Text complet del reportatge publicat al diari Ara el 28 de desembre del 2011
Fauna, Joan Fontcuberta
Elefants que volen, actors amb carreres declinants que s’interpreten a ells mateixos en histriònics muntatges de ficció, programes de ràdio basats en suposades invasions extraterrestres, revelacions fantàstiques… Els grans enganys no són una exclusiva del Dia dels Innocents.
En un món on tot és hiperreal i on tots fem fotos a tort i a dret, alguns senten el desig irrefrenable d’anar més enllà. La realitat inventada sorgeix per riure’ns de nosaltres mateixos i dels que ens envolten, per anar més enllà dels límits coneguts, per fugir d’una realitat que considerem tediosa o per fer reflexionar a l’espectador.
En el camp de l’art, les barreres entre realitat i ficció han sigut sempre difuses. En el passat, s’entenia que la pintura era una recreació del tangible mediatitzada per l’artista, que projectava sobre el llenç la seva visió del món. L’obra no era necessàriament la realitat, sinó, en el millor dels casos, una aproximació més o menys encertada de la mateixa. Fins que a mitjans del segle XIX va arribar la fotografia i ho va canviar tot. El nou invent permetia obtenir una fidel còpia sobre paper de les persones, els paisatges i els objectes que ens envoltaven.
A finals del segle XX, fins i tot abans de l’eclosió de la fotografia digital i de la proliferació de càmeres ad infinitum, ja hi havia artistes que exploraven nous territoris. “La fotografia no sempre és un fidel testimoni de la realitat”, explica Joan Fontcuberta, segurament el creador català que més ha caminat per l’estreta franja entre realitat i ficció.
Fontcuberta va aparèixer disfressat d’astronauta soviètic en el projecte Sputnik, usurpant la identitat del fictici militar rus Ivan Istochnikov, pretesament mort el 1968 durant una operació amb la nau Soyuz 3. Uns anys abans, ell i el també fotògraf Pere Formiguera havien realitzat el projecte Fauna, que Foncuberta explicava de la següent manera: “Durant les vacances de 1985, en una pensió llòbrega habilitada com a bed and breakfast, en l’escarpada costa de Cap Wrath, al nord d’Escòcia, el meu amic Pere Formiguera i jo vam trobar un estrany arxiu composat de quaderns i pàgines plenes d’anotacions en alemany, fotografies, instruments de dissecció, flascons de formol i horripilants animals dissecats”.
Els dos amics van “deduir que el seu autor havia estat un zoòleg d’ascendència neodarwinista embrancat al llarg dels anys 30 i 40 en investigacions teralològiques. Es deia Peter Ameisenhaufen. El seu arxiu havia sofert una inundació i moltes peces es trobaven en un estat deplorable. Urgia restaurar-lo i posar-ho tot en ordre, però sobretot s’imposava oferir totes aquelles dades a la consideració dels experts i difondre al gran públic la vida i les troballes del Professor”.
La vida i troballes del Professor eren ni més ni menys que elefants amb ales capaços d’alçar el vol com si fossin colibrís, serps amb potes, esquelets de grans mamífers voladors i tot de proves fabuloses sobre l’existència d’espècies que el Professor Ameisenhaufen hauria descobert.
La proposta de Fauna, que avui forma part de la col·lecció del Macba, s’ha de prendre com un joc més que com un engany. Si els polítics converteixen la realitat en ficció, per quina raó els artistes no poden fer passar la ficció com a verídic? En els dos casos, es tracta de dominar l’art de la prestidigitació, explica Fontcuberta, d’aconseguir que el públic es distregui perquè “el truc passi inadvertit”.
Altres creadors han actuat amb el propòsit manifest d’enganyar. L’engany es basa en la credulitat del públic i en aquest art el gran mestre va ser Orson Welles. La seva Guerra dels Móns va ser perpetrada, en forma de programa de ràdio, quan només tenia 23 anys. La transmissió narrava en suposat directe una invasió alienígena a la Terra, i va causar autèntica commoció als Estats Units de finals dels anys trenta. En una època en què la ràdio era tremendament popular, milions de persones van empassar-s’ho.
