Apaga el mòbil

Publicat al diari Ara el 20 de gener del 2012

La Filharmònica de Nova York va interrompre el passat dia 10 de gener un concert per un mòbil que sonava insistentment a la sala. El director de l’orquestra, Alan Gilbert, va ordenar als músics que paressin, va baixar de l’escenari i, visiblement irritat, es va dirigir al propietari del cel·lular. “¿Està apagat? ¿Tornarà a sonar”, li va dir. La radical forma d’aturar el senyal emprada per Gilbert posa sobre la taula el debat sobre la intromissió que, en moments de silenci o de quasi absència de soroll, aquests petits aparells poden arribar a suposar en la vida d’altres persones.

A Catalunya, el director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), Pablo González, tampoc suporta que algú trenqui el silenci quan dirigeix la seva formació. Ell va fer aturar un concert pel soroll que arribava de la platea. En el seu cas la molèstia no estava causada per un mòbil, sinó per una senyora que, des de la segona fila, es ventava de forma escandalosa.

Pablo González reconeix que és freqüent sentir mòbils o altres sons aliens al de l’orquestra durant els concerts. “Si es produeix en moments delicats, és terrorífic i desconcentra moltíssim”. I això és el que va passar la primavera passada, quan l’OBC començava a interpretar la Desena Simfonia de Mahler. “Hi havia una dona a la segona fila que feia moltíssim soroll amb el ventall i sense pensar-m’ho, vaig parar i vaig demanar silenci. El públic va respondre fantàsticament, es va posar a aplaudir i vam tornar a començar”.

En el cas del teatre, un portaveu del Teatre Nacional de Catalunya explica que, tot i que abans de començar les funcions sempre es recorda als espectadors que apaguin els seus aparells, passa sovint que en soni algun durant l’espectacle. En situacions com aquesta, els acomodadors s’encarreguen de verificar que la situació s’ha normalitzat i no es produiran més alteracions.

Però ningú treu als actors la molèstia causada. “Ells miren de no distreure’s, i molts s’emprenyen, i al finalitzar la funció ho comenten. És la contaminació amb què han de conviure en la seva feina, com la tos, el soroll dels carmels que es desemboliquen per apagar-la o la gent que xerra”, afegeix la mateixa font.

Està clar que hi ha una cosa pitjor que un telèfon que sona, i és un propietari que respongui, encara que sigui en veu ben baixa i per dir: “No em truquis ara que no m’hi puc posar: sóc al teatre”.

I si el mòbil causa molèsties en els grans temples de l’alta cultura, en els multicinemes de crispetes i cocacoles gegants són el pa de cada dia, en especial durant les sessions de tarda dels cap de setmana. Allà, el problema ja no són només els mòbils que sonen, sinó els espectadors que es desentenen de la pel·lícula i es dediquen a jugar amb el mòbil o a xatejar per internet amb el seu smartphone de pantalla gegant. La falta de vigilància ajuda poc a solucionar-ho.

En alguns cines dels Estats Units són més radicals. Es prohibeix de forma taxativa l’ús de mòbils, per parlar o per a qualsevol altra cosa. Si es detecta un espectador que n’està manipulant un, és expulsat sense contemplacions.

De vegades els enxampats són els propis actors. El passat mes de desembre, Alec Baldwin esperava, jugant amb el seu mòbil, per embarcar-se en un vol d’American Airlines. La policia li va impedir de pujar a l’avió i el va fer fora de la zona on s’havia produït l’incident.

Fins ara, els avions han estat un dels últims reductes lliures de mòbils. Per quant temps? El 2007, l’Agència Europea de Seguretat Aèria va aprovar que es puguin fer trucades pel mòbil durant els vols. Tot i que de moment les companyies han estat molt prudents a començar a aplicar la normativa, la situació podria canviar aviat. La possibilitat de fer trucades durant els vols suposaria una font d’ingressos extra per a les línies aèries.

A les esglésies canàries recorden que Déu no necessita mòbil

Les molèsties ocasionades pel mòbil no són exclusives del món de la cultura. Les principals esglésies sovint tenen a l’entrada cartells a l’entrada que indiquen la prohibició de fer o rebre trucades. Tot i això, el cert és que aquestes es produeixen amb molta més freqüència del que els capellans i la majoria d’assistents a les cerimònies religioses desitjarien.

