Vides duals

Publicat al diari Ara el 13 de gener del 2012

Joan Margarit

Tots quatre tenen una doble vida professional. Potser una faceta preval per damunt de l’altra, és possible que una de les dues hagi estat més vocacional que l’altra, però en totes dues s’hi han bolcat amb la mateixa passió. Lluny de pensar que una de les ocupacions triades era un sacrifici, els polifacètics protagonistes del reportatge expliquen, convençuts, que aquesta dualitat els ha enriquit professionalment i els ha fet créixer com a persones.

Pablo Ley, dramaturg i botiguer

“A la merceria hi he après teatre”

La relació del dramaturg Pablo Ley (50 anys) amb la seva merceria és una història sentimental. El negoci ha pertangut a la família des del 1927 i ell, malgrat que la vocació el portava cap al teatre, sempre hi ha estat al darrera. Als 7 anys ja treia el nas per damunt del taulell, i ara, que ha superat els 50, treu més de mig cos per sobre del mateix moble des del qual la seva mare i la seva àvia havien despatxat milers de betes i fils a les veïnes del barri.

La merceria es troba a la cantonada Rosselló-Girona, en ple Eixample barceloní. És un establiment petit, que conserva el terra hidràulic i els mobles originals. El 1999, al morir la seva mare, ell i les germanes es van dir que no podien tancar-la. La vida de tots ells, els records familiars, anaven lligats a aquell espai.

“A algú li pot semblar una tonteria però per a nosaltres és com l’altar familiar”, reconeix sense embuts. “Aquí hi he après teatre, perquè la mare era una actriu excepcional i una gran narradora. Tu acabaves de veure la mateixa pel·lícula que ella però te la tornava a explicar i sens dubte t’agradava més la seva versió. Necessitava fer teatre per vendre”.

Pablo Ley va agafar les regnes del negoci. Durant uns anys, compagina la venda de mitges i mitjons amb la redacció de crítiques teatrals. Havia treballat també amb la Fura, Calixte Bieito, Bigas Luna o Carme Portacelli, que precisament l’havia cridat per fer la dramatúrgia de L’auca del senyor Esteve pel coneixement que tenia del comerç tradicional. Fins que el 2004 abandona la feina de crític i es bolca de ple en el teatre. Ara no pot dedicar a la merceria tant temps com caldria, però el negoci està condemnat a desaparèixer, confessa amb un nus a la gola.

Mara Dierssen, neurobiòloga i músic

“Sempre has de renunciar a coses, està clar”

Té la sort que no li agrada la televisió i que dorm poc. Perquè el dia només té 24 hores i ella, moltes coses a fer. Es podria dir que en aquesta dona conflueixen tres persones. D’una banda, hi ha la Mara Dierssen (50 anys) musical, la que als 13 anys va entrar en un coral de Santander creada per una musicòloga aficionada a recuperar partitures oblidades dels grans mestres de capella espanyols. S’hi va estar dotze anys, en aquell grup, cantant a un nivell semiprofessional, anant de gira per Espanya i a l’estranger i gravant un disc que obtindria un premi del ministeri de Cultura. Dins de la coral,, ella hi aportava la seva veu de soprano i n’ocupava la direcció suplent.

Hi ha també la Mara Dierssen científica, la neurobiòloga que fa de coordinadora al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, la que va ser presidenta de l’International Behavioural and Neural Genetics Society, la que publica articles en revistes científiques de tot el món, la que dóna classes a la Ramon Llull i la que creu en la “responsabilitat social” dels científics.

I encara hi ha una tercera Mara Dierssen, la mare de quatre nois als quals ha hagut d’educar. Tres vides paral·leles, en una sola persona. “Incompatibilitats? Depèn de les ganes que en tinguis. Sempre has de renunciar a coses, està clar”. En el seu cas, va renunciar a la música culta, es va bolcar en el rock i va trobar un punt d’unió entre la ciència i el cant. Acabava de descobrir que la música també té una implicació social. Va participar en diferents agrupacions per integrar a les persones discapacitades, però del projecte del que se sent més orgullosa és del que fa amb afectats per síndrome de Down. “Els científics hem de saber que darrera dels tubs d’assaig hi ha persones”, pregona.

