divendres, 9 d’agost del 2013

Samarcanda, cruïlla de cultures

Reportatge publicat al diari Ara el 28 de juliol del 2013
La plaça del Registan (foto: STEVE EVANS DAVID STANLEYDALBERA DALBERA FAQSI PINIGIN)
La segona ciutat de l'Uzbekistan, l'enclavament mític on s'aturaven totes les caravanes de la Ruta de la Seda, té una zona moderna anodina i d'estil estalinista. Els monuments es concentren a la meravellosa plaça del Registan, situada a la ciutat històrica.
Samarcanda és un d'aquells destins mítics que fan volar la imaginació del viatger. A l'Edat Mitjana va ser un punt neuràlgic de la Ruta de la Seda, una cruïlla de camins que conduïen cap a l'Àsia i Europa, una de les ciutats més riques i més grans del món. En el moment de màxim apogeu hi vivien 400.000 persones, si fa no fa la mateixa població que té ara. Molts dels monuments esplèndids que va fer construir Tamerlà, el seu principal governant, segueixen dempeus al cor de l'Àsia Central, a milers de quilòmetres de distància del mar més proper, per a gaudi dels visitants que aconsegueixen arribar-hi cada any.
Aïllada de la resta del món per deserts inhòspits i impressionants carenes muntanyoses, la prosperitat de Samarcanda resultaria inexplicable si no hagués existit la Ruta de la Seda. Bé, de fet, hauríem de parlar de rutes, perquè hi havia diversos itineraris que connectaven la Xina, Pèrsia i l'Índia amb Occident. Per sort per als seus habitants, tots els camins que recorrien les preuades mercaderies confluïen en aquesta ciutat.
Samarcanda es va convertir en el principal centre d'intercanvi de les sedes i porcellanes que arribaven d'Orient. Lloc de descans per a les caravanes després de mesos de travessia per un medi inhòspit, els seus caravanserralls eren refugis segurs contra els bandolers que assetjaven els comerciants en terreny obert. Gràcies a la seva situació estratègica, la ciutat va esdevenir un melting pot de cultures. Havia estat fundada pels perses al segle VII aC, i va ser successivament envaïda pels grecs d'Alexandre el Gran, pels turcs (segle VI), pels àrabs (segle VIII), pels mongols (Genguis Khan la va destruir el 1220), pels uzbeks (segle XV) i pels russos (segle XIX).
Estil estalinista
Marco Polo, que va passar més al sud, no va tenir ocasió de visitar-la. El primer testimoni europeu de la seva opulència va ser, un segle més tard, un ambaixador del rei castellà Enric III. Ruy González de Clavijo va conèixer de primera mà l'imperi creat per Tamerlà, que abastava des de Turquia fins a l'Índia, i ens va deixar un impressionant llegat escrit de la seva experiència al llibre Embajada a Tamorlán .
La Samarcanda actual és la segona urbs de l'Uzbekistan i té dues zones clarament diferenciades. La moderna va ser construïda pels russos a partir del 1868, amb grans i anodines avingudes a l'estil estalinista, cases de fusta i esglésies ortodoxes amb cúpules daurades. A l'est hi ha la ciutat històrica, declarada, el 2001, Patrimoni de la Humanitat.
La Unesco va reconèixer el paper decisiu que Samarcanda va jugar en el desenvolupament d'un estil arquitectònic que, de Pèrsia a Istanbul, tindria una gran influència en el món musulmà, i que descendents de Tamerlà culminarien, el 1654, amb la construcció del Taj Mahal indi.
La pràctica totalitat dels monuments de Samarcanda són a la ciutat històrica. És cert que la zona de carrerons resulta una mica decebedora. Els murs que envolten les cases no deixen entreveure la riquesa de l'interior. Com a bons musulmans, els uzbeks són gelosos de la seva intimitat.
La gran meravella de Samarcanda és el Registan, una immensa plaça en forma de quadre emmarcada, per tres dels seus quatre costats, per edificis de primera magnitud: les madrasses -escoles coràniques- d'Ulug Beg (1420), Sherdar (1636) -amb l'entrada presidida per uns tigres rugents- i Tilla Kari (1660). L'alçària dels seus minarets, les ceràmiques que decoren façanes i cúpules, i la simetria de les tres peces realcen la majestuositat del conjunt.
La tomba del Tamerlà
La mesquita Bibi Khanum és una altra visita indefugible. Va ser construïda per la dona de Tamerlà a les portes de la ciutat mentre el seu marit estava en plena campanya militar. Segons la llegenda, l'arquitecte encarregat de les obres es va enamorar de l'esposa de l'emperador i va amenaçar de deixar la construcció a mitges si no li feia un petó.
Tot i que només es conserva una part de l'edifici original, la mesquita encara impressiona per la seva magnitud. Té una porta d'entrada de 35 metres d'alt i profusió de rajola de color turquesa. El seu aspecte actual és fruit de la reconstrucció realitzada pel govern de l'Uzbekistan els últims vint anys. En canvi, altres monuments de Samarcanda van ser rehabilitats per Lenin en l'era soviètica.
Al complex Gur-i-Amir hi està enterrat el temible Tamerlà, dins d'un mausoleu de forma octogonal que cada any visiten centenars de milers d'uzbeks. I al nord-est de la ciutat hi ha la necròpoli Shah-i-Zinda, on està enterrat un nebot de Mahoma que va morir decapitat en mans d'infidels mentre feia l'oració. Allà reposen les restes de nombrosos membres de la dinastia timúrida, a la qual pertanyia Tamerlà.
Un dels llocs més singulars de Samarcanda és l'observatori d'Ulug Beg. Era nét de Tamerlà i, amb el sextant de vint metres de llarg que es va fer construir el 1420, va situar la posició d'un miler d'estrelles en un treball que no seria conegut a Europa fins dos segles més tard. Més home de ciència que governant, Ulug Beg va ser mort pel seu fill quan només tenia 40 anys. Havia proclamat que la religió s'acaba allà on comença el coneixement.
Als afores de Samarcanda hi ha les ruïnes de la primera ciutat, allà on, al segle VII aC, va començar tot. Afrasiab va ser una de les capitals més importants de l'antiga Pèrsia i, suposadament, el lloc on està enterrat el profeta Daniel. Només s'ha excavat una ínfima part de l'extensió que va arribar a ocupar, així que el seu museu és de visita obligada per fer-se una idea de la seva importància.
L'estada no serà completa sense una passejada pel basar, per contemplar les parades dels venedors d'espècies o de pasta seca, per practicar l'art del regateig amb els venedors de catifes, per contemplar el primitiu espectacle de circ que ofereixen uns artistes itinerants o per menjar les broquetes ( xaixlic ) i altres delícies que ofereixen els venedors ambulants. En antics caravanserralls es poden comprar productes d'artesania (barrets típics, capsetes de paper maixé decorades amb miniatures, sedes a preus rebentats...). I a l'hora de prendre un te, res com una txai khana, ajaguts en uns coixins al damunt d'una tarima de fusta a la manera oriental.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada