Platges íntimes

Publicat al diari Ara el 11 d'agost del 2012

A Catalunya encara queden platges íntimes, secretes, poc freqüentades. Són espais d'aigües cristal·lines on és possible gaudir d'un bany serè, sense aglomeracions ni els crits estridents dels venedors de cocos i de gelats, sense necessitat de lluitar per aconseguir dos metres quadrats de sorra i sense patins que t'impedeixin nedar plàcidament. Us presentem 25 cales que permetran al Robinson que molts porteu dins somiar que heu arribat a la vostra illa deserta.

Les platges mes solitàries solen ser les més inaccessibles i llunyanes. Per arribar-hi has de conduir bastant i caminar encara més. No solen tenir un gran aparcament al costat. Al contrari, per accedir-hi sovint has baixar per un pedregar exposat a un sol inclement.

Un cop hi arribes, descobreixes que trobar-te en una platja salvatge té un preu. Algunes resulten incòmodes perquè són de pedres i perquè els serveis són pocs o inexistents. És a dir, que en la majoria dels casos no disposarem de dutxes ni de lavabos, de servei de salvament, d'accés per a minusvàlids, de papereres, xiringuito ni lloguer d'hamaques.

Amb tantes mancances, la bandera blava no onejarà mai en la pràctica totalitat d'aquests oasis. És el preu que haurem de pagar a canvi de tenir unes hores de tranquil·litat a la vora del mar.

A Catalunya, les platges verges es concentren, sobretot, a la Costa Brava. En el blog costabravas.com n'hi ha 180 de referenciades. Àlex Rigola, autor dels textos juntament amb Blanca Pons, coneix bona part d'aquests espais privilegiats. Per a ell, el secret que encara es conservin en el seu estat natural no és altre que la dificultat per accedir-hi.

Rigola delimita tres grans zones on es poden trobar cales íntimes: entre Lloret i Tossa, entre l'Estartit i l'Escala i al Cap de Creus. Tot i això, hi ha altres "oasis de gran valor natural", remarca Rigola: "Probablement el més excepcional sigui la platja de Es Castell, a Palamós, i la seva part nord, que arribaria fins pràcticament Cap Roig. Un altre seria Illa Roja, a Begur, una de les més fotografiades de la Costa Brava".

A causa del seu aïllament, a les cales íntimes s'hi acostuma a practicar el nudisme. Com en tot el litoral, hi està prohibida l'acampada i fer-hi foc, i és obligat emportar-se les deixalles. Això sí, en moltes ocasions la promesa d'arribar a una platja secreta després d'una llarga caminada no impedeix que les seves aigües estiguin plenes de petites embarcacions d'esbarjo fondejades. En el nostre litoral la intimitat sempre és relativa.

TARRAGONA

Platja del Fangar (Deltebre)

La immensitat de la platja garanteix als banyistes que fugen de les multituds el grau d'intimitat necessari. Amb sis quilòmetres de llargària i 500 d'ample, el Fangar permet gaudir d'un dia de platja en un espai natural protegit.

Cala Estany Podrit (Ametlla de Mar)

És una petita cala de 60 metres situada entre petits penyasegats. Accés per la carretera N-340 i l'autopista A-7 (sortida 39). Disposa d'aparcament.

La Roca Plana (Tarragona)

És una de les platges més valorades del litoral tarragoní. Juntament amb les cales Jovera i Fonda, el 2011 va rebre el distintiu de Platges Verges d'entitats ecologistes de la demarcació. Accés difícil.

Cala Fonda o Waikiki (Tarragona)

Tot i tenir un nom de ressonàncies hawaianes, es troba al nord de Tarragona. Per accedir-hi s'ha de fer una passejada per les pinedes del bosc de la Marquesa.

BARCELONA

Platja de Roses o de la Descaragolada (Sitges)

La demarcació de Barcelona està mancada de platges que, encara que només sigui remotament, es puguin considerar verges. Sí que hi ha algunes platges aïllades, com aquesta de Sitges, però registren una ocupació alta.

Platja de Garraf (Sitges)

El petit nucli de Garraf té una platja relativament tranquil·la a només mitja hora de Barcelona i amb estació de rodalies. Disposa de tots els serveis.

Platja la Vinyeta (Calella)

Al peu de la N-II, la Vinyeta és molt freqüentada per nudistes pel fet d'estar relativament isolada. La llengua de sorra, de 200 metres, té roques a banda i banda. Disposa d'un xiringuito.

GIRONA

Platja de Sa Boadella (Lloret de Mar)

Els caminants que fan el camí de ronda de la Costa Brava se solen sorprendre al descobrir la bellesa de les cales de Lloret. El to rogenc de la pedra i les pinedes a tocar d'aigua són dos dels encants de Sa Boadella, que, a més, es troba al peu dels jardins de Santa Clotilde.

Cala Treumal (Lloret de Mar)

Com Sa Boadella, la preciosa cala Treumal disposa de tota mena de serveis, restaurant inclòs. Aquesta, a més, gaudeix de bandera blava. Al costat mateix es troba el jardí botànic Pinya de Rosa.

Cala Futadera (Tossa de Mar)

La carretera de Tossa a Sant Feliu presenta alguns dels paratges més salvatges de la Costa Brava. Al quilòmetre 29 hi ha un desviament. Seguint un camí vertiginós, arribarem a la cala Futadera, també coneguda com la dels 300 esglaons. Paga la pena l'esforç de baixar-hi.

Vallpresona (Santa Cristina d'Aro)

Des de la mateixa carretera es pot accedir a Vallpresona, una platja totalment aïllada de les multituds que, això sí, és de pedres. També s'hi pot arribar nedant des de la veïna cala del Senyor Ramon, d'aigües de color turquesa.

Cala del Vigatà (Sant Feliu de Guíxols)

S'hi arriba des de l'ermita de Sant Elm, des de la qual Ferran Agulló va donar nom a la Costa Brava. El seu fons marí és molt apreciat pels aficionats al busseig i hi ha un projecte per convertir l'espai en reserva marina.

Cala Roques Planes (Calonge)

Disposa d'una petita platja de sorra però sens dubte el seu element més característic són les roques erosionades pels elements que s'endinsen dins del mar, oferint als banyistes un perfecte solàrium natural.

Cala Canyers (Palamós)

És una caleta de poc més de cinquanta metres entre Es Castell i Cap Roig. Té dues casetes de pescadors. De cala Canyers surt, en direcció nord, un camí de ronda que passa per nombroses cales interessants.

Cala Estreta (Palamós)

Per a alguns és, sense discussió, la millor platja salvatge de la Costa Brava. No té cap construcció a la vora i per arribar-hi cal caminar tres quarts d'hora des de la també paradisíaca platja d'Es Castell.

Cala el Crit (Mont-ras)

Cala petita i d'accés fàcil, es troba molt a prop dels Jardins de Cap Roig i de les illes Formigues i rep el nom del crit, que segons la llegenda, va fer una noia de la rodalia al ser segrestada i morta per un pirata.

Cala Illa Roja (Begur)

La cala està presidida per un penyasegat i per una imponent mola rocosa de tons rogencs convertida en illot. S'hi pot accedir tant des de Sa Riera com des de la platja del Racó, a Pals.

Platja Fonda (Begur)

Es troba al sud del Cap de Begur, als peus d'un penyasegat i s'hi accedeix per unes escales. Disposa de xiringuito.

Cala Pelosa (Roses)

És fàcil accedir a aquesta platja de sorra negra. El cap Norfeu la protegeix de la tramuntana, raó per la qual va ser durant molts anys un refugi natural per als pescadors i, avui, per a les embarcacions d'esbarjo.

Cala Tamariua (Port de la Selva)

A un quart d'hora de Port de la Selva en direcció al Cap de Creus, s'arriba a una cala amb nombrosos tamarius. Les aigües hi són transparents, té sorra gruixuda i és molt freqüentada per naturistes.

