Publicat al diari Ara el 27 de gener del 2013
Els viatgers que visiten el Marroc solen incloure en la seva ruta les ciutats imperials de Marràqueix, Fes i Meknès. Atrets per l'exotisme dels seus socs plens d'olors, venedors de catifes i artesans, els visitants solen renunciar a conèixer la ciutat que és, en aparença, més convencional: Rabat. El cert és que, darrere de les avingudes traçades pels urbanistes francesos durant l'era colonial i el seu aspecte europeu, la capital administrativa del país amaga moltes joies, com ha reconegut la Unesco el 2012, en concedir-li el prestigiós títol de Ciutat Patrimoni de la Humanitat. I un atractiu no precisament menor és el fet que, juntament amb la veïna Salé, Rabat va ser una pròspera república de corsaris durant el segle XVII.
Rabat havia estat colònia fenícia, cartaginesa i romana gràcies a la bondat del seu port i a la proximitat a l'estret de Gibraltar. A mitjans del segle XII un soldà almohade hi va construir un campament fortificat que va servir de base per a les seves incursions a la península Ibèrica i el 1198 el seu nét tenia plans per construir-hi una gran ciutat encerclada per imponents muralles i amb la mesquita més gran del Magrib. Però els plans, mesquita inclosa, es van quedar a mitges i el 1260 Alfons X de Castella la va destruir.
La prosperitat arribaria amb els moriscos expulsats d'Espanya. A partir del 1610 s'instal·len a l'antiga fortalesa dels Udaia 3.000 persones provinents del poble extremeny d'Hornachos. Al llarg dels anys següents ho faran unes 10.000 més procedents de Sevilla, Cadis i altres municipis d'Andalusia. Els primers havien fugit voluntàriament i havien pogut conservar una part dels seus béns. Els andalusos, en canvi, ho havien perdut tot.
Amb set de venjança contra aquells que els havien espoliat, extremenys i andalusos armarien una flota que durant més d'un segle assetjaria els vaixells espanyols i portuguesos que tornaven d'Amèrica carregats de mercaderies i, segons la historiadora Beatriz Alonso Acero, arribarien fins a les costes d'Irlanda i Islàndia.
Armadors i tripulants
Els moriscos van aprendre navegació oceànica de mariners flamencs, els mateixos que els ensenyarien a bastir naus capaces de superar la barra de la desembocadura del riu Bu-Regreg. Els hornacheros es convertirien en armadors. Els andalusos esdevindrien tripulants. Per la seva banda, els capitans serien tunisians, algerians i holandesos i anglesos renegats, és a dir, que s'havien convertit a l'islam.
La feina dels corsaris consistia a abordar naus per segrestar el màxim nombre de persones, amb la finalitat de demanar-ne després un rescat o vendre-les com a esclaves, mentre que els productes es revenien al millor postor, sovint als mateixos europeus. El negoci era rodó. Marroquins de l'interior baixaven a la ciutat per aprendre el nou ofici, i Rabat (llavors coneguda com a Salé la Nova) i Salé, a l'altra banda del riu Bou Regreg, van fundar el 1627 una república independent, l'anomenada República de les Dues Ribes o del Bou Regreg, que no tenia res a envejar a les illes de pirates del Carib que la literatura i el cinema s'encarregarien de mitificar segles més tard.
El port de la república corsària era inexpugnable. Era dins de la desembocadura del Bou Regreg, defensat, des de l'altra banda del riu, per una fortificació situada en un penya-segat i dins de les mateixes muralles de la ciutat de Salé. La República estava governada per un consell format per dotze membres d'origen extremeny i en el qual hi tenia veu i vot l'almirall de la flota, un càrrec que solia recaure en un capità estranger. Per mantenir la seva independència, en un primer moment Rabat-Salé van buscar la protecció d'Holanda i d'Anglaterra, però, davant la pressió dels cabdills locals, van acabar demanant al rei espanyol Felip IV que els deixés tornar a Hornachos. No van aconseguir exactament el que volien, però sí la protecció del monarca, que els enviava subministraments i que considerava simple comerç la seva activitat.
