Primers de setembre. L’estiu estacional encara no s’ha acabat del tot però el vivencial, que és el que ens afecta a tots nosaltres, s’extingeix de forma irremisible. A les poblacions turístiques, les platges es tornen a quedar orfes de tovalloles, cocos, para-sols i cremes bronzejadores, mentre que hotelers, restauradors i tots aquells que viuen del turisme miren de reüll el calaix que han fet després de dos mesos de treball intens i comencen a preparar, ells també, les vacances. Ha arribat el seu moment de descans.
En pocs dies, els pobles de la Costa Bravala Costa Daurada hauran passat del frenesí estival a l’assossegat ritme d’uns municipis que, a més d’estar abocats a donar servei als milers de persones que els visiten al juliol i a l’agost, la resta de l’any conserven el seu propi ritme vital, més plàcid i menys angoixant. En la transició del període de bogeria col·lectiva a la calma, quan les terrasses, les discoteques i els bars hagin tancat les portes fins l’any que ve, hi ha uns dies en què la melanconia impregna la sorra deshabitada i les nits recuperen la quietud que els és pròpia. És llavors quan milers de persianes abaixades ens recorden la nostra condició d’animals transhumants que, tal i com feien els ramats en el passat, ens desplacem pel territori al compàs que marquen les estacions.
Som una espècie gregària. Tot i que voldríem que l’estiu mai no s’acabés, el deure compartit de retornar al lloc de residència habitual i a les obligacions quotidianes fa més fàcil l’abandó del petit paradís artificial que ens hem construït arran de platja. Ara és l’hora d’enfrontar-se de nou a la realitat. És temps de masos, montillas i raholas, de bolets i de sobiranisme, de campanyes electorals i d’esperar que vegin per fi la llum els brots verds que (en plena tardor?) ens hauran de treure de la crisi.