Platja Tavallera (Port de la Selva)

És una de les platges més inaccessibles de Catalunya, de manera que és, també, una de les més salvatges. Està orientada al nord i s'hi arriba des de Port de Selva després de dues hores de caminada.

Cala Culip

D'accés restringit durant molts anys per la presència del Club Méditerranée, la Cala Culip és una de les preferides d'Àlex Rigola pel seu misteri, per les roques amb formes animals que l'envolten i pel seu fons marí.

Platja del Borró (Colera)

Situada entre Llançà i Colera, la platja del Borró és fàcilment accessible amb cotxe. El proper Cap Ras convida a descobrir els búnquers que Franco hi va fer construir durant la Segona Guerra Mundial.

VALÈNCIA

Cala Ti Ximo (Benidorm)

El litoral del País Valencià, pla i altament urbanitzat, ofereix poques platges íntimes i recollides. Tot i això, Cala Foradada (Vinaròs), Cala Cap Blanc (Calp) o Cala Ti Ximo (Benidorm), de difícil accés, són força tranquil·les.

ILLES BALEARS

Sa Cànova (Artà)

Una de les millors platges verges de les Illes és Sa Cànova, a Artà, a la costa est de Mallorca. Són prop de dos quilòmetres de petites dunes en un espai declarat d'interès natural.

Colera i Cesc Gelabert: la força de la natura salvatge

Publicat al diari Ara el 24 de juny del 2012

Colera és un lloc per desconnectar, per oxigenar-se, una destinació perfecta per a persones que fugen de les multituds i que els agrada estar en contacte molt estret amb una natura agreste i salvatge. Fins i tot en ple estiu, el penúltim poble català abans de la frontera convida a la tranquil·litat i a la introspecció. Els pocs que gaudeixen d'aquest espai únic es consideren uns privilegiats. Tenen el que troben a faltar a la majoria de destinacions de platja i prescindeixen de tot el que consideren superflu.

Hi ha persones que semblen fetes expressament per encaixar en un paisatge determinat. Bé sigui perquè la natura els crida o perquè els homes i dones no parem fins que no trobem el nostre lloc, en alguns casos es produeix una comunió màgica entre l'esperit humà i punts concrets de la nostra geografia.

Cesc Gelabert i Colera estan fets l'un per l'altre. Quan t'assabentes que el coreògraf freqüenta la zona des de fa deu anys, t'imagines que la seva figura, ferma, elegant i austera, podria haver estat situada sobre els seus penya-segats de roca negra des de fa mil anys i tothom ho trobaria d'allò més natural.

Gelabert i la seva dona, la ballarina Lídia Azzopardi, van descobrir Colera a través d'uns amics i companys de professió, la parella que formen Toni Gómez i Guillermina Coll. Els va agradar tant que van decidir llogar una caseta molt senzilla a Cala Rovellada entre tots quatre.

"Sempre m'havia agradat la zona nord de la Costa Brava, el Cap de Creus, Cadaqués, el Port de la Selva, Sant Pere de Rodes, la proximitat amb França... -explica Gelabert-. Colera és un lloc molt agrest, de roca, mar i vent. Allà la natura pren formes surrealistes, tens la sensació de ser al final, en la cua de cavall dels Pirineus que se submergeix dins d'un mar que adquireix unes dimensions grandioses. És el pop amb potes de camell gegants i  testa de cavall, mans hercúlies sostingudes sobre finíssimes potes d'estruç que descrivia el poeta Foix".

Ni el poble ni el seu entorn tenen monuments pintorescos ni res d'extraordinari que atregui a multituds, destaca Gelabert. Bé, sí que té el pont del ferrocarril que des del 1878 passa per sobre de la població, obra del taller del francès Eiffel. Però és un lloc dur, les platges no són de sorra, la terra hi és seca, plena de plantes aromàtiques. La natura té una gran força i per això no li estranya que la zona inspirés a tants creadors en el passat.

