Publicat a El Periódico el 29 de desembre del 2011
Ara que el 2011 s’acaba, l’articulista es planteja si és el moment de seguir furgant en la sobredosi d’hiperrealitat en què estem immersos últimament. Tot i que se sent en el deure de fer un balanç objectiu dels últims dotze mesos, a l’hora d’escriure l’última columna de l’any es veu empès a transmetre un alè d’esperança. Portem massa temps sentint males notícies. El 2008, quan la crisi despuntava, vam celebrar l’arribada del nou any amb la confiança que la tempesta escamparia aviat i que les coses de seguida tornarien a posar-se al lloc que en el nostre imaginari li corresponien. Però el cert és que el 2009 tampoc va tenir gaire bones notícies, com no les va portar l’any següent, que confiàvem que fos un deu i que es va saldar amb un altre suspens. Després de quatre anys de crisi, tanquem el 2011 amb la certesa que el 2012 serà, si fa o no fa, semblant al que estem a punt de liquidar. És més, moltes veus pronostiquen que serà pitjor. Ho diuen i es queden tan amples, i nosaltres ho sentim i diem ah, val.
La crisi ens ha pres certeses que consideràvem inamovibles, però també ens ha fet més conscients de la importància relativa dels diners i de la nostra fragilitat. Pel camí hem après a valorar el que tenim i a obviar el que hem perdut. Ens adonem que la història no és una línia recta, i que de tant en tant es presenten túnels, condicions climatològiques adverses i desviaments inesperats al llarg del recorregut.
Els quatre desitjos tradicionals de Nadal són salut, felicitat, pau i prosperitat. Ja que la bossa amb els diners sembla que s’ha perdut, lluitem per conservar la pau, la felicitat i la salut. I per als governants, només un prec: després del 2012 vindrà el 2013 ¿Podríem fer alguna cosa per saltar-nos el número de la mala sort i passar directament al 2014? Seria una retallada molt benvinguda.
