Famosos solidaris

Publicat al diari Ara el 20 de maig del 2012

Leo Messi visita les víctimes del terratrèmol d'Haiti, el 2010

Pau Gasol, Leo Messi, Fernando Alonso, Javier Bardem, Manu Chao, Isabel Coixet, Willy Toledo o Jesús Vázquez. Pel bàndol internacional, Angelina Jolie, Brad Pitt, George Clooney, Mia Farrow, Jessica Lange, Youssou N’Dour, Shakira, Vanessa Redgrave, Ricky Martin, Oprah Winfrey, Lady Gaga, Alicia Keys, Oliver Stone o Sean Penn. Encara que ho sembli, aquesta no és una llista dels famosos apareguts l’última setmana en les revistes del cor. Són només algunes de les estrelles de l’esport i de les arts que els últims anys s’han bolcat, uns amb més intensitat que altres, a les causes solidàries.

Per què ho fan? Quan Angelina Jolie visita l’Equador com a enviada especial de l’Alt Comissionat de l’ONU per als refugiats o quan Pau Gasol, ambaixador d’Unicef Espanya, fa una crida per Haití, fins a quin punt la el seu missatge o la seva presència sobre el terreny beneficien les causes que defensen? Ès ètic que organitzacions sense ànim de lucre que en el passat s’havien caracteritzat per una feina silenciosa s’aprofitin ara de la repercussió mediàtica dels famosos per difondre les injustícies del món? I els propis famosos, fins a quin punt busquen la manera de vincular-se a temes sensibles que generen un ampli consens social, com la fam al Tercer Món, per netejar la imatge de frivolitat que l’opinió pública pugui tenir d’ells?

El pilot de motos Jorge Lorenzo ha estat un dels últims a incorporar-se al que els anglosaxons anomenen celebrity activism. El campió del món en la categoria de MotoGP l’any 2010 ha posat en marxa la iniciativa Rock&Race, que pretén garantir l’alimentació justa en catorze escoles del Perú, segons ell mateix proclama, vestit d’home-anunci, en un video que es pot veure a Youtube.

A Sílvia Munt la posa “molt nerviosa” veure fotos en què hi apareix “algun famós que tracta de tranquil·litzar la seva consciència quan potser el que hauria de fer és preocupar-se per qui té al costat. Reconec que és un problema meu: sé que serveix que els famosos s’impliquin, però quan és propaganda de l’ego, per això no hi passo. Hi ha alguna cosa en aquestes actituds que no va amb el meu caràcter. La compassió no serveix per fer justícia social. Vivim en una societat en què si no fas les coses públicament no existeixes. I com que tot el que fem ha de tenir una repercussio mediatica, aquesta espiral porta de vegades a actituds patètiques”.

Munt va estar involucrada en el conflicte saharaui arran de la seva interpretació, l’any 1995, d’una estudiant de Medicina que deixa la vida acomodada per defensar la independència del seu país a la pel·lícula Los baúles del retorno. Després de conviure dos mesos amb els saharauis en un camp de refugiats algerià, l’actriu va fundar una associació per ajudar a conscienciar els europeus de la situació que viu aquell poble, el 1999 va rodar el curt Lalia (Goya al millor documental) i el 2003 va ajudar a organitzar la primera edició del Festival Internacional de Cinema del Sàhara, en el qual van participar artistes com Laia Marull, Julio Medem, Fernando León de Aranoa, Imanol Uribe, Willy Toledo, el cantant Manu Chao o l’escriptor Manuel Rivas.

Convertida en la Colometa del poble saharaui contra la seva voluntat, Munt reconeix que té una gran contradicció. Es declara conscient de la utilitat que persones amb una gran repercussió mediàtica se signifiquin per defensar una causa, perquè “la gent necessita que li recordin certes coses”, però li desagrada “la repercussio fashion que genera, això de mireu que bo que sóc”.

I tu com ho has fet? “Jo he fet el que he pogut”, reconeix sense embuts, encara que el seu esforç, es lamenta, no s’hagi vist acompanyat per un major reconeixement dels drets dels saharauis.

Rafael Vila-Sanjuán, secretari general de l’oenagé Metges sense Fronteres (MSF) durant deu anys i actual director de l’Institut de Salut Global, creu que hi ha accions amb participació de famosos que tenen un sentit, mentre que altres, “com la visita d’un famós que només deixa una portada superficial i en la qual el protagonista és ell i no reflecteix una problemàtica concreta”, no el tenen.

“La pregunta que ens hem de fer es la presència d’aquesta estrella beneficia a la gent del país? Algunes persones amb una gran projecció publica es comprometen amb una causa però envien un missatge que no compleix amb l’objectiu de l’organitzacio. Altres, en canvi, tenen una efectivitat molt clara, com la campanya contra les mines unipersonals que van iniciar Lady Di i altres personalitats públiques. Són campanyes portades per professionals que impliquen a molta gent i que tenen una projeció social que s’acaba traduint en fets”.

Vila-Sanjuán explica que MSF té molta cura a l’hora de col·laborar amb famosos. L’organització no governamental va rebutjar una oferta de Javier Bardem per fer una pel·lícula centrada en la feina dels metges que treballen al Tercer Món o en zones en conflicte. Tot i la negativa, el diàleg iniciat va donar altres fruits. L’actor va produir el curt Los invisibles, en el qual Wim Wenders, Isabel Coixet, León de Aranoa, Mariano Barroso i Javier Corcuera narraven cinc històries de malalties i guerra i va ser protagonista, juntament amb Luis Tosar, de la campanya Pastillas contra el dolor ajeno, que també va comptar amb la presència d’Eduard Punset, els Estopa, Juan José Millás, Iniesta, Manel Fuentes, Núria Espert o Ferran Adrià.

“Estaria bé que cada famós dediqués una part de la seva projecció a afavorir una causa”, reflexiona Vila-Sanjuán, però sense caure en la sobreutilització, perquè al final la seva presència perd tot el sentit. “Els famosos són gotes en un mar de necessitats i s’han d’utilitzar en moments concrets. Crec més en l’activisme que en les campanyes puntuals”.

Adela Farré, cap de premsa i responsable d’indentitat i imatge d’Intermón Oxfam entre 1995 i 2009, recorda que la gran explotació mediàtica de la solidaritat arrenca el 1997 quan la princesa de Gal·les visita Angola. “Lady Di plora davant les càmeres per l'impacte de les mines i de la guerra sobre els nens angolenys i les imatges donen la volta al món, obrint informatius i ocupant portades. Pocs mesos després, la campanya Ban Landmines guanya el Nobel de la Pau, i, a partir d’aquell moment, qualsevol defensor d'una causa solidària vol una estrella mediàtica a la seva campanya”.

Després de Lady Di, ja res tornarà a ser igual, rememora Farré. L’objectiu primer ja no és captar fons, sinó defensar causes: els diners vindran després. Les notícies s’espectacularitzen i els discursos es polititzen. El 2005, Bono s’entrevista amb Kofi Annan i George Bush per buscar suport polític per a la campanya Make Powerty History, alhora que grans estrelles de Hollywood com Angelina Jolie estan permanentment exposades als objectius quan visita camps de refugiats de tot el món. “L’activisme forma part de la bona imatge dels artistes”, conclou.

Les oenagés s’adapten i, a la recerca de la màxima eficàcia, part de les seves estructures es professionalitzen  Els seus responsables comencen a utilitzar eines de màrqueting pròpies d’una agència de publicitat i es creen equips encarregats d’informar a les celebrities de les novetats en la causa en la qual s’han compromès i de “vigilar que la relació no acabi perjudicant l’oenagé”, afegeix Farré.

Per a l’oenagé, els beneficis són indubtables. “Visibilitat, capacitat d’atracció del gran públic i, sobretot –enumera-, de nous públics que segurament mai haguessin arribat a conèixer el seu treball. Un activista anònim difícil seria rebut pel president dels Estats Units, com sí ha passat quan artistes famosos s’han fet portaveus d’una causa”.

Per aconseguir un impacte equiparable al que aconsegueix una gran estrella quan visita el Sudan o Etiòpia utilitzant només mitjans convencionals, una oenagé hauria d’invertir milions d’euros, assegura Farré. “Tot i així, no aconseguiria la connexió emocional que pot tenir la imatge de l'Angelina Jolie abraçant una nena etíop. El que impacta l’opinió pública no és només què es diu, sinó qui ho diu. Pots pagar per la visibilitat, però gestionar la capacitat d'influència és una altra cosa, que no pots fer sense prescriptors”.