"És un paisatge de somni que s'ha mantingut aïllat, al qual has de fer un petit esforç per arribar-hi i, quan bufa aquell vent que sembla que se t'hagi d'emportar, adquireix una força impressionant. Però com que mai saps si farà vent, és un lloc incert. No és estrany que el turisme de masses l'hagi arraconat".

Colera té una població fixa de 600 habitants que conviu en harmonia amb estiuejants i passavolants. A Gelabert li agrada que les persones que passen l'estiu a prop de la seva caseta siguin de Figueres, Barcelona o francesos. Entre tots es crea un ambient agradable i respectuós amb l'entorn que ell relaciona amb els inicis del turisme a finals del segle XIX. "Quan el turisme es massifica, es perd la naturalitat i es cau en l'artificialitat", es lamenta. "M'hauria agradat que la costa catalana s'hagués preservat més en aquest estil i que només s'hagués edificat en punts concrets, aquells que són més fàcilment accessibles".

Llegir, escoltar música, veure pel·lícules, cuinar per als amics, estar en contacte amb la natura fent alguna petita excursió per l'interior... Això és el que li ve de gust a Cesc Gelabert durant les temporades que passa a Colera. I apropar-se al mar, està clar. Sol fer-ho a les hores de menys calor, a les nou del matí i a les set de la tarda, on de vegades li sorgeix la inspiració per arrencar nous projectes. Tot plegat, sense bellugar-se gaire. Perquè el que de veritat li ve de gust és "això tan senzill que és badar".

Però quan ja fa una estona que parla del seu petit retir estival, el ballarí sembla que s'espanta. Té por que, si contribueix a mitificar-lo, hi hagi més gent que vulgui anar-hi i desaparegui el seu paradís terrenal.

Sant Martí d'Empúries, un poblet virginal al Golf de Roses

Publicat al diari Ara el 3 de juny del 2012

Foto: Miquel Bataller

"Nosaltres els empordanesos ens solem mirar aquest nostre país amb tant d'afecte que sempre hem considerat que una de les coses de més bon sentit que es poden fer és venir-s'hi a establir. En realitat aquesta és l'explicació que donàrem durant molts anys a la fundació d'Empúries pels grecs".

Josep Pla tendia a les frases grandiloqüents quan parlava del seu Empordà, però l'encertava bastant quan exalçava l'atractiu que la Costa Brava ha exercit sobre els forasters des de temps immemorials. Deixant de banda l'acudit que els grecs van escollir Empúries per la seva bellesa, és cert que en les últimes dècades s'han establert a la zona, temporalment o definitivament, milers de persones arribades dels quatre punts cardinals.

Els pares de Xavier Rubert de Ventós van sucumbir a la bellesa de Sant Martí d'Empúries. És el lloc on es van conèixer i on des de principis dels anys quaranta van passar llargs estius amb els seus fills. Un d'ells, avui filòsof i catedràtic d'estètica, té una estimació especial per aquest petit nucli situat a uns centenars de metres de les ruïnes gregues i romanes i a pocs quilòmetres de l'Escala. A més dels seus cels tramuntanals, el pensador recorda les excursions que feia de petit en bicicleta per comprar tebeos al poble, les carpes que pescava al riu i els pardals que caçava pels camps amb els amics mentre el pare sentia per la ràdio les notícies de la guerra de Corea.

Ja són prop de setanta els estius que Rubert de Ventós ha passat a Sant Martí. En aquest temps, ha tingut ocasió de conèixer arqueòlegs que passaven per les excavacions d'Empúries. Com el professor Martín Almagro, que hi va arribar en la postguerra vestit de militar per comandar els treballs de soldats i presos en unes condicions pròpies d'un camp de concentració, "vivint entre polls en cases llòbregues i mig derruïdes".

