Publicat al diari Ara el 13 d'agost del 2011
Llunyans i de clima extrem, l’Àrtic i l’Antàrtida van ser inaccessibles per a l’home durant milers d’anys. Tret d’algunes àrees on la vida era mínimament suportable, la resta del pol nord i tot el pol sud eren una superfície hostil, quasi sense vida ni res que pogués interessar als éssers humans. Fins que, entre el segle XIX i principis del XX, els grans exploradors situen els dos casquets polars sobre el mapa. Un segle més tard, el turisme descobreix els atractius dels últims territoris verges.
Les xifres de visitants als dos extrems de la Terra augmenten any rere any. Segons l’Organització Mundial de Turisme, un milió de persones visiten cada any l’Àrtic, incloent Alaska. Pel què fa a l’Antàrtida, d’accés més difícil, algunes estimacions situen la xifra de visitants entorn dels 100.000 anuals. És poca cosa si es compara amb les principals destinacions turístiques internacionals. No ho és tant si es té en compte que l’afluència en aquests entorns fràgils es concentra en uns pocs mesos al cap de l’any.
La corba creixent del turisme polar coincideix en el temps amb la multiplicació de veus d’experts que alerten del canvi climàtic que s’està produint al planeta. No està comprovat que s’hagi produït un efecte crida, però és com si les advertències sobre l’augment de la temperatura i sobre el retrocés dels gels hagués disparat entre els ciutadans el desig de visitar els pols abans no sigui massa tard.
L’increment de turistes als pols nord i sud planteja una contradicció que no és gens nova en el sector: A títol individual, cadascun dels visitants a l’Àrtic i a l’Antàrtida estan interessats per la natura i tenen consciència dels perills a què s’enfronten aquelles àrees, però la suma de tots ells es converteix, a la llarga, en una amenaça per a la seva preservació.
En el cas de l’Àrtic, l’amenaça rau en el número de visitants. En el de l’Antàrtida, a l’aïllament absolut en què s’ha desenvolupat el continent blanc durant milers d’anys. Per tal de mantenir la seva puresa, tots els turistes que la visiten han de rentar-se les sabates cada cop que pugen i baixen d’un vaixell. Així s’evita que llavors adherides a les soles impliquin la introducció d’espècies vegetals no autòctones.
En el sector turístic tampoc és nou el fenomen que es produeix quan els turistes pioners deixen pas a la massificació: es perd el grau de consciència dels primers visitants i els viatges esdevenen una destinació exòtica més. Sense anar més lluny, l’empresa Antarctica Cruises ven un viatge a l’Àrtic sota el següent enunciat: “A bord del super trencagels nuclear 50 Years of Victory, arribarem a l’extrem nord del món, als 90 graus. Emprant els seus 75.000 cavalls (sic), embarcarem en el famós port nuclear rus de Murmansk per a una aventura inoblidable”.
Però no és només el turisme. Els dos pols s’enfronten a altres desafiaments. A l’Àrtic, Rússia, Canadà, Noruega, Dinamarca i els Estats Units volen explotar els seus recursos petroliers i miners i el seu gas. A més, Canadà i Rússia impulsen l’obertura de rutes marítimes que permetrien als vaixells mercants explotar el comerç internacional entre Occident i Orient pel camí més curt. I mentrestant, a l’extrem sud, Gran Bretanya, Xile i Argentina esperen el seu torn per explotar, ells també, els recursos naturals que amaga sota el gran continent blanc.
Definitivament, la humanitat ha posat l’ull sobre l’última frontera.
Auge del turisme en un territori sense lleis
L’Antàrtida és un territori d’una superfície semblant a sud-amèrica que no està regulat per cap estat ni per cap llei internacional. L’únic acord que regeix en el continent blanc és el Tractat Antàrtic, subscrit l’any 1959 per diversos països per tal de convertir aquelles terres verges en una zona dedicada a la pau i a la ciència. Ara, però, l’auge del turisme posa en qüestió el contingut del Tractat.
El gener del 2007, el creuer Nordkapp, amb 370 persones a bord, va quedar varat a l’Antàrtida. Els països que havien impulsat el Tractat Antàrtic van estar a punt d’implementar normes de compliment obligatori per regular el turisme, tot i que finalment només van emetre un conjunt de recomanacions. No s’autoritzarien els desembarcaments als creuers de més de 500 passatgers, no es permetria que més de 100 turistes desembarquessin alhora en el mateix punt i aquests sempre haurien d’anar acompanyats d’un guia per cada vint passatgers.
El turisme a l’Antàrtida ha experimentat un gran auge els darrers vint anys. L’associació internacional que aplega els operadors turístics a l’Antàrtida (IAATO en les seves sigles en anglès) es va constituir el 1991 amb només set companyies com a membres. Avui en té més d’un centenar.
Segons dades de l’IAATO, 12.000 persones van visitar la zona la temporada 2000-2001. Durant la campanya 2009-2010 ho van fer 37.000. A aquesta xifra s’hi han d’afegir els passatgers que fan el viatge amb companyies alienes a l’associació.