Una rivalitat que perdura
Mentrestant, els andalusos van fer un cop de força i es van apoderar del barri fortificat on vivien els hornacheros, cosa que els va obligar a instal·lar-se a Salé. D'aquesta manera naixia una fortíssima rivalitat entre les dues ciutats veïnes que encara perdura. Amb el pas del temps, els moriscos andalusos es constituirien en l'aristocràcia de Rabat, on encara avui es troben les seves traces i nombrosos cognoms (Alonzo, Argazino, Vargas -actualment Bargach-, Cerón, Zamorero...) que recorden els seus orígens.
Pel que fa a la República, tenia els dies comptats. El 1666 va quedar sota l'òrbita de la dinastia alauita, la mateixa que governa actualment el país, i l'activitat corsària s'extingiria definitivament el 1755, quan un terratrèmol, el mateix que destruiria Lisboa, desviaria el curs del riu i negaria de sorra el port de Salé.
La ciutat va ser reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2012, el mateix any que celebrava el centenari com a capital del Marroc. El reconeixement destaca l'autenticitat i la simbiosi entre ciutat moderna i tradicional del seu casc urbà. Oberta a l'oceà i amb un clima molt més semblant al de Barcelona que al de Marràqueix o Fes, Rabat combina arquitectura clàssica, islàmica, morisca i europea.
En certa manera, es pot dir que es tracta de dues ciutats en una de sola. D'una banda, hi ha la ciutat nova, d'edificis blancs, carrers amples i zones enjardinades que es va bastir als anys trenta del segle XX sota el protectorat francès. De l'altra, hi ha la ciutat musulmana orgullosa de les seves arrels i de la seva sang barrejada.
Rabat és una ciutat agradable que convida a passejar. La cèntrica avinguda Mohamed V enllaça la ciutat nova amb una medina encerclada de muralles dels segles XII i XVII. Al seu interior hi ha la típica barreja comercial i humana tan pròpia de tots els centres històrics marroquins. En els seus comerços s'hi poden comprar des de babutxes gegants del FC Barcalona [sic], fins a antiguitats, catifes i altres objectes d'artesania que s'ofereixen al visitant al carrer dels Consuls.
La casba dels Udaies
L'eix comercial condueix a l'històrica casba dels Udaies, on vivien elshornacheros. Després de visitar el Jardí Andalús, el Cafè Moro ofereix un privilegiat balcó des d'on contemplar la desembocadura del riu i la immensitat de Salé, que s'expandeix cap al nord.
Des d'allà no costa gaire d'arribar a la inacabada torre Hassan (segle XII i del mateix estil que la Giralda de Sevilla), que presideix la desembocadura del riu, al mausoleu on estan enterrats Mohamed V i Hassan II i, una mica més lluny, a la preciosa necròpolis de Chellah, la Sala Colonia romana que donaria nom a l'actual vila de Salé i de les quals es conserven algunes restes.
A l'altra banda del riu hi ha l'oblidada Salé. Convertida en ciutat dormitori, el nucli urbà que va arribar a ser república independent rep, avui, poquíssim turisme. De fet, fins al 1957 no va estar connectada a Rabat mitjançant un pont.
Per arribar-hi haurem d'agafar el modern tramvia metropolità que va entrar en servei l'any 2011. L'excursió ens permetrà veure les imponents muralles de defensa, la gran mesquita (edificada el segle XII) i la perfectament conservada i menuda escola corànica (segle XIV) d'una ciutat que va ser el principal port d'intercanvi entre el Marroc i Europa i que a partir del 1912 va quedar eclipsada per l'orgullosa, i avui molt poblada, Rabat. Inconvenients de no haver estat escollida com a capital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada