Publicat al diari Ara el 24 de juny del 2012
Colera és un lloc per desconnectar, per oxigenar-se, una
destinació perfecta per a persones que fugen de les multituds i que els agrada estar
en contacte molt estret amb una natura agreste i salvatge. Fins i tot en ple
estiu, el penúltim poble català abans de la frontera convida a la
tranquil·litat i a la introspecció. Els pocs que gaudeixen d'aquest espai únic
es consideren uns privilegiats. Tenen el que troben a faltar a la majoria de
destinacions de platja i prescindeixen de tot el que consideren superflu.
Hi ha persones que
semblen fetes expressament per encaixar en un paisatge determinat. Bé sigui
perquè la natura els crida o perquè els homes i dones no parem fins que no
trobem el nostre lloc, en alguns casos es produeix una comunió màgica entre
l'esperit humà i punts concrets de la nostra geografia.
Cesc Gelabert i
Colera estan fets l'un per l'altre. Quan t'assabentes que el coreògraf
freqüenta la zona des de fa deu anys, t'imagines que la seva figura, ferma,
elegant i austera, podria haver estat situada sobre els seus penya-segats de
roca negra des de fa mil anys i tothom ho trobaria d'allò més natural.
Gelabert i la seva
dona, la ballarina Lídia Azzopardi, van descobrir Colera a través d'uns amics i
companys de professió, la parella que formen Toni Gómez i Guillermina Coll. Els
va agradar tant que van decidir llogar una caseta molt senzilla a Cala
Rovellada entre tots quatre.
"Sempre m'havia
agradat la zona nord de la Costa Brava ,
el Cap de Creus, Cadaqués, el Port de la Selva , Sant Pere de Rodes, la proximitat amb França...
-explica Gelabert-. Colera és un lloc molt agrest, de roca, mar i vent. Allà la
natura pren formes surrealistes, tens la sensació de ser al final, en la cua de
cavall dels Pirineus que se submergeix dins d'un mar que adquireix unes
dimensions grandioses. És el pop amb
potes de camell gegants i testa de
cavall, mans hercúlies sostingudes sobre finíssimes potes d'estruç que descrivia
el poeta Foix".
Ni el poble ni el
seu entorn tenen monuments pintorescos ni res d'extraordinari que atregui a
multituds, destaca Gelabert. Bé, sí que té el pont del ferrocarril que des del
1878 passa per sobre de la població, obra del taller del francès Eiffel. Però
és un lloc dur, les platges no són de sorra, la terra hi és seca, plena de
plantes aromàtiques. La natura té una gran força i per això no li estranya que la
zona inspirés a tants creadors en el passat.
"És un
paisatge de somni que s'ha mantingut aïllat, al qual has de fer un petit esforç
per arribar-hi i, quan bufa aquell vent que sembla que se t'hagi d'emportar,
adquireix una força impressionant. Però com que mai saps si farà vent, és un
lloc incert. No és estrany que el turisme de masses l'hagi arraconat".
Colera té una
població fixa de 600 habitants que conviu en harmonia amb estiuejants i
passavolants. A Gelabert li agrada que les persones que passen l'estiu a prop
de la seva caseta siguin de Figueres, Barcelona o francesos. Entre tots es crea
un ambient agradable i respectuós amb l'entorn que ell relaciona amb els inicis
del turisme a finals del segle XIX. "Quan el turisme es massifica, es perd
la naturalitat i es cau en l'artificialitat", es lamenta. "M'hauria
agradat que la costa catalana s'hagués preservat més en aquest estil i que només
s'hagués edificat en punts concrets, aquells que són més fàcilment accessibles".
Llegir, escoltar
música, veure pel·lícules, cuinar per als amics, estar en contacte amb la
natura fent alguna petita excursió per l'interior... Això és el que li ve de
gust a Cesc Gelabert durant les temporades que passa a Colera. I apropar-se al
mar, està clar. Sol fer-ho a les hores de menys calor, a les nou del matí i a
les set de la tarda, on de vegades li sorgeix la inspiració per arrencar nous
projectes. Tot plegat, sense bellugar-se gaire. Perquè el que de veritat li ve
de gust és "això tan senzill que és badar".
Però quan ja fa una
estona que parla del seu petit retir estival, el ballarí sembla que s'espanta.
Té por que, si contribueix a mitificar-lo, hi hagi més gent que vulgui anar-hi
i desaparegui el seu paradís terrenal.