Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dakar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dakar. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de març de 2011

En el centenari de la Volta

Publicat a El Periódico del 21 de març del 2011

¿S’imaginen baixar el coll del Bruc amb una bicicleta equipada amb rodes de fusta, gairebé sense frens, de pinyó fix i rodant per una carretera sense asfaltar i plena de pedres? Doncs aquestes són les dures condicions que van haver d’afrontar els participants en la primera edició de la Volta a Catalunya, que aquest any compleix el primer segle d’existència.
La Volta va néixer el 1911 inspirada en l’èxit clamorós que ja en aquell moment el Tour tenia a França. El reglament, d’una gran duresa, s’inspirava en el de la ronda gala i obligava els ciclistes a ser autosuficients en tot. Els corredors no podien rebre cap tipus d’ajut extern i havien de lluitar contra els rivals en solitari. Amb les tasques d’equip prohibides, eren ells que s’havien de reparar les avaries que inevitablement sorgien, proveïr-se de menjar i aigua, i ni tan sols podien rebre indicacions del camí a seguir des dels vehicles de l’organització.
El recorregut, de 363 quilòmetres, es dividia en tres etapes (Barcelona-Tarragona, Tarragona-Lleida i Lleida-Barcelona) i es van repartir més de mil pessetes en premis. Els primers classificats s’enduien les quantitats més elevades, però també n’hi havia un per a l’últim classificat (una caixa d’ampolles de champagne) que va estar molt disputat. Els ciclistes més lents s’amagaven per deixar passar els altres i així endur-se l’escumosa recompensa.
La victòria a la general se la van disputar el tarragoní Sebastià Masdeu, el barceloní Josep Magdalena i el bilbaí Vicente Blanco, també conegut com el Cojo, que passaria a la posteritat per haver estat el primer espanyol a participar al Tour.
Magdalena i Masdeu, els dos que es jugarien al triomf final, van patir diversos incidents. En una ocasió, anaven tan picats, que es van enganxar els manillars i van caure a la cuneta. I més endavant, va ser Masdeu qui va caure a l’aigua, tot sol, en el moment de creuar una riera, estant a punt de perdre una sabata que el corrent ja s’enduia.
Finalment, el vencedor va ser Masdeu, amb dos minuts d’avantatge sobre Magdalena i un quart d’hora sobre Blanco. El tarragoní havia fet la primera etapa a una velocitat mitjana de quasi 30 quilòmetres per hora, que no està gens malament donades les dificultats de l’època.
La Volta va tenir un clamorós èxit popular des de les primeres edicions, i, a remolc seu, el ciclisme es va forjar una imatge d’esport mitològic protagonitzat per uns homes capaços d’aconseguir fites inimaginables per a la resta de mortals.
Avui, la situació és una altra. El ciclisme d’elit ha perdut bona part de la capacitat de sorprendre al gran públic que durant dècades havia tingut. Un pilot de ciclistes recorrent Catalunya, Espanya, Itàlia o França crida cada cop menys l’atenció. Les curses actuals són massa previsibles i calculades, de manera que les audiències televisives cauen any rere any, i equips i organitzadors tenen dificultats creixents per quadrar els seus pressupostos. Mentre esports nous i espectaculars aconsegueixen, tot i ser minoritaris, el patrocini de multinacionals sense gaire dificultats, les grans competicions per etapes llangueixen. Només el Tour sembla quedar al marge de la crisi que viu el sector, però ¿per quant temps?
El ciclisme professional necessita reinventar-se. Una fòrmula de fer-ho seria retornar als orígens, a aquells temps en què els ciclistes eren capaços de fer l’inimaginable. ¿Ningú s’ha plantejat mai la possibilitat d’organitzar una mena de ralli Dakar amb bicicleta? Ja hi ha alguna cursa que s’apropa a aquest concepte, tot i que es podria portar molt més lluny. Hauria de ser una prova que recuperés el vessant aventurer. Un grup de ciclistes, seguit per càmeres de televisió, travessant paisatges remots -un desert africà, ports de muntanya asiàtics o sud-americans…- segurament atrauria l’atenció dels televidents i, en conseqüència, dels sponsors. I acostaria al ciclisme al que va ser aquest esport en els seus inicis.
Per sortir d’aquesta dinàmica, cal que els organitzadors de curses trobin fòrmules noves i imaginatives. Si no ho fan ells, és molt probable que tard o d’hora apareixi un Thierry Sabine –l’inventor del Dakar- disposat a intentar-ho.