Publicat a El Periódico l'1 de desembre del 2011
El significat de la paraula rescat s’ha pervertit. Segons el diccionari, rescatar és recobrar, pagant un preu o per la força, alguna cosa que l’enemic ens ha pres o que ha passat a mans d’altres. En el passat es rescataven les donzelles que havien estat segrestades per malvats pirates del Magrib i, ja en temps més recents, amb Núñez a la presidència del Barça, vam celebrar el rescat de Quini per efectius policials. Els darrers mesos s’ha posat de moda rescatar països. Però, ¿rescatar-los de què? ¿De la seva avarícia?, ¿de la incompetència dels seus polítics?, ¿dels errors comesos pels ciutadans?
Quan algú diu que ens vol rescatar, jo ja tremolo. Penses si de veritat ens volen rescatar a nosaltres o si en realitat el poderós només pensa en salvaguardar els seus interessos. Tampoc és que vingui de nou. És el han fet sempre els dictadors i altres personatges menors. Franco ens va rescatar de les hordes judeomaçòmiques i del bolxevisme, Mao va rescatar els xinesos del capitalisme i Bush, Blair i Aznar van rescatar els iraquians de les garres de Hussein. Ni els espanyols de la Repíblica, ni els xinesos ni els iraquians havien demanat que els salvessin. La diferència és que ara no trobem la sortida per nosaltres mateixos i implorem als vigorosos veïns del nord que ens vinguin a ajudar.
S’ha posat en marxa l’operació Salvar Espanya. Ens preguntem qui serà, finalment, el benefector que ens treurà de la nostra desgràcia. ¿Serà Mariano Rajoy, que porta deu dies tancat al seu despatx sense obrir la boca? ¿Ho farà l’eix francoalemany, encarnat en la figura de Nicolangela Merkozy? ¿O potser haurem de recórrer a les tropes de l’OTAN, al fill de Gadafi o al president xinès, Hu Jintao? Coonsolem-nos. Per ara tenim Salvados, que no ens salvarà de res però que com a mínim ens fa riure. En temps difícils com els actuals, riure’s d’un mateix és ja un primer pas cap a la salvació.
