Roma hauria recolzat l'eix mediterrani

Publicat a El Periódico del 20 d'octubre del 2011

Vint-i-cinc anys després de la nominació olímpica de Barcelona, avui celebrem que Catalunya es beneficiarà del corredor ferroviari per la Mediterrània. No és casual que la UE recolzi el trajecte que resseguirà la costa. Aquí és on es concentra el gruix de la població, de la indústria i l’agricultura exportables, de les xarxes logístiques i de transport a Espanya. I el transport ha de servir per transportar alguna cosa, no? Els romans ho tenien clar. La ruta més transitada d’Hispania era la Via Augusta, que enllaçava el sud de França amb Cadis. Ja al segle XX, el Banc Mundial i Giovanni Agnelli també van apostar, com no podia ser d’una altra manera, per l’opció més segura. La institució financera internacional i el patró de la Fiat van imposar a Franco el traçat mediterrani de l’autopista AP7 i la fàbrica de Seat a la Zona Franca, desestimant l’opció del règim d’invertir al centre.

Però no siguem il·lusos. A diferència del que va passar el 1986, difícilment aquest cop els ciutadans sortiran en massa al carrer a celebrar la notícia al costat del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. Ni els catalans han reclamat els últims anys amb manifestacions “¡volem l’eix mediterrani!” ni tampoc hi haurà un esclat d’alegria com el que va protagonitzar Pasqual Maragall a les fonts de Montjuïc. Les notícies són incomparables i els temps diferents. Apostem per les infraestructures ara que són ineludibles per sortir del toll en què ens trobem. Abans, el que molava era construir Port Aventura, Ciutat de les Arts i ports esportius en els quals amarrar els creuers de luxe els nous rics. Invertir en trens era antic, i si a sobre eren de mercaderies, no vegis.

Tot i això, en una època en què les bones notícies són més aviat escasses, l’aprovació del corredor mediterrani és, més que mai, un motiu de celebració. La crisi ens ha ensenyat a diferenciar el que és necessari del que podem prescindir.