Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El somni català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El somni català. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de gener del 2014

El somni català del ministre Jorge Fernández Díaz

Article publicat al web La Lamentable
El ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, afirmava, el 1995, que a Catalunya hi havia una convivència exemplar. En contra del que manifestava José María Aznar, llavors a l’oposició, i la cúpula del seu partit, Fernández Díaz deia que només hi havia algunes disfuncions, sobretot pel tema de la llengua. El país era quasi una bassa d’oli, venia a dir. Sí, la política de normalització lingüística generava problemes individuals, reconeixia, però no col·lectius, que “des de fora de Catalunya, sens dubte amb interessos polítics”, s’havien magnificat. Les paraules conciliadores del polític conservador anaven contra la línia de radical enfrontament amb les institucions catalanes que en aquell moment protagonitzava Aleix Vidal-Quadras, a Barcelona i Aznar des de Madrid. Nombrosos dirigents populars tenien una percepció errònia del que passava a Catalunya en el tram final de la presidència de Felipe González, mentre que altres directamemt mentien. Després d’haver estat treballant durant un any en barris amb un elevat índex de població d’origen immigrant, la meva percepció era molt diferent, així que em vaig animar a escriure El somni català. No seria jo, sinó setze personalitats rellevants de la vida social i política catalana amb els origens familiars a Castella, Andalusia o Galícia, els qui evidenciarien si aquí hi havia fractura social o no.
fotonoticia-20131118130705-500_560x280
Un dels personatges a qui vaig entrevistar va ser Jorge Fernández Díaz. Durant la conversa que vam tenir a la seu del PP català, va explicar com havia conegut Pujol -”un home que sap estar al seu lloc a les dures i a les madures”- amb motiu d’un acte del rei Joan Carles al Liceu, a principis dels anys vuitanta.
Doncs bé, el llibre es va publicar i, per sorpresa del seu autor, Jordi Pujol va començar a elogiar-lo en públic, inclòs el missatge de cap d’any del 1995, amb el propòsit gens dissimulat de lloar la capacitat integradora de Catalunya.
Aznar va guanyar les eleccions del 3 de març del 1996 sense majoria absoluta. Havia de fer un pacte de govern amb els nacionalistes catalans, als qui tant havia dimonitzat els anys anteriors, bascos i canaris. Sabent-se amb la paella pel mànec, Pujol se’n va anar a Madrid molt segur d’ell mateix per entrevistar-se amb el guanyador de les eleccions i amb el llibre sota el braç. Aznar va rebre l’exemplar i, el 21 de març, declarava, en una entrevista a TV3, que parlava català en la intimitat. Finalment, el 4 maig aconseguia el càrrec que tant havia anhelat, nou president del govern espanyol, amb el suport d’aquells a qui tant havia repudiat.
Fernández Díaz va tenir la seva recompensa uns dies més tard. El 14 de maig, Aznar el nomenava secretari d’Estat per a les Administracions Territorials, amb la qual cosa l’home que va haver de desistir d’estudiar diplomàcia per falta d’idiomes i arquitectura per la seva malaptesa amb el dibuix, es convertia en l’encarregat d’entendre’s amb Pujol.
A partir d’aquest moment, el PP va fer un gir en la seva política respecte a Catalunya. Defenestrava Vidal-Quadras i situava Josep Piqué al davant del partit.
El retorn de Fernández Díaz a la primera línia política va ser fruit d’un seguit de coincidències, però no hi ha dubte que el fill del sots-cap de la Guàrdia Urbana durant més de trenta anys, Eduardo Fernández Ortega, s’havia mostrat hàbil i valent al fer unes declaracions que anaven contra la línia oficial del seu partit. Tot i no haver-se involucrat en política activa fins al 1982, havia demostrat tenir la intuïció i la fusta d’un veritable animal de la política. Gràcies a l’empenta de Pujol, es va situar en primera línia, on, segurament per intercessió de Santa Teresa, continua.
Certament, Jorge Fernández Díaz havia entrat al llibre de manera forçada. El seu perfil no encaixava amb el tipus de persones que buscava per a El somni català. Volia que fossin fills de la immigració pura i dura, que haguessin nascut a Catalunya o que hi haguessin vingut els primers anys de vida. En la preparació del llibre, havia decidit incloure, entre els setze personatges entrevistats, un polític de cadascuna de les principals forces polítiques que en aquell moment tenien representació al Parlament. En tots els casos havia trobat algú que, venint quasi de la misèria (i en algun cas sense el quasi), havia assolit un lloc rellevant en la política, les lletres, les arts o en una activitat empresarial. Per CiU hi havia Rafael Hinojosa, pel PSC Raimon Martínez Fraile, per Iniciativa per Catalunya Antoni Gutíerrez Díaz, i per ERC Enric Marín.
El cas del PP era una mica diferent. A la cúpula del partit a Catalunya no hi havia en aquell moment el perfil de perdedors predestinats, o triomfadors contra l’adversitat, que jo buscava. La trajectòria de Fernández Díaz i dels altres dirigents del PP català era la dels fills dels vencedors de la guerra. A Can Fernández la roba dels fills grans passava als petits, com en bona part de les famílies de l’època i de petit mai va passar necessitats. És més, a casa es podien permetre el luxe d’emportar-se els deu fills de vacances d’estiu a Valladolid, Navarra, Sant Llorenç de Morunys o Palamós. I els pisos on van viure els aconseguia el seu pare gràcies la intermediació del seu influent amic Miquel Mateu i Pla, primer alcalde de Barcelona y primer president de la Caixa sota el franquisme.
Eduardo Fernández Ortega era falangista i ell, membre de l’Opus Dei, n’ha heretat la tradició conservadora. Quan vaig preguntar Fernández Díaz per la seva activitat política mentre estudiava en una universitat que en aquell moment bullia d’activitat antifranquista, només va recordar dos episodis. Malgrat la seva parquedat, són força il·lustratius: quan intervenia a les assemblees per recriminar als comunistes que defensessin les llibertats democràtiques, i el 1970, quan es va barallar amb un militant comunista. “Li vaig dir no tires más piedras (a la policia) que entrarán, i l’altre, que estava completament hist`rric, es va llançar a sobre meu (…). Vam acabar, tots dos, amb la cara feta un mapa. Però després em va venir a demanar perdó i va reconèixer que només li havia demanat que fos prudent”.
Certament, el perfil de Fernández Díaz divergia de les altres persones amb què havia parlat. La història de la seva família no tenia res a veure amb la immigració. El seu pare pertanyia al cos de funcionaris que un dia són en una ciutat i el següent en una altra. I tot i això el vaig entrevistar. Em servia per explicar una altra realitat, sovint ignorada.