Operació Salvar Espanya

Publicat a El Periódico l'1 de desembre del 2011

El significat de la paraula rescat s’ha pervertit. Segons el diccionari, rescatar és recobrar, pagant un preu o per la força, alguna cosa que l’enemic ens ha pres o que ha passat a mans d’altres. En el passat es rescataven les donzelles que havien estat segrestades per malvats pirates del Magrib i, ja en temps més recents, amb Núñez a la presidència del Barça, vam celebrar el rescat de Quini per efectius policials. Els darrers mesos s’ha posat de moda rescatar països. Però, ¿rescatar-los de què? ¿De la seva avarícia?, ¿de la incompetència dels seus polítics?, ¿dels errors comesos pels ciutadans?

Quan algú diu que ens vol rescatar, jo ja tremolo. Penses si de veritat ens volen rescatar a nosaltres o si en realitat el poderós només pensa en salvaguardar els seus interessos. Tampoc és que vingui de nou. És el han fet sempre els dictadors i altres personatges menors. Franco ens va rescatar de les hordes judeomaçòmiques i del bolxevisme, Mao va rescatar els xinesos del capitalisme i Bush, Blair i Aznar van rescatar els iraquians de les garres de Hussein. Ni els espanyols de la Repíblica, ni els xinesos ni els iraquians havien demanat que els salvessin. La diferència és que ara no trobem la sortida per nosaltres mateixos i implorem als vigorosos veïns del nord que ens vinguin a ajudar.

S’ha posat en marxa l’operació Salvar Espanya. Ens preguntem qui serà, finalment, el benefector que ens treurà de la nostra desgràcia. ¿Serà Mariano Rajoy, que porta deu dies tancat al seu despatx sense obrir la boca? ¿Ho farà l’eix francoalemany, encarnat en la figura de Nicolangela Merkozy? ¿O potser haurem de recórrer a les tropes de l’OTAN, al fill de Gadafi o al president xinès, Hu Jintao? Coonsolem-nos. Per ara tenim Salvados, que no ens salvarà de res però que com a mínim ens fa riure. En temps difícils com els actuals, riure’s d’un mateix és ja un primer pas cap a la salvació.

Franco contra Garzón

Publicado en El Periódico del 20 de mayo de 2010

¡Vaya ironía! Ahora resulta que los herederos de los verdugos del franquismo entierran en la cuneta judicial a Baltasar Garzón, el juez que precisamente defendía la dignidad de las víctimas de la dictadura. ¿Tan fácilmente hemos olvidado lo que significaron aquellos cuarenta años nefastos de nuestra historia?

Por si alguien necesita un recordatorio, Franco fue aquel hombre que, entre otras cosas, dijo: “España será gobernada por un sistema corporativo semejante al que ha sido instaurado en Portugal, Italia y Alemania” (1936); “sabed, madrileños, que cuanto mayor sea el obstáculo, más duro será por nuestra parte el castigo” (1936); “ahora no cabe pensar más que en terminar la guerra; luego habrá que liquidarla” (1937); “el nuevo Estado español será una verdadera democracia” (1937); “si es necesario, fusilaré a media España” (1938); “el carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española” (1938); (Hitler es) “un hombre extraordinario, moderado, sensible, lleno de humanidad y con grandes ideas” (1940); “no hay redención sin sangre, y bendita mil veces la sangre que nos ha traído nuestra redención” (1946); “nuestro deber es morir”; “con España seguirán siempre estando la verdad y la razón” (1946); “niego que en España haya ningún problema político que resolver. Nuestros problemas los hemos resuelto con nuestra sangre y con nuestro esfuerzo” (1946); “cuando otros van hacia la democracia, nosotros ya estamos de vuelta” (1947); “no daré a España ninguna libertad en los próximos diez años. Pasado ese plazo, abriré un poco la mano” (1949); “si Alemania no existiera, los europeos habríamos de inventarla” (1956); “es infantil calificarme de dictador” (1957); “nuestra obra es el mandato de nuestros muertos” (1962); “nunca me movió la ambición de mando” (1966); “nuestro país necesitará por largos años ser gobernado con infinita prudencia y también con comprensión y amor” (1967)

Qué frágil es, a veces, la memoria.