El centenar d’entitats ecologistes que integren la Coalició Antàrtica
Naufragis, vaixells encallats i glaciars imprevisibles
La limitació que prohibeix desembarcar més de cent persones en un mateix punt no ha impedit que creuers de luxe de grans dimensions hagin navegat pels mars que envolten l’Antàrtida, amb el perill que suposa que una embarcació amb milers de persones a bord tingui dificultats. Sense anar més lluny, el 2007, un vaixell de la companyia nord-americana Princess Cruises, amb 3.000 persones, va solcar aquelles aigües.
Tot i que no es va produir cap incident i que l’embarcació es va mantenir sempre a una distància prudencial de la costa, des d’organitzacions ecologistes i experts en navegació marítima consideren una temeritat que vaixells i tripulacions no preparats s’aventurin a baixar a latituts tan altes, on la presència de gel flotant és norma.
Els últims anys s’han produït diversos incidents. Des de vaixells encallats a l’illa Deception, fins a naufragis per impactes amb icebergs o passatgers ferits a causa de despreniments imprevistos en el front d’un glaciar.
Tempesta camí a l’Antàrtida
Josep Bosch (62 anys) no oblidarà mai la travessia des d’Ushuaia fins a l’Antàrtida. Un cop el ferry en què viatjaven ell i la seva dona va haver deixat enrera Terra de Foc i el cap d’Hornos, es van trobar un mar brau com mai no havien vist. I malgrat això l’embarcació va continuar solcant les aigües en direcció al continent blanc. Els 800 quilòmetres que separen Amèrica d’aquelles terres glaçades i solitàries estaven assotats per una de les terribles tempestes que amb freqüència es desencadenen als mars del sud. La petita embarcació que els duia va estar a la mercè de vents huracanats i d’onades de fins a nou metres d’altura. Un viatge que s’acostuma a realitzar en 35 hores es va allargar fins a les 50. De manera que quan el vaixell va arribar a les plàcides aigües de la Península Antàrtica
Els dies següents van ser de calma i relaxació. Navegant entre icebergs, l’expedició turística va recórrer glaciars, bases científiques i illes perdudes. El programa diari era l’habitual en aquest tipus de creuer: pel matí, desembarcament a la costa amb zodiacs en grups de deu, amb tothom vestit amb equip d’aigua i seguint les orientacions que donen els guies científics que els acompanyen. Després, dinar a bord i migdiada, i per la tarda un nou desembarcament en un altre punt, fins que, abans de sopar, es poden seguir conferències sobre la vida de les foques, els albatros o els pingüins, i sobre les condicions terribles a què es van enfrontar fa un segle exploradors mítics com Scott i Amundsen.
“La veritat és que va ser un viatge meravellós –rememora Bosch-. Vèiem balenes constantment i quan baixàvem a terra els pingüins ens venien a picar els pantalons per comprovar quina mena d’animals érem”.
Josep Bosch i la seva dona van passar quatre dies a l’Antàrtida abans d’emprendre de nou el camí de tornada cap a Ushuaia, aquest cop amb onades de només tres metres. L’experiència antàrtica va ser el 2006. I tot just fa unes setmanes, a mitjans de juliol, han tornat a casa després de visitar l’Àrtic, on, casualment, el cap d’expedició era el mateix xilè que havien tingut cinc anys abans a les antípodes.
Després de conèixer de primera mà les dues regions polars del planeta, Bosch no es pot estar de fer algunes comparacions. “A l’Àrtic es veuen quantitats terribles d’ocells i moltes menys balenes. L’objectiu principal és veure l’os polar, que costa de trobar. I mentre que l’Antàrtida està quasi despoblada, a les illes Svalbard hi ha ciutats i poblacions mineres on hi viuen russos i xinesos. La capital, Spitsbergen, s’està convertint en una estació marítima important on els turistes hi som molt ben rebuts”.
Afició a viajar als pols? “Ha, ha, ha! L’afició és viatjar. Quan estudiava a Barcelona enyorava el contacte amb la natura, i ara que sóc més gran el turisme de ciutats no em ve de gust”. La família de Bosch gestiona un restaurant molt popular al Gironès (Can Xifra, a Sant Gregori). El matrimoni es passa l’any atenent als centenars de clients que passen per l’establiment, de manera que, així que arriben les vacances, tenen ganes de conèixer realitats ben diferents de la quotidiana.
A la recerca de l’os polar
Helios Dalmau va fer, el 2008, un safari fotogràfic molt especial. No se’n va anar a Tanzània a caçar imatges de lleons i elefants en llibertat. Ell volia fotografiar balenes, belugues, morses, foques, aus i, sobretot, l’animal més emblemàtic de l’Àrtic, l’os polar. Així que, amb quatre amics, va reservar plaça en un creuer que té per únic objectiu apropar els clients tant com sigui possible a les seves preses.
