Al pol sud empès per la força del vent

Publicat al diari Ara el 6 de desembre del 2011

Diuen els que el coneixen que Ramon Larramendi és un tipus especial. Tímid i poc parlador, és d’aquelles persones que expressen amb els fets el que no verbalitzen amb paraules. I els fets que protagonitza aquest Amundsen madrileny de 46 anys se situen en les zones més extremes del planeta. Entre 1990 i 1993, va travessar el pol nord amb esquís i caiac, en un viatge que va durar tres anys i que, al llarg de 14.000 quilòmetres, li va permetre enllaçar Groenlàndia i Alaska. El 2005 va creuar l’Antàrtida en un original vehicle de la seva invenció impulsat només per la força del vent. I aquest Nadal, es menjarà els torrons sobre una plataforma que si tot va bé, pel volts del dia de Reis el situarà damunt mateix del pol sud geogràfic, els mítics 90 graus de latitud sud que els exploradors Amundsen i Scott van conquerir fa aquests dies just cent anys.

Tot i que avui ja no queden continents per descobrir, Larramendi sembla obstinat a demostrar que a l’home encara li queden molts terrenys sobre els quals experimentar. Si res no ho impedeix, la nova aventura començarà avui dimarts (6 de desembre) amb el trasllat de Larramendi, els seus companys -Ignacio Oficialdegui, Javier Selva i Juan Pablo Albar- i la tona llarga de material que els acompanya a l’Antàrtida i divendres un avió els deixarà al punt de sortida. A partir d’aquell moment, els expedicionaris quedaran abandonats a la seva sort enmig del gran continent blanc.

Per davant tindran 3.500 quilòmetres per recórrer. Els únics mitjans de què disposaran seran dos trineus fabricats amb fusta de freixe, alumini i polietilè. Els membres de l’equip lligaran amb cordes les dues plataformes, fins a conformar una superfície de 22 metres quadrats que durant el pròxim mes serà el seu vehicle, la seva casa i el laboratori on duran a terme alguns treballs científics.

Ja només els restarà esperar que els vents els siguin propicis. Perquè l’energia eòlica serà l’única que utilitzaran per desplaçar-se. Tal i com ja va fer en l’expedició Transantàrtica, Larramendi i els seus companys desplegaran uns estels semblants als que utilitzen a les platges els practicants de kitesurf. En dies de vent fluix, muntaran un estel de 80 metres quadrats, i quan superi els 50 quilòmetres per hora, treuran el més petit, de només cinc metres, confiant que una ratxa inesperada no entortolli els cables, de fins a 500 metres de llarg, que serveixen per manejar-lo.

Una persona s’encarregarà de portar l’estel, mentre que dues més l’assistiran en cas de necessitat i una quarta aprofitarà per descansar. S’establiran relleus d’una hora per evitar l’acumulació de cansament, i així, hora a hora, esperen avançar cada dia un mínim de 100 quilòmetres fins a assolir la meta final.

El projecte de Larramendi ha estat batejat com Acciona Windpowered Antartica. Pretén demostrar la viabilitat d’utilitzar vehicles impulsats només per la força del vent en l’exploració de les zones més inaccessibles de l’Antàrtida. El 14 de desembre del 1911, Amundsen va arribar al pol sud amb l’ajuda de trineus arrossegats per gossos. Un mes més tard ho feien Scott i quatre companys, exhaustes, caminant. Des de llavors, altres exploradors ho han fet amb vehicles de tracció mecànica, amb trineus o esquís. A principis del pròxim mes de gener, Larramendi pot demostrar que també és possible accedir al lloc més remot del planeta gràcies al vent.

Estudiar el glaç

Al llarg del seu recorregut, l’equip de la Windpowered Antartica recollirà material per a diversos projectes científics que pretenen estudiar la influència del canvi climàtic en el desglaç dels pols. Un projecte de la universitat de Grenoble permetrà estudiar la composició isotòpica del gel, la qual cosa obligarà a recollir mostres cada 50 quilòmetres. Una investigació del Centre Superior d’Investigacions Científiques intentarà determinar els nivells de contaminants orgànics en el continent i un tercer treball implicarà recollir un litre de glaç cada 750 quilòmetres per tractar de localitzar la presència de compostos d’origen biològic en condicions quasi estèrils. En el cas que n’hi hagués, això permetria determinar de quin tipus de material genètic es tracta.