Xiulets i cortines de fum

Publicat a El Periódico el 14 de juny del 2012

Això que ha passat al Congrés amb l'intent de prohibir les xiulades a l'himne espanyol en recintes esportius és surrealisme pur. Vegin: l'ala valenciana del PP presenta una proposta per vetar els "ultratges" als símbols nacionals espanyols en els camps de futbol; el grup parlamentari del mateix partit intenta pels passadissos que els valencians retirin la proposta; sense èxit. Des de la tribuna d'oradors, el diputat valencià David Serra defensa la iniciativa, mentre la també diputada popular demana que es retiri. El president de la cambra, el conservador Jesús Posada, intervé: el reglament diu que s'ha de votar. I el resultat de la votació reflecteix que la majoria absoluta del PP tomba de forma aclaparadora una proposta que part del seu grup recolzava: 322 vots en contra i una abstenció.

En tot això, el diputat Alfred Bosch, d'ERC, ha tret una estelada a la tribuna d'oradors, en un gest que buscava provocar el mateix tipus de xiulets que la cambra discutia prohibir. I el diputat socialista Manuel Pezzi feia burla de la iniciativa quan tractava d'imaginar-se a una autoritat esportiva situant-se al mig d'un camp de futbol i dient a 50.000 persones: ¡queden detingudes!

Els telediarios s'omplen de carnassa informativa i en alguns despatxos es brinda perquè al vespre el tema de l'himne robarà una mica de protagonisme al rescat bancari que tan poc avergonyeix els mentors de la pàtria. Com que encara queden uns dies per a les eleccions gregues, alguns cervells privilegiats ja dissenyen noves cortines de fum per distreure al personal. La discussió és abrandada. ¿I si prohibim la truita a la francesa?, proposa un. O millor encara, ¡nacionalitzem els frankfurts! No, home, no, salta un altre. Substituïm les salsitxes alemanyes pel xoriç de Cantimpalos i llestos. De tota manera, potser no caldrà arribar tan lluny. N'hi haurà prou que la Roja torni a guanyar i ens redimeixi de tots els pecats.

Dretes, esquerres... El món al revés

Tot està capgirat. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, es mostra partidari de no desdoblar la carretera N-II i addueix criteris ecològics per defensar la seva postura. Al mateix temps, el seu mateix govern, de centre-dreta, aprova una taxa turística semblant a la que tant criticaven els seus membres quan la proposaven els perillosos ecosocialistes. I mentrestant, a Madrid, el PP arriba al poder i el primer que fa és tot el que quan era a l’oposició havia dit que no faria mai: apujar els impostos, a l’espera que a partir de la setmana que quedin definitivament enrere les eleccions andaluses i ens pugui obsequiar amb una més que probable puja de l’IVA.

Vivim moments estranys. Els vells dogmes de sempre, aquelles idees que crèiem fermament arrelades i que consideràvem exclusives de la dreta o de l’esquerra, s’ensorren com un castell de cartes. Els ciutadans assistim desconcertats a aquest ball d’idees que ens plantegen els polítics per intentar treure’ns del pou sigui com sigui. Uns emmascaren retallades amb raons que mai fins ara havien esgrimit, mentre que altres diuen que no faran el que de fet ja han fet o que estan a punt d’anunciar. I mentrestant els ciutadans ens quedem sense referents, sense saber cap on anem, cap on ens porten o cap on hem d’anar.

Es tracta de retallar? Doncs retallem uns quants milions d’euros dels 8.500 que té assignats cada any el ministeri de Defensa -segur que si deixem de comprar uns quants helicòpters (uns 40 milions d’euros la unitat) o fragates militars (260 milions) no es notarà tant-, i destinem-los a l’educació o la sanitat.

No fos cas que al final acabéssim sentint pena dels polítics, dels de dretes, que han de renunciar a alguns dels seus principis, i dels d’esquerres, que sense possibilitat de prometre’ns millores socials, estan totalment descol·locats.