La immensa majoria de creuers àrtics arrenquen de les illes noruegues d’Svalbard; els que es dediquen als safaris fotogràfics també. Les coincidències entre uns i altres pràcticament s’acaben aquí. El vaixell on es va embarcar Dalmau duia només una vintena de passatgers i durant la setmana que hi va estar, tot, absolutament tot el programa d’activitats va estar centrat en la cacera –fotogràfica, està clar- d’animals.
“En aquests viatges no hi ha horaris. Es planifica una ruta però la natura mana –explica Dalmau-. Si es veu un bitxo interessant, et desperten encara que estiguis dormint (a l’estiu, hi ha 24 hores de sol) o et criden perquè deixis de dinar. T’has de canviar per sortir a l’exterior, s’han de baixar les zodiac i ens hem d’apropar a l’objectiu. La sessió no finalitzarà fins que els animals marxin. Es tracta d’aprofitar al màxim les ocasions que es presenten”.
Aquest tipus de turisme té algunes exigències especials. Per als observadors de natura convencionals, situar-se a cent metres de l’animal pot ser suficient. Els fotògrafs necessiten acostar-se encara més. Per evitar ensurts, els guies àrtics sempre salten a terra amb una arma carregada. Perquè, a diferència del que passa amb altres espècies d’ossos, els polars veuen els humans com un aliment accessible.
Els clients d’aquest tipus de viatge de natura exigeixen uns estàndards de qualitat màxims i estan disposats a pagar el que sigui per obtenir-los. A Dalmau i els seus amics, l’expedició d’una setmana els va sortir per 4.000 euros per barba. Tot i que la immensa majoria dels passatgers provenien del nord d’Europa, no tots tenien un nivell de renda especialment elevat. Entre ells hi havia uns estudiants polonesos que havien estalviat quatre anys per poder visitar l’Àrtic.
Dalmau reconeix que l’experiència li va deparar algunes sorpreses. D’una banda, veure turistes que baixaven dels creuers amb abrics de pells i que “eren allà com qui visita un destí exòtic, amb un desconeixement profund de l’entorn”. De l’altra, constatar l’existència, en un país com Noruega, de contradiccions difícils d’entendre per a algú enamorat de la natura: hi ha un codi ètic que impedeix molestar els animals i al mateix temps és legal la caça de guineus per obtenir-ne les pells i de foques per alimentar els gossos.
A títol personal, va tornar amb una espina clavada: es va quedar sense l’anhelada imatge de l’os. “Era el que més m’emocionava”, es lamenta. En termes globals, fa la següent reflexió: “A causa del canvi climàtic, d’aquí a uns anys ja no serà possible tornar a veure l’Àrtic tal i com l’hem conegut fins ara”.
Envoltats de silenci i de palaus de gel flotants
Jordi Xampeny i la seva companya, Anna Figueras, coneixien molt de món. Havien estat a Nova Zelanda, a Myanmar i a Sudafrica, al Nepal, a Costa Rica i a Tanzània, a les illes Maurici, a Madagascar o a Finlàndia. El 2006 van decidir visitar el continent més diferent de tots i l’últim que els faltava per conèixer: l’Antàrtida.
El gran objectiu era veure i fotografiar pingüins, l’animal preferit de tots dos. I ho van aconseguir, abastament. En van veure a milers, no només a Penguin Island, també a la base científica argentina de Neko Harbour, a les illes Cuverville, a Wiencke –on van veure un esquelet de balena-, a Petermann, a Cierva Cove, a Mikkelson Harbour o a Hannah Point. Van visitar un lloc emblemàtic com l’antiga base britànica de Port Lockroy, on la majoria de turistes visiten el museu que hi ha instal·lat i fan el protocolari enviament d’una carta des de l’única oficina postal que hi ha sobre aquella immensa superfície gelada.
Xampeny i Figueras van poder contemplar l’espectacle que s’ofereix al visitant quan arriba al canal Lemaire, on els glaciars deixen caure un front de gel de quinze quilòmetres de front i els fragments que se’n desprenen formen icebergs que l’erosió del vent i l’aigua de mar converteixen en una mena de palaus flotants. A l’illa volcànica de Deception es van banyar en aigua calenta, a Hannah Point van avistar colònies de petrells gegants i d’elefants marins, mentre que en el viatge d’anada i tornada des d’Ushuaia van poder gaudir del vol magestuós dels albatros que escortaven el vaixell.
Xampeny és càmera de televisió i fotògraf, i un gran aficionat a la natura. Explica que la majoria de persones que contracten creuers per l’Antàrtida són d’edat avançada i interessada a conèixer un territori que tant a nivell de fauna com paisatgístic, “no té res a veure amb el que hagis vist abans. El silenci que hi trobes és realment impressionant”.
En el seu vaixell hi anava un centenar de persones, un 80% de les quals de nacionalitat estadounidenca. Segons Xampeny, aquesta és la xifra ideal. En els creuers més grans, l’accés a terra està força limitat, mentre que els més petits –n’hi ha per a 25 persones- tenen preus desorbitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada