Rocafort de Bages, l'irresistible encant dels pobles de mala mort

Publicat al diari Ara el 14 d'octubre del 2012

"Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort". La dita popular vindria a ser com el Reus, París i Londres però en sentit negatiu. Els que utilitzaven aquesta expressió ho feien per denigrar els llocs apartats, situats al mig de la muntanya i mancats de les comoditats de la vida moderna. Paradoxes dels temps, els nuclis rurals que han conservat l'ànima tradicional s'han convertit, en ple segle XXI, en un poderós atractiu per a moltes famílies que busquen la pau en un entorn natural privilegiat.

L'escriptor Roc Casagran ha fet estades a la casa que la seva família té a Rocafort del Bages "des de sempre". Li agrada la calma, l'aïllament, l'olor dels boscos a mitja tarda i, alhora, la proximitat a Manresa. Els records més antics que té vinculats a aquest poble de la Catalunya Central estan vinculats a l'estiu. "Una dent trencada arran d'una caiguda en bici, els partits de futbol fins a fer-se fosc, la llibertat de poder córrer i anar amb bicicleta pels carrers, les partides de ping-pong, els jocs a la plaça".

El Pont de Vilomara i Rocafort és un municipi amb dues ànimes. Les terres altes i les terres baixes. Històricament, la població i l'activitat econòmica es concentraven a Rocafort, mentre que el Pont de Vilomara eren quatre cases al marge del camí que conduïa a Barcelona i a Manresa, i del pont medieval sobre el Llobregat. Fins que va arribar la industrialització i la fil·loxera va arruïnar el negoci de la vinya. Fruit d'aquesta doble coincidència, el Pont de Vilomara es va omplir de fàbriques tèxtils i de nouvinguts, mentre que Rocafort es despoblava de manera irremeiable en perdre la principal font d'ingressos i quedar lluny dels grans eixos de comunicació.

Així, un municipi que antigament s'havia anomenat Rocafort o Rocafort de Bages va passar a dir-se Rocafort i Vilomara el 1917 i Pont de Vilomara i Rocafort des de fa trenta anys. L'equilibri de forces s'havia invertit. Avui Rocafort s'omple durant els mesos de bon temps de persones a la recerca d'una forma de viure tranquil·la.

Roc Casagran s'hi escapa sempre que pot. "És el meu refugi. M'agrada molt anar-hi fora d'època, que és quan menys gent hi ha. Trobar-hi l'aïllament. Els carrers, de nit, entre setmana, són desèrtics. M'agraden els llocs que t'interpel·len: una barraca de pastor de pedra seca, la visió de la silueta del Montcau o de la plana del Bages, el cementiri...".

L'autor d' Ara que estem junts (Columna, 2012) explica: "Sóc una persona de tancar-se a casa a llegir i a escriure, si és hivern amb la llar de foc encesa. I de sortir al carrer quan no hi ha ningú. I d'anar a córrer o a caminar pels boscos".

Casagran recomana Rocafort perquè és "just a la porta d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac". "Per fer una passejadeta pels quatre carrers que té, o una visita al museu del poble, que explica com ha estat la vida per aquestes contrades fins avui".

Església de Santa Maria

La ruta que ens aconsella inclou la visita a l'església de Santa Maria -"dins de la qual hi ha la paret de la sagristia pintada per Àngel Millan: el xoc entre el seu expressionisme abstracte i l'estil artístic de la resta de l'església és ben curiós i xocant"-, l'ascensió a les restes (només en queda una paret) del castell del segle X que dóna nom al nucli i una excursió a les masies dels voltants (Casassayes, el Flequer, Arbosset...), bona part de les quals van servir de refugi als maquis durant la postguerra.

Ara, que el lloc que resultarà més familiar als visitants és el mas Puig de la Balma, en el veí municipi de Mura. Està construït a recer de la balma que fa la muntanya i en el seu interior, així com a la rodalia, s'hi van rodar nombroses escenes de Pa negre.

Roc Casagran reconeix que, si la poesia és la seva pàtria, Rocafort de Bages és el seu refugi: "El vell amic que saps que sempre és allà, encara que faci temps que no li dius res. El lloc per retrobar-me amb mi mateix".

Reus: teatres, botigues i modernisme

Publicat al diari Ara el 27 d'agost del 2012

Sala del Gaudí Centre

Mamen Duch va descobrir Reus fa prop de vint anys per motius de feina. L'actriu que va fer d'hostessa a la sèrie de TV3 Jet Lag va conèixer la ciutat del Camp de Tarragona amb motiu de la presentació d'una de les primeres obres de la companyia T de Teatre, i des de llavors no ha deixat de tornar-hi amb cada nova estrena.

