Correu que el món s'acaba. Els maies van anunciar que d'aquí deu mesos arribaria la fi del món; ens ho hem de creure?

Publicat al diari Ara el 21 de febrer del 2012

Les anomenades profecies maies vaticinen que el món del materialisme i de l’odi s’extingirà definitivament el 21 de desembre del 2012. Avui, 21-02-2012 (un bonic capicua), estem a deu mesos justos del 21-12-12 que tant temen alguns. És un bon dia per preguntar-nos sobre l’obsessiva necessitat dels éssers humans de posar dia i hora a una fi del món que de forma inexorable, i segurament imprevisible, en un moment o altre arribarà.

Meritxell Tous n’està fins al capdamunt que li preguntin per les prediccions maies. “Tu també?”, etziba, amb veu fastiguejada, al periodista que la truca per demanar-li informació. No és el primer. Doctora en Història d’Amèrica per la Universitat de Barcelona i una bona coneixedora de les cultures precolombines, Tous té una resposta provocadora a un dels temes que des de fa mesos incendia internet. “Els maies es van equivocar. La fi del seu nom no era el 2012, com havien predit, sinó el 12 d’octubre del 1492”, quan Colom va arribar a Amèrica.

Ja més posada en el seu rol de dona de ciència, Tous explica que, per als maies, el temps era cíclic, amb múltiples inicis i finals. Segons el que ens ha arribat de la seva cultura, ara estariem al final de la cinquena i última era, que va començar el 3114 abans de Crist, quan es va iniciar l’última creació.

“Que el món sigui cíclic tenia un avantatge per a l’elit: els que manaven controlaven el temps, com els monestirs europeus a l’edat mitjana. Quan el que havien predit no arribava, sempre podien dir que havia estat gràcies a ells, amb la qual cosa justificaven davant de la societat la seva permanència en el poder”.

L’antropòloga Josefina Roma explica que la convicció que s’esdevindrà una fi del món i l’esforç per predir quan arribarà és un exercici propi de societats molt avançades, que utilitzen els seus coneixements matematics o d’astronomia per intentar situar aquest moment.

Les profecies apocalíptiques neixen i es reprodueixen per un condicionament religiós, assegura Josefina Roma. “Les principals religions parlen que hi haurà una fi dels temps. En els primers temps del cristianisme la gent estava convençuda que es vivien els últims moments del món per la interpretació que feien de les paraules de Jesús i per la recent destrucció del temple de Jerusalem. Aquesta idea va perdurant al llarg dels segles i reapareix en moments concrets”.

Segons Roma, les profecies ressorgeixen quan, per exemple, el calendari arriba a una data rodona. Va passar quan la nostra civilització s’acostava a l’any mil. La població tenia la impressió que s’havia tancat un cicle i vivia amb pànic el seu adveniment. “Aquests missatges s’escampen més fàcilment en moments de guerres, crisis o desastres. Succeixen uns fets que alguns interpreten com a signes del que altres havien predit, i ja hi tornem a ser. És el que està passant amb les prediccions maies: una altra cultura ha dit que el nostre cicle s’acabar, els nord-americans, que són tan donats a aquestes coses, ho senten i engrandeixen el missatge”.

Altres profecies apocalíptiques apareixen de forma aleatòria sense motiu aparent. “Quan jo era joveneta, als anys seixanta, també es deia que s’acabaria el món, i als vuitanta. Al final, arriba el dia, no passa res i els profetes ho justifiquen dient que els temps de Déu són diferents dels nostres”.

I amb tanta predicció catastrofista com ha aparegut des de finals del segle XX, encara hi ha gent que se les creu?, preguntem a l’antropòloga Josefina Roma. “No, però per si de cas…”.

La notícia és la predicció

L’escriptor Òscar Pàmies n’està tip de prediccions catastrofistes. I això que el 1996 va publicar el llibre de relats Com serà la fi del món (Edicions 62), en què cada història contenia una forma diferent d’acabar amb el planeta. Transcorreguda més d’una dècada del canvi de mil·leni, Pàmies creu que el 2012 “és l'última oportunitat del sensacionalisme apocalíptic per seduir-nos o espantar-nos. Cada cop som més els curats d'espants que ja no ens creiem els fabricants de notícies espantoses”.