Roma hauria recolzat l'eix mediterrani

Publicat a El Periódico del 20 d'octubre del 2011

Vint-i-cinc anys després de la nominació olímpica de Barcelona, avui celebrem que Catalunya es beneficiarà del corredor ferroviari per la Mediterrània. No és casual que la UE recolzi el trajecte que resseguirà la costa. Aquí és on es concentra el gruix de la població, de la indústria i l’agricultura exportables, de les xarxes logístiques i de transport a Espanya. I el transport ha de servir per transportar alguna cosa, no? Els romans ho tenien clar. La ruta més transitada d’Hispania era la Via Augusta, que enllaçava el sud de França amb Cadis. Ja al segle XX, el Banc Mundial i Giovanni Agnelli també van apostar, com no podia ser d’una altra manera, per l’opció més segura. La institució financera internacional i el patró de la Fiat van imposar a Franco el traçat mediterrani de l’autopista AP7 i la fàbrica de Seat a la Zona Franca, desestimant l’opció del règim d’invertir al centre.

Però no siguem il·lusos. A diferència del que va passar el 1986, difícilment aquest cop els ciutadans sortiran en massa al carrer a celebrar la notícia al costat del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. Ni els catalans han reclamat els últims anys amb manifestacions “¡volem l’eix mediterrani!” ni tampoc hi haurà un esclat d’alegria com el que va protagonitzar Pasqual Maragall a les fonts de Montjuïc. Les notícies són incomparables i els temps diferents. Apostem per les infraestructures ara que són ineludibles per sortir del toll en què ens trobem. Abans, el que molava era construir Port Aventura, Ciutat de les Arts i ports esportius en els quals amarrar els creuers de luxe els nous rics. Invertir en trens era antic, i si a sobre eren de mercaderies, no vegis.

Tot i això, en una època en què les bones notícies són més aviat escasses, l’aprovació del corredor mediterrani és, més que mai, un motiu de celebració. La crisi ens ha ensenyat a diferenciar el que és necessari del que podem prescindir.

Franco contra Garzón

(publicat a El Periódico 20-5-10)

¡Quina ironia! Ara resulta que els hereus dels botxins del franquisme enterren a la cuneta judicial Baltasar Garzón, el jutge que precisament defensava la dignitat de les víctimes de la dictadura. ¿Tan fàcilment hem oblidat el que van significar aquells quaranta anys nefastos de la nostra història?

Per si algú necessita un recordatori, Franco és aquell que, entre altres coses, va dir: “Espanya serà governada per un sistema corporatiu semblant al que s’ha instaurat a Portugal, Itàlia i Alemanya” (1936); “sapigueu, madrilenys, que com més gran sigui l’obstacle, més dur serà per la nostra part el càstic” (1936); “ara no es pot pensar en res més que en acabar la guerra; després caldrà liquidar-la” (1937); “el nou Estat espanyol serà una veritable democràcia” (1937); “si és necessari, afusellaré a mitja Espanya” (1938); “el caràcter de cada regió serà respectat, sense prejudici per a la unitat nacional, que volem que sigui absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat, l’espanyola” (1938); (Hitler és) “un home extraordinari, moderat, sensible, ple d’humanitat i amb grans idees” (1940); “no hi ha redempció sense sang, i beneïda mil vegades la sang que ens ha portat la nostra redempció” (1946); “el nostre deure és morir”; “amb Espanya seguiran estant sempre la veritat i la raó” (1946); “nego que a Espanya hi hagi cap problema polític per resoldre. Els nostres problemes els hem resolt amb la nostra sang i el nostre esforç” (1946); “mentre que altres van cap a la democràcia, nosaltres ja estem de tornada” (1947); “no donaré a Espanya cap llibertat en els pròxims deu anys. Passat aquest temps, obriré una mica la mà” (1949); “si Alemanya no existís, els europeus hauríem d’inventar-la” (1956); “és infantil qualificar-me de dictador” (1957); “la nostra obra és el mandat dels nostres morts” (1962); “mai em va moure l’ambició de comandament” (1966); “el nostre país necessitarà per molts anys ser governat amb prudència infinita i també amb comprensió i amor” (1967).

Què fràgil que és, de vegades, la memòria.