Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Iñaki Urdangarin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Iñaki Urdangarin. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de desembre del 2011

Urdangarin: quina necessitat en tenia?

Publicat a El Periódico del 15 de desembre del 2011

Era el guapo de la família, el nen bo amb cara de no haver trencat mai un plat. Juntament amb la seva dona, eren els moderns de la Família Reial, els que havien deixat la Villa y Corte per instal·lar-se a Barcelona, ahir postmoderna, avui preliberal. Ell era esportista, havia jugat al Barça, col·leccionava campionats d’Espanya i d’Europa de handbol, atresorava medalles olímpiques i parlava català. Ella, la infanta, fins i tot treballava, i ho feia a la Caixa, el somni daurat de la burgesia barcelonina. Com sempre en aquests casos, sorgeixen les preguntes innocents: ho tenia tot, ¿quina necessitat en tenia? ¿No era conscient que jugava amb foc?
Al davant d’Iñaki Urdangarin hi ha Letizia Ortiz, la dona del Príncep, la princesa estimada per uns i odiada per aquells que li retreuen el seu origen plebeu i la falta de pedigrí, la malvada presentadora de Telediarios que ens ha robat el nostre príncep. Podem imaginar com se l’hauria mortificat si hagués estat ella, i no Urdangarin, qui estigués implicat en la trama de l’institut Nóos?
La Casa Reial ja ha anunciat que abans de finals d’any farà públiques les despeses de la monarquia. Per ara, tot el que sabem és que tenen assignat un pressupost anual de 8,4 milions d’euros per al manteniment de la vintena de persones que la integren. Això fa un sou equivalent al d’un alt càrrec. S’ha d’entendre que ells tenen les seves obligacions: han de vestir de primera, organitzar banquets i acollir a dignataris de tot el món, encara que per la seva posició també es beneficiïn de les generoses donacions que particulars, empreses o institucions els fan. Frisem per veure els comptes, encara que tot fa sospitar que, quan les xifres es desvetllin, els interrogants es multipliquin i l’embolic es faci encara més gran. En el regne de les aparences, el que més compta és semblar honest.