empúries, mitges maratons de muntanya i els 84 quilòmetres de la Matagalls-Montserrat. Pel què explica, sembla que és una persona a qui li van els reptes: va dirigir durant cinc anys el Centre Esportiu i Recreatiu de l’Escala i va ser candidat a l’alcaldia del poble en les passades eleccions. Per què corre? Diu que no ho sap, tot i que quan s’hi posa fa una bella descripció sobre un dels esports més elementals que hi ha: “Alguns es posen auriculars, a mi no em va. M’agrada sentir l’aire a la cara, algú que passa, un ocell, sentir-me a mi mateix i al meu cos. En les curses de muntanya passes moltes hores corrent sol. És el que m’agrada: no sentir res o sentir la natura”.