Pàmies es mostra crític amb els mitjans. Segons escriu en el seu blog, el succés és notícia abans que es produeixi. Després que s’hagi anunciat per activa i per passiva l’arribada del desastre, al final “ni tan sols hi haurà morts, alguns contusionats a tot estirar”. Però això és el de menys. “La notícia és la predicció”, assegura. I mentrestant no arriba l’espectacle, ell espera la caiguda del meteòrit “amb un cucurutxo de crispetes” a les mans.

El cinema i el gènere apocalíptic

Hollywood ha utilitzat tot tipus de recursos per fer-nos imaginar com podria ser l’extinció de la nostra espècie o del planeta: invasions zombis o al·lienígenes, meteòrits que avancen de forma imparable cap a la Terra, dragons que desperten d’un llarg letargi per destruir-nos, edats de gel que converteixen el planeta en una nevera, virus desconeguts capaços d’exterminar els éssers humans, continents amenaçats pel desglaç dels pols o perquè el Sol s’apaga… Títols com Waterworld (1995), Tweelve monkeys (1995), Independence Day (1996), Armageddon (1998), Deep Impact (1998), 28 Days Later (2002), El imperio de fuego (2002), The day after tomorrow (2004), La guerra dels mons (2005), La profecia 666 (estrenat el 6 del 6 del 2006), Children of men (2006, amb un argument que recorda al Mecanoscrit del Segon Orígen de Manuel de Pedrolo), Sunshine (2007), I’m legend (2007), El día en que la tierra se detuvo (2008, remake d’una pel·li del mateix títol del 1951), El fin de los tiempos (2008), Presagi (2009), 2012 (2009), Senyals del futur (2009) o The road (2009) són només els més destacats d’una nissaga esdevinguda gènere.

Terminator (1984) va encetar la veta amb els seus cyborg intentant aniquilar a les persones, però hi ha precedents més remots amb El planeta dels simis (1968) i les seves seqüeles. El que és indubtable és que amb la fi del segle XX va arribar una eclosió de pel·lícules apocalíptiques que encara continua i que sembla no tenir fi.

Joan Ferrer, degà de la Facultat de Lletres de la UdG i professor d’Estudis Hebreus

Els textos bíblics han inspirat infinitat de profecies sobre la fi del món. El degà de la Facultat de Lletres de la UdG, Joan Ferrer, que és expert en l’Antic Testament i professor d’Estudis Hebreus, nega que la Bíblia fos escrita amb la intenció d’anunciar què passaria en el futur. Explica que la confusió arrenca a l’Edat Mitjana fruit d’una lectura dels textos sagrats, i concretament dels llibres de Daniel i de l’Apocalipsi, en un context diferent d’aquells en què van ser escrits. És a partir d’aquest moment, assegura, que neix l’obsessió de “posar una data a la fi del món”.

--Així doncs, els textos sagrats no anticipen esdeveniments?

No, indiquen que el temps del Mal té una i fi i que el control del temps és en mans de Dëu. Durant l’època medieval es llegien els textos en clau mística i es pren de forma literal que els estels cauran o que hi haurà terratrèmols. Són situacions que succeeixen en moments de crisi. Volien saber exactament en quin moment seria i intentaven situar-ho en dates concretes, sovint quan coincidien diversos zeros al calendari.

--Per tant, no té sentit plantejar-se si les suposades profecies bíbliques s’han complert?

En absolut. La profecia no pretén endevinar el futur. Apareixen en moments de por, crisi o persecucions amb la intenció de donar esperança.

--Quina relació hi ha entre les profecies bibliques i les laïques?

Són una lectura moderna dels Textos Sagrats.

--Les profecies apocalíptiques són un tema recurrent…

Apareixen en moments de por envers d’infinitat de coses, la crisi econòmica, malalties o malvestats de tota mena, i els qui les fan pretenen fer troballes enginyoses en els Textos Sagrats. El dia i l’hora que serà la fi del món no el sap ni el Fill de Déu, només el sap el Pare. Ho diu la Biblia de forma explicita. Això tanca qualsevol especulació.