Santiago de Mollinedo està acostumat a traduir en diners l’impacte que suposa la presència d’un astre mundial del futbol com Leo Messi a Haití després del terratrèmol. Per a alguna cosa és director general de Personality Media, una empresa especialitzada a assessorar a les agències de publicitat de quins famosos han de contractar perquè les campanyes arribin al gran públic. “El preu (de la imatge de Messi a Haiti) és impagable. Ja no es tracta d’una simple foto, sinó que el personatge s’involucra i pren part en l’acció. Si aconsegueixes que aparegui en tres revistes de gran tirada, els principals diaris, tres o quatre informatius en franges de prime time, només a Espanya podem dir que aquest reportatge haurà fet com a mínim deu o quinze milions de contactes… Per aconseguir-ho amb diners hauríem de desemborsar almenys un milió i mig o dos milions d’euros”.

També els famosos treuen un gran benefici quan es deixen fotografiar al costat dels que pateixen. Apareixen a ulls de l’opinió pública com a éssers humans sensibles als mals que afligeixen a una part del món. En el seu cas, el guany s’acumula en el compte corrent de la seva imatge pública. Segons De Mollinedo, un dels problemes que tenen avui les oenagés més rellevants és que “contínuament se’ls ofereixen personalities de forma gratuïta per col·laborar amb ells”.

El responsable de Personality Media diu que hi ha molts famosos que s’ofereixen de forma altruïsta per col·laborar, que tenen una activitat continuada i que fins i tot hi destinen una part dels seus diners, però que “per desgràcia” també n’hi ha molts que ho fan pensant només en la repercussió que això tindrà en la seva carrera professional. El cas més sorprenent i desconegut, conclou De Mollinedo, és el dels artistes que s’impliquen sense buscar una repercussió mediàtica. Potser són pocs, però també existeixen.

El rànquing de les estrelles solidàries

Les estrelles més solidàries són Annie Lennox, Brad Pitt, Elton John, George Clooney, Bono, Angelina Jolie, Bill Clinton i la presentadora de televisió Ellen DeGeneres, segons una classificació amb més de 2.800 noms que publica el web nord-americà Looktothestars.org. En el mateix web es poden consultar quines són les oenagés més beneficiades pels famosos (Unicef, Save the Children, Creu Roja i Oxfam) i les causes que més desperten la seva solidaritat. Les dues amb més suport són, amb diferència, els nens i la salut, seguides ja a molta distància per l’educació, els joves en risc d’exclusió social, la pobresa, el càncer, el medi ambient i la sida

Del Dia de la Bandereta al concert d’Aministia del 1988

El recurs d’utilitzar rostres populars per promocionar causes solidàries neix molt abans que Angelina Jolie comencés a viatjar a l’Àfrica. La Creu Roja Espanyola, que organitza el Dia de la Bandereta des de fa més d’un segle, situa cada any a personatges populars darrera de les taules de captació de diners. Com l’entitat benèfica té comprovat des de fa temps, la presència d’actors, esportistes o membres de la família reial sostenint una guardiola per recaptar fons, amb la imprescindible presència de les càmeres, garanteix que aquell dia els ciutadans es mostraran esplèndids quan obrin el moneder.

Una de les entitats del tercer sector pioneres a començar a explotar la veta que suposava associar la seva imatge amb homes i dones apreciats per l’opinió pública va ser Amnistia Internacional. La gira mundial Human Rights, Now!, que va promoure el 1988, va tenir una repercussió mediàtica immensa. Organitzada per Bob Geldof, la tournée va incloure Barcelona en el seu periple mundial. El 10 de setembre d’aquell any, Bruce Springsteen, Sting, Peter Gabriel, Youssou N’Dour, Tracey Chapman i El Último de la Fila van protagonitzar una nit memorable al Camp Nou, davant de 90.000 persones, en el que suposaria un dels primers macroconcerts de grans grups de l’escena mundial a la capital catalana.

Uns dies més tard, Amnistia Internacional estava totalment desbordada. Als 360 milions de pessetes (2,1 milions d’euros) recaptats amb la venda d’entrades, hi va haver d’afegir l’espectacular increment de socis que l’entitat va registrar després que The Boss cridés des de l’escenari: “Afilieu-vos a Aministia Internacional!”. Dels 4.300 socis que tenia abans del concert, va passar als 15.000 uns dies més tard.