Alicia en el país de los burkas

Publicado en El Periódico el 10 de junio de 2010

Alícia Sánchez-Camacho nos ha salido feminista. Ha anunciado que presentará una moción en el Senado y el Parlament para prohibir el uso del burka y el niqab en todos los espacios públicos. Seguro que no lo hace porque tenga una especial manía a los musulmanes. No. Y tampoco debe hacerlo por populismo o por alimentar la xenofobia y la animadversión hacia todo aquel que es diferente. En sus declaraciones a los medios de comunicación, ha insistido mucho en que con su iniciativa pretende defender los derechos de las mujeres. Una iniciativa encomiable.

Resulta evidente que cubrirse el cuerpo de la cabeza a los pies no es precisamente una señal de liberación de la mujer, sino más bien una rémora del machismo subyacente en muchas sociedades. Pero, dicho esto, ¿el uso del burka es un problema en Catalunya o en España? ¿Cuántas mujeres lo utilizan? ¿Qué conseguiremos si prospera la prohibición que propone el PP? Las mujeres que ahora llevan velo, ¿se lo sacarán o simplemente evitarán salir a la calle? Mucho me temo que esto es lo que ocurrirá, y que lo único que van a conseguir es dejar de verlas por los comercios o paseando por los parques. Sin velo, pero sin salir de casa. ¿Es esta la mejor forma que tenemos de defender sus derechos?

En la Rusia de Putin hacen las cosas de otro modo, pero también allí se retiran de la circulación los ciudadanos considerados problemáticos. Hace pocos días estuve allí y me sorprendió descubrir que por Moscú y otras ciudades apenas se ven mendigos. Pregunté por el tema a la persona que me acompañaba, y me dijo, impasible, que el Gobierno los saca de la vía pública. ¿Y dónde los llevan?, pregunté intrigado. Bien lejos, para que no puedan volver. ¿Y qué hacen con ellos?, insistí, ¿meterlos en la cárcel? No, esto sería ilegal.

Como Putin, parece que también la señora Alicia ha soñado en un país de las maravillas limpio y reluciente, en su caso, libre de burkas y de niqabs. Pero vayamos con cuidado de que el tiro no nos salga por la culata. Que la demagogia o los velos mentales nos impidan ser justos.

El PP hace campaña en Twitter

Publicado en El Periódico del 3 de noviembre de 2011

Avatares de Rajoy creados por usuarios de Twitter (El Periódico)

Un usuario de Twitter se pone la foto de Rajoy en su perfil para celebrar Halloween y desde el PP le piden que, por favor, la retire. A partir de aquí se desencadena una campaña en la red de usuarios que cuelgan imágenes manipuladas del líder popular. En paralelo, cuando desde el partido intentan difundir el #programaPP, los navegantes se suben al carro y convierten el hashtag en un rosario de propuestas electorales esperpénticas. Unos días antes, las campañas #preguntaleaMariano y #sumatealcambio habían acabado igual: en lo alto de las listas de las expresiones más usadas, aunque fuera por unas razones muy diferentes de las que sus instigadores seguramente habían imaginado.

Tanto #preguntaleaMariano como #sumatealcambio despertaron la vena más sarcástica, crítica y burlesca de los usuarios de Twitter. En un carnaval de los disparates, había chicas que preguntaban a Rajoy si debían dejarse el pelo corto o ponerse mechas, mientras que otros vaticinaban que el cambio prometido llevará al cardenal Rouco al frente de un ministerio.

Las redes sociales funcionan de forma diferente a lostelediarios de la época de los Urdaci y los Sáenz de Buruaga, donde tú mandabas tu comunicado de prensa y los presentadores se limitaban a poner cara y voz. Ahora, el ciudadano tiene infinidad de canales para expresarse y los navegantes son poco amigos de cualquier intento de manipulación. Además, pongamos que en las próximas elecciones el PP gana con un 45% de los votos. Pues bien, una vez descontados abstencionistas y votantes de otros partidos, este resultado representará solo un tercio de la población española con derecho a voto. Pero seguro que los lúcidos estrategas electorales del PP todo eso ya lo saben. Deben pensar que también en las redes sociales está bien que se hable de ti, aunque sea mal.

El PP fa campanya a Twitter

Publicat a El Periódico del 3 de novembre del 2011

Un usuari de Twitter es posa la foto de Rajoy en el seu perfil per celebrar Halloween i des del PP li demanen que, si us plau, la retiri. A partir d’aquí es desencadena una campanya a la xarxa d’usuaris que pengen imatges manipulades del líder popular. En paral·lel, quan des del partit de la gavina intenten difondre el #programaPP, els navegants es pugen al carro i converteixen el hashtag en un rosari de propostes electorals esperpèntiques. Uns dies abans, les campanyes #preguntaleaMariano i #sumatealcambio havien acabat igual: a dalt de tot de les llistes de les expressions més usades del dia, encara que fos per unes raons molt diferents de les que els seus instigadors segurament havien imaginat.

Tant #preguntaleaMariano com #sumatealcambio van despertar la vena més sarcàstica, crítica i burlesca dels usuaris de Twitter. En un veritable carnaval dels disbarats, hi havia noies que preguntaven a Mariano Rajoy si havien de deixar-se el cabell curt o posar-se metxes, mentre que altres vaticinaven que el canvi promès durà el cardenal Rouco al front d’un ministeri.

Les xarxes socials funcionen diferent dels Telediario de l’època dels Urdaci i dels Sáenz de Buruaga, on tu enviaves el teu comunicat de premsa i els presentadors es limitaven a posar-hi cara i veu. Ara, el ciutadà té infinitat de canals per expressar-se i els navegants són poc amics de qualsevol intent de manipulació. A més, posem que en les pròximes eleccions el PP guanya amb un 45% dels vots. Doncs bé, un cop descomptats abstencionistes i votants d’altres partits, aquest resultat representarà només un terç de la població espanyola amb dret a vot. Però segur que els lúcids estrategs electorals del PP tot això ja ho saben. Deuen pensar que també a les xarxes socialc està bé que es parli de tu, encara que sigui malament.

"Amb la que està caient", diuen tots

Publicat a El Periódico del 3 de març del 2011

El cap del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha decidit desterrar la roba de marca, els tangues i els calçotets a la vista de tothom que alguns alumnes llueixen als col·legis públics i concertats, així com restablir la disciplina a les aules. Per aconseguir-ho, el regidor ha tingut dues idees: que tots els nens i nenes portin uniforme i que quan el professor entri a classe, els estudiants es posin drets i saludin al professor. Ignorem quin tipus d’indumentària té al cap el senyor Fernández i quin tipus de salutació pensa que haurien de fer els alumnes abans que comenci la lliçó de mates, però la seva idea d’escola pública recorda molt la que va estar vigent durant el franquisme.

Des que la crisi colpeja de forma reiterada el nostre estat de benestar, s’ha imposat l’expressió “amb la que està caient”. La sentència ha fet fortuna. Els que manen l’usen a tort i a dret, en general per defensar posicions pròpies, però sobretot per posar en evidència als seus oponents i així tapar-los la boca. Són només cinc paraules però donen molt joc. Els últims mesos les hem sentit i llegit per les causes més variades. La van utilitzar empresaris temerosos que els sindicats convoquessin una vaga general (“amb la que està caient, no està justificada”), els crítics amb Jordi Hereu (“amb la que està caient, i vol muntar uns altres Jocs Olímpics”) o amb Francisco Camps (“amb la que està caient a València, i Canal 9 no diu ni mu”).

Noti’s que l’ús de “amb la que està caient” va associat a un estat de cabreig considerable. Doncs bé, des d’aquí proposem altres aplicacions adaptades al moment actual. Amb la que està caient i Alberto Fernández proposa que els nens vagin amb uniforme. Amb la que està caient, i CiU volia pujar la velocitat a les autopistes. O amb la que està caient, i els alumnes catalans gaudeixen aquest any d’una setmana blanca per anar a esquiar. De vegades sembla que alguns dels nostres polítics visquin en un altre món.