"És una ciutat petita però també plena d'art i d'edificis modernistes -assegura Duch-. De fet és la segona ciutat modernista de Catalunya: hi ha una ruta del modermisme que permet fer-te una idea de l'important que devia ser. D'aquí deu venir allò de Reus-París-Londres!".

Per a Mamen Duch, altres encants de Reus són la paternitat de l'arquitecte Antoni Gaudí -discutida, per cert, per la veïna Riudoms-, una oferta comercial rica i variada ("té botigues amb molt de gust: algunes, després d'anys d'èxit a Reus, s'han establert a Barcelona") a més, "evidentment", dels festivals de teatre que organitza, com el de circ i el de teatre gestual, i l'oferta pròpia del Centre d'Arts Escèniques Reus (CAER). "Hi ha molt moviment cultural!", se sorprèn.

L'actriu només lamenta que algunes de les seves visites a Reus a la força hagin de ser, com totes les coses bones, massa curtes. L'última va ser, aviat farà un any, per presentar Delicades, el muntatge en què intervé juntament amb les seves inseparables companyes de fatigues, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca, i els actors Albert Ribalta i Jordi Rico. Tot va ser fer les preceptives proves de llum i de so, interpretar la funció, sopar a l'encantador Cafè del Teatre i tornar a Barcelona.

Amb tot, retrobar-se amb el públic reusenc sempre és un plaer per a ella. Més encara en un teatre històric com el Bartrina, inaugurat el 1905. "M'encanta. Té la mida perfecta, ni gran ni petit, arribes molt directe a tots els espectadors, la sonoritat és bona, és preciós, té uns espectadors molt acostumats a anar al teatre i la rehabilitació (realitzada als anys 90) ha respectat l'aspecte original".

És per tot això, assegura, que, per a un artista, "actuar en un espai tan antic sempre aporta alguna cosa més de tots els professionals que han passat per aquell escenari".

El teatre Bartrina no és l'únic que té Reus. També hi ha el Fortuny, impulsat per la burgesia local a finals del segle XIX per disposar d'un teatre equiparable a les principals ciutats catalanes, i fins a cinc escenaris més que es coordinen per oferir una oferta estable al llarg de l'any.

Juntament amb els teatres, el modernisme és una bona excusa per acostar-se fins a Reus. La ciutat té edificis de Lluís Domènech i Montaner (les cases Navàs, Rull i Gasull i l'Institut Pere Mata), de l'arquitecte local Pere Caselles (la casa Pinyol, l'escorxador o les escoles Prat de la Riba) o Joan Rubió i Bellver (el xalet Serra). Tot aquest patrimoni és un testimoni mut de l'efervescència que va viure l'economia local fa dos segles i mig. El comerç d'aiguardent la va convertir en un centre de cotització internacional d'aquest beuratge i així va ser com es va popularitzar la dita Reus, París i Londres.

Tot i que el visitant no trobarà a Reus cap obra d'Antoni Gaudí. una passejada pel completíssim i cèntric Gaudí Centre Reus (plaça Mercadal, 3) no és precisament un premi de consolació. Inaugurat el 2007, el modern espai ofereix, en un edifici de tres plantes, la possibilitat de desxifrar els enigmes de Gaudí i d'entendre com era capaç de convertir la forma d'un cargol en una escala o un rèptil en una font. L'ús de maquetes, pantalles tàctils i material de l'època, com l'únic quadern manuscrit existent de Gaudí, permet traslladar-se al temps del modernisme d'una forma fàcil i intuïtiva, mitjançant l'observació, el tacte i l'oïda.

Ja que hi som, Mamen Duch aconsella fer una passejada pel centre i pel parc Samà. I, si tenim temps i ganes de moure'ns, fer alguna excursió pel Montsant o pel Priorat, baixar fins a la costa i, per què no, per gaudir d'un bon arròs de peix a Cambrils.