El valor de les ruïnes d'Empúries és incalculable, afirma Rubert de Ventós. "Catalunya tenia prou diners per comprar un passat amb què identificar-se diferent al del Cid Campeador. Durant el Noucentisme, Puig i Cadafalch es va llançar a buscar-lo, i el va trobar".

En el que avui és Empúries hi van viure els indigets, els grecs foceus i els romans fins a la invasió normanda. Carlemany va reconquerir aquestes terres després d'una breu ocupació musulmana i fins al segle XI aquest petit nucli va ser la capital del comtat d'Empúries. Excavacions recents han provat que la població local va conviure amb l'invasor, fet que, segons Rubert de Ventós, demostra que Catalunya ha estat sempre una terra d'acollida.

I això del turisme a la Costa Brava no és un invent del segle XX, assenyala rialler. Ja era un lloc de repòs en temps dels romans, quan els comandaments militars hi enviaven els veterans de les guerres d'Hispània perquè es recuperessin.

Paisatge colpidor

Sant Martí d'Empúries s'alça sobre un petit turó que presideix el golf de Roses. Sí, és cert que des del mirador que dóna al mar, les vistes són privilegiades, però a Rubert de Ventós encara el sorprèn que la fesomia del nucli sigui més de poble de pagès que de poble mariner, com poden ser Cadaqués i l'Escala, el municipi al qual pertany.

El seu aspecte és quasi virginal. Sant Martí s'ha mantingut al marge del terrabastall que ha afectat bona part de la Costa Brava. Els seus 60 veïns poden gaudir d'un espai íntegrament per a vianants que difereix poc de l'aspecte que tenia fa cinquanta anys i la recollida església gòtica conserva una inscripció del temple que hi havia al segle X.

Per Rubert de Ventós, és un privilegi gaudir d'un espai que, gràcies al vent i la planúria, permet veure "uns cels meravellosos, en un costat hi tenim el mar i a l'altre l'Empordà, el pastor i la sirena alhora i el Canigó al fons. És un paisatge colpidor. Amb una mica de tramuntana i alguns núvols, tens una posta de sol de tons taronges, rosats i negres, hiperrealista, que és la pera, com la infantesa".

Brots verds sobre la sorra

(publicat a El Periódico 2-9-10)

Primers de setembre. L’estiu estacional encara no s’ha acabat del tot però el vivencial, que és el que ens afecta a tots nosaltres, s’extingeix de forma irremisible. A les poblacions turístiques, les platges es tornen a quedar orfes de tovalloles, cocos, para-sols i cremes bronzejadores, mentre que hotelers, restauradors i tots aquells que viuen del turisme miren de reüll el calaix que han fet després de dos mesos de treball intens i comencen a preparar, ells també, les vacances. Ha arribat el seu moment de descans.

En pocs dies, els pobles de la Costa Brava, el Maresme i la Costa Daurada hauran passat del frenesí estival a l’assossegat ritme d’uns municipis que, a més d’estar abocats a donar servei als milers de persones que els visiten al juliol i a l’agost, la resta de l’any conserven el seu propi ritme vital, més plàcid i menys angoixant. En la transició del període de bogeria col·lectiva a la calma, quan les terrasses, les discoteques i els bars hagin tancat les portes fins l’any que ve, hi ha uns dies en què la melanconia impregna la sorra deshabitada i les nits recuperen la quietud que els és pròpia. És llavors quan milers de persianes abaixades ens recorden la nostra condició d’animals transhumants que, tal i com feien els ramats en el passat, ens desplacem pel territori al compàs que marquen les estacions.

Som una espècie gregària. Tot i que voldríem que l’estiu mai no s’acabés, el deure compartit de retornar al lloc de residència habitual i a les obligacions quotidianes fa més fàcil l’abandó del petit paradís artificial que ens hem construït arran de platja. Ara és l’hora d’enfrontar-se de nou a la realitat. És temps de masos, montillas i raholas, de bolets i de sobiranisme, de campanyes electorals i d’esperar que vegin per fi la llum els brots verds que (en plena tardor?) ens hauran de treure de la crisi.