La notícia que els marcians acabaven d’aterrar equipats amb “rajos de calor” i gasos verinosos, disposats a eliminar a qui gosés fer-los front es va estendre amb rapidesa gràcies al nou mitjà de comunicació i les escenes de pànic van repetir-se per tot el país. De res havien servit la presentació i les falques que s’introduïen al programa per anunciar que es tractava d’un espai de ficció. Welles acabava de demostrar que davant de missatges amb una realització excelsa, la població podia arribar a ser increïblement ingènua.
Aquell èxit va consagrar el jove Orson Welles. Els estudis cinematogràfics RKO li van oferir un contracte per fer tres pel·lícules i absoluta llibertat d’acció. En els nombrosos films que arribaria a rodar, sempre hi tindria un paper destacat la mescla entre fets reals i imaginaris.
L’engany genera controvèrsia en el públic. Al sentir-se enganyat, la primera reacció dels espectadors és de sorpresa i indignació. Només en uns pocs casos el provocador aconsegueix anar més enllà i induir a la reflexió. I’m Still Here es va quedar a mig camí. En el fals documental que Casey Afflech va presentar a la Mostra de Venècia de l’any passat, l’actor Joachin Phoenix fingia estar desenganyat de la professió. La càmera el mostrava com una persona enfonsada i a qui els mitjans no feien cas, que queia en les drogues i la prostitució.
Per tractar que les imatges de l’estrella del cel·luloïde en hores baixes fos creïble, Phoenix havia anunciat dos anys enrere que deixava el cine i que es volia convertir en cantant de hip hop. Fins i tot havia aparegut en el late show que David Letterman presenta a la CBS. Ho havia fet amb ulleres de sol, barba d’uns dies i presentant-se com un home totalment desconnectat de la realitat. Ni així. El muntatge va crear molt rebombori, però la crítica no li va ser gens favorable.
En la mateixa línia que I’m Still Here, David Trueba va presentar a finals del 2010 la sèrie ¿Qué fue de Jorge Sanz? Una vegada més, el protagonista és un artista en hores baixes que, després de triomfar com a galan del cinema espanyol, tenia dificultats per trobar nous projectes. També en aquest cas, la credibilitat de les imatges es basava en la participació del protagonista i de figures reconeixibles que participaven del joc, com Santiago Segura o Juan Diego Botto.
I el juny del mateix any, Ralph Macchio, el noi que havia encandilat a una generació de jovenetes amb la seva participació a Karate Kid, protagonitzava un curt (Wax on, F’ck off) en què desterrava, a base d’accions provocatives, la idíl·lica imatge de bon noi que havia cultivat en la sèrie cinematogràfica.
Encara que alguns muntatges semblin pensats per rellançar carreres artístiques declinants, aquests documentals falsos acaben per revelar una veritat ignorada per una part del gran públic: que el cine és un gran engany capaç de devorar els seus protagonistes. Al cap i a la fi, els actors i les actrius, malgrat tot el boat que les acompanya, són només persones. Al capdavall, la ficció també pot conduir a la realitat.
Pingüins voladors i ruïnes falses
L’engany no es perdona en cap cultura, tret de dates molt concretes com el Dia dels Innocents. Orson Welles va presentar The War of the Worlds en vigílies de la festa de Halloween. Després de revolucionar el país amb el seu programa de ràdio, l’endemà va sortir demanant perdó i dient que era una broma, però ni per aquestes. Molts oients encara ho van considerar una burla.
A casa nostra, les innocentades que difonien els mitjans de comunicació el 28 de desembre van desaparèixer fa anys. Als països anglosaxons es manté la tradició del Dia dels Folls, l’1 d’abril. El 2008, el Daily Telegraph va anunciar que la BBC havia fet un documental sobre una descoberta sorprenent: una espècie de pingüins capaços, no només de volar, sinó de recórrer distàncies tan llargues com les que separen l’Antàrtic de l’Amaçònia.
Malgrat la seva desaparició dels mitjans convencionals, les innocentades del 28 de desembre segueixen vives a internet. El 2009, el periodista Antonio Martínez Ron, autor del blog Fogonazos, va anunciar que National Geographic estava a punt de fer una revelació sorprenent: el temple megalític de Stonehenge era fals. La notícia tenia un redactat impecable i aportava fotos de la suposada col·locació de les pedres i va córrer per la xarxa a la velocitat de la llum. La prestigiosa revista va veure’s forçada a desmentir-la.