A les illes Canàries, la diòcesi ha endagat una campanya per evitar que, en moments que haurien de ser de meditació i recolliment, comencin a sonar els telèfons, alguns d’ells amb melodies no precisament discretes. Han editat uns cartells que, sota el lema “per comunicar-se amb tu, Déu no necessita el mòbil”, convida els feligrosos a desconnectar els aparells a l’entrar al temple. Els cartells estan disponibles en format pdf al web diocessal perquè els capellans de les parròquies puguin imprimir-los i col·locar-los en llocs visibles de les esglésies.

“A l’Església hi anem a escoltar la paraula de Déu, no l’immisericorde ring-ring d’una tecnologia maleducada… Aquest no és un tema religiós –s’adverteix en el text de la campanya-: és només un tema d’educació”.

A Mèxic s’ha arribat més lluny. En algunes parròquies de la província de Monterrey, els capellans han fet instal·lar inhibidors de procedència militar que impedeixen les comunicacions inalàmbriques durant els oficis religiosos.

Els mòbils als jutjats

En els jutjats també són freqüents els incidents que tenen com a protagonista un cel·lular. El més recent el va protagonitzar, el passat 26 de desembre, Juan Climent, el magistrat que presideix el tribunal del jurat que jutja l’expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps. Climent va expulsar a una persona del públic a qui li havia sonat el mòbil. “Que surti de la sala qui té el mòbil funcionant”, va demanar, de mal humor. “Ja som grandets per recordar permanentment que s’ha de guardar silenci”, va recordar el magistrat als assistents.

El civisme tecnològic dels japonesos

Al Japó resulta insòlit sentir un telèfon mòbil quan viatges en tren o metro i, en general, en la majoria d’espais públics. En els trens hi ha avisos perquè els usuaris posin els seus aparells en mode vibració. La pràctica totalitat dels japonesos segueixen les indicacions al peu de la lletra. De la mateixa manera, tothom fa cas dels cartells que ordenen apagar el mòbil quan seuen prop dels seients reservats per a gent gran, embarassades o malalts, per si es donés el cas que alguna d’aquelles persones utilitzés un marcapassos.

Al país de l’Extrem Orient no se senten les melodies dels mòbils fora de l’àmbit estrictament privat. Alhora, és també infreqüent veure algú parlant des del seu terminal al metro. És el que el blocaire Antonio Delgado anomena “civisme tecnològic”. Per als japonesos, és una mena de respecte natural que els ciutadans d’aquell país guarden amb les persones que els envolten, en especial en llocs d’elevada concurrència. Allà, ningú gosa trencar el silenci. Forma part de la seva manera de ser, tan diferent de la dels països mediterranis. Potser aquí també ens hauríem d’aplicar la dita oriental que diu: no trenquis el silenci si no és per millorar-lo.

La molèstia de les pantalles gegantines

De les primeres generacions de mòbils podia molestar el so produït per les trucades i els SMS entrants o les converses que els seus propietaris mantenien en entorns on és norma, si més no d’educació, guardar un escrupolós silenci. Amb l’arribada dels smartphone, el problema ja no és només el so. Els telèfons més sofisticats poden arribar a ser empipadors per altres motius. Les seves pantalles, gegantines i lluminoses com una llanterna, poden destorbar als espectadors que tenim asseguts al voltant nostre durant la projecció d’una pel·lícula. I la generalització de les connexions a internet pot implicar que la persona que tenim al costat es passi mitja pel·lícula, mig concert o mitja obra de teatre connectada amb un món que té poc a veure amb el li està passant davant dels nassos.

Avui, en la pràctica totalitat de cines, teatres o auditoris hi ha cartells que mitjançant una icona, donen el missatge de prohibit mòbil. El cartell sovint no explicita l’obligació d’apagar el terminal. De tota manera, encara que nosaltres ho fem, és possible que molts usuaris es limitin a silenciar-lo per poder seguir manipulant l’aparell al seu gust. Al final, com en tot, és una qüestió d’educació i tolerància.