Els torronaires tornen a casa passat Nadal

Publicat al diari Ara el 21 de desembre del 2011

Bona part dels establiments especialitzats en la venda de torrons tenen els seus origens en artesans procedents de Xixona que, a mitjans del segle XIX, van començar a vendre els seus productes a Catalunya. Des de llavors, aquests torronaires, juntament amb els d’Agramunt i els confiters locals, han proveït les taules de Nadal de com a mínim sis generacions de catalans.

Al principi, els torronaires alacantins s’instal·laven a Barcelona i a les principals ciutats de forma temporal. Arribaven per Tots Sants amb un vaixell carregat de dolça mercaderia i tornaven a casa després d’exhaurir les existències. Els productors d’Agramunt els esperaven de mala gana, perquè se’ls menjaven el mercat i perquè se sentien discriminats per l’ajuntament. Com que els lleidatans solien portar barretina i els valencians barret rodó, es va fer habitual la “batussa de la barretina amb el barret”, segons explica Joan Amades al Costumari català.

A Barcelona, la venda de torrons es feia a la plaça Reial i a la Rambla, fins que el 1888, amb motiu de l’Exposició Universal, l’ajuntament va fer fora els venedors ambulants. Els torronaires d’Alacant van passar dels taulells de fusta situats a la via pública a ocupar els petits locals en porteries que els propietaris d’alguns immobles els llogaven. Per als venedors era una bona solució. Al cap i a la fi, el negoci només funcionava dos mesos l’any.

Avui, alguns dels establiments situats en porteries segueixen funcionant. Els seus propietaris són descendents d’aquells comerciants nòmades. Només a l’eix Portal de l’Àngel-Cucurulla n’hi ha tres, dues de les quals pertanyen a Antoni Planelles. La seva família va començar venent torrons a la plaça Reial, el 1868 va obrir la primera porteria al carrer Cucurulla i avui ell és propietari de quatre establiments en un dels carrers més transitats de Catalunya.

Des del 1954, l’empresa llueix el nom Planelles Donat, en virtut de l’enllaç de la família que havia posat en marxa el negoci amb una altra amb qui havien emparentat. Com és fàcil suposar, els Donat també eren de Xixona i també freqüentaven Barcelona per vendre els seus torrons.

A més de la família Planelles-Donat, a Barcelona hi ha altres venedors de torró originaris d’Alacant. És el cas de Tomàs Sirvent, Casa Colomina o La Valenciana, mentre que a Tarragona es troba José Sirvent Garrigós, a Lleida Vicente Candela i a Girona Victoriano Candela. Tots ells tenen un origen comú, la comercialització de teules de xixona i alacant, encara que alguns d’ells incorporessin després la venda de gelats i orxata. D’aquesta manera, el que havia començat sent un negoci estacional passava a funcionar bona part de l’any.

Per a aquelles famílies, havia perdut tot el sentit seguir vivint a Xixona. Així que es van instal·lar a Barcelona, encara que sense oblidar mai d’on provenien. En primer lloc, per una raó sentimental, al cap i a la fi, molts encara hi conserven casa i terres, però en últim terme també per una qüestió pràctica. Si volen que les seves barres llueixin el distintiu Denominació d’Origen Xixona, estan obligats a utilitzar ametlla marcona d’aquella procedència i a elaborar allà mateix el producte. De manera que hi segueixen viatjant amb regularitat.

Això sí, cada febrer, quan arriben les festes de Sant Sebastià, molts xixonencs catalans, com els Sirvent, els Colomina o els Candela es retroben a Xixona per participar en les festes locals. Com diu l’anunci, tornen a casa, encara que en el seu cas sigui passat Nadal.

Els torrons d’Agramunt

El torró d’Agramunt està documentat des del 1741, tot i que els seus origens es remunten, com en el cas del seu cosí germà de Xixona, als temps dels àrabs. A mitjans del segle XVIII, l’ofici de torronaire era el més habitual en el municipi. La producció de torrons era un complement estacional per a moltes persones que es dedicaven a l’agricultura.

A principis del segle XX, els compradors eren famílies benestants, que omplien la taula de Nadal amb torrons d’Agramunt, de Xixona, massapà, rovell d’ou, crocant i Alacant. Mentre, les classes populars s’havien de conformar amb avellanes, ametlles, castanyes i pinyons, pa de figues, torró d’avellana o mitja lliura de torró de Xixona.

El dolç lleidatà s’elabora amb avellanes o ametlles, sucre, mel i clara d’ou i es presenta en tauletes rodones o rectangulars, en alguns casos recobertes de pa d’àngel. A més d’Agramunt, altres municipis, com Os de Balaguer i Bellpuig, també fan el seu torró.