Joan Margarit, poeta i arquitecte

“Alguns poetes opten per una vida monàstica”

Per influència del romanticisme, associem la figura del poeta amb la imatge d’un ésser torturat que viu aïllat del món. Joan Margarit (73 anys) fuig d’aquest estereotip. Per a ell, el poeta ha d’estar immergit en la realitat per poder beure cada dia en les seves fonts. Sempre li ha agradat compartir quotidianeïtat amb els que l’envolten, bé fos en un bar anònim o en una obra envoltat de paletes. Perquè se n’ha fet un fart, de visitar obres. L’autor de Casa de Misericòrdia, guanyador d’una quinzena de premis literaris, va estudiar arquitectura i ha dedicat més de 40 anys al càlcul d’estructures.

Per a Margarit, les dues activitats han estat complementàries. “En cert sentit he tingut dues vides, però si de les dues n’agafes una, la de poeta, t’adones que per fer de poeta has de tenir una vida, sexual, sentimental, econòmica, professional... Sinó, de què escriuries?”. Això sí, quan estudiava va deixar penjats els estudis dos anys per escriure articles científics a Plaza & Janés. Va ser un error. Les dues activitats eren massa properes. La poesia li demanava exclusivitat i distanciament.

Avui, jubilat de l’arquitectura, Margarit creu que dedicar-se a dues coses al mateix temps li ha aportat flexibilitat. “La poesia vol món real per veure què hi ha al darrera. A mi sempre m’ha agradat visitar obres. Abans d’anar-hi entrava en qualsevol bar i escrivia una estona, i quan acabava la feina hi tornava. Alguns opten per portar una vida monàstica plena d’experiències místiques, viure al marge del món. No és la meva. Jo prefereixo entrar dins la vida fins al coll”.

Eduard Estivill, metge i cantant

“Els pacients em senten més proper”

És conegut com a metge i pel mètode que va idear per fer dormir els nens. El que la majoria ignora és que porta més anys cantant que no pas exercint la Medicina. Tot va començar als 16 anys. Li van regalar una guitarra al seu germà petit i com que no la feia servir, l’Eduard Estivill (63 anys) se la va apropiar. Amb els tres acords que algú li va ensenyar, va començar a tocar cançons dels Beatles amb uns amics escoltes. Després vindria la descoberta del moviment folk i pop que captivava la joventut nord-americana durant els dos anys que va viure als Estats Units. I, al tornar a Barcelona, la decisió de formar un grup amb Joan Boix. Traduïen cançons dels Birds, Simon & Garfunkel, Peter, Paul and Mary i Bob Dylan, feien actuacions i ho passaven bé. En un moment determinat es van plantejar si dedicar-s’hi professionalment, però ho van desestimar. Millor acabar la carrera i seguir amb la música com a complement.

Ara, quan mira enrere, Estivill creu que actuar amb el seu grup, Falsterbo Marí, davant de molta gent “m’ha ajudat en el meu vessant de comunicador en la Medicina. És bonic veure a la gent feliç quan escolta Paf era un drac màgic, com ho és solucionar un problema mèdic”. Al mateix temps, també creu que la llarga trajectòria com a metge l’ha ajudat a ser millor músic. “La responsabilitat de ser bon professional en la Medicina fa que també sigui molt professional i sobretot exigent amb la música. No ho fem per ser famosos ni per ser rics, tan sols per passar-ho bé”. Això sí, els seus pacients sovint se sorprenen quan s’assabenten de la seva doble vida. “A la vegada, també els agrada. Em senten més proper, més com ells”.