Entrevista a Gabriel Ferraté, fundador de la UOC

Publicada a la revista Walk In de març del 2011

Gabriel Ferraté arriba a l’entrevista amb el casc sota el braç. Els fills li diuen que potser ja no té edat per conduir una moto de gran cilindrada, però ell no els fa gaire cas. Dins de la cartera, la seva apreciada agenda, on hi anota des de les cites professionals que té cada jornada, fins a dades personals com el dia que li toca anar a la perruqueria o el seu pes abans i després de sortir dels seus llarguíssims banys. Avui també hi porta uns fulls on hi ha anotat unes dates que ell considera importants per a l’entrevista i la seva última adquisició tecnològica, un flamant iPad que mostra orgullós. Als seus 78 anys, l’home que va concebre la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) segueix sent un treballador metòdic i afable, un savi que prové del món de l’enginyeria i que col·lecciona llibres de poesia, d’història i de cròniaques de Catalunya, un bon comunicador en sintonia amb la realitat que l’envolta. En el decurs de l’entrevista, explica com el 1993 va ser cridat a crear una universitat a distància i com ell i “una colla d’il·luminats” van concebre la primera universitat online del món. Una universitat que segons descriu el propi Ferraté, no havia de tenir facultats perquè les parets separen, i que en només quinze anys ha passat de 200 estudiants a tenir-ne més de 40.000 repartits pels cinc continents.

-Tinc entès que la Generalitat de Catalunya li va encarregar de posar en marxa la UOC. Recordi com va ser.

-El 13 desembre del 1993 vaig tenir una reunió amb el conseller Josep Laporte, aprofitant un acte a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, al Campus Nord de la UPC. Em va explicar que havien tingut unes converses amb la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) per poder fer part de l’ensenyament en català, però que finalment el claustre general s’hi va oposar. El president Pujol va decidir crear una universitat a distància catalana i li va demanar al conseller Laporte que parlés amb mi. En aquell moment a mi em faltaven uns mesos per deixar de ser rector de la UPC. Total, que vaig dir que m’ho pensaria i al cap d’uns dies li vaig dir que acceptava però amb una petita condició: que em fessin confiança i que em deixessin fer una universitat diferent de com sempre s’havien fet. Va ser un miracle que un polític et deixi fer una cosa diferent, perquè sempre els fa por. Però em van dir que sí.

-Havia de ser una universitat nova, diferent a les altres.

-La UOC va ser la primera universitat del món que es va inventar el concepte de campus virtual. Volíem trencar les barreres de l’espai i del temps a través de les noves tecnologies. Jo havia estat rector de la UPC durant 20 anys. Hi havia après moltes coses, també les que no s’havien de fer.

-Quines eren?

-La universitat pública funciona amb diner públic, el més sagrat de tot perquè vénen dels impostos dels ciutadans. A la UPC havia après que una universitat s’ha de gestionar bé. Per aquesta raó vaig proposar a Laporte que la nova universitat havia d’estar gestionada per un ens jurídicament privat.

-Quins defectes volia evitar reproduir?

-En els països llatins molta gent es pensa que les coses només es poden fer de la manera que la llei ha previst, i no és veritat. Jo sempre dic que es pot fer tot allò que, encara que no estigui previst per la llei i que no estigui explícitament prohibit, sigui ètic. Complint la lletra de la llei, pots fer coses molt mal fetes i poc ètiques. És propi de la cultura llatina i del dret romà. A diferència de la cultura saxona, nosaltres tendim a voler-ho regular tot. Quan vols uniformitzar, mates la creativitat, la iniciativa. En un debat de l’enèssima reforma de la llei universitària, a un rector li vaig sentir dir: ‘Yo quiero la uniformidad aunque ello, eventualmente, pudiera redundar en menoscabo de la calidad’. Textual. Jo reclamo el dret a equivocar-me i si m’equivoco, que em penalitzin.

-Què va sentir quan li van dir endavant?

-Jo tenia un avantatge i és que per a mi tot això resultava nou. Quan ets expert en una matèria, ja saps el que has de fer. Si ho has d’aprendre, comences de zero i tens l’oportunitat de crear. A mi se’m donava l’oportunitat de fer una cosa diferent, nova, basada en les noves tecnologies. Un altre avantatge és que els rectors de l’entorn no s’hi oposaven. Era un d’ells, sortia d’una universitat per anar a una altra. A més, que algú digués que faria una universitat en la qual tots els estudiants haurien de tenir un ordinador amb el qual es connectarien a una xarxa virtual era en aquell moment un somni. A mi em veien com un tocat del bolet. Deien ‘aquests tindran 200 estudiants i prou’. S’ha de pensar que l’internet públic i popular encara no existia! La www no existia! Als ordinadors se’ls havia de posar un programa especial perquè es poguessin connectar entre ells.

-Què era el primer que calia fer per posar en marxa la nova universitat?

-Primer, col·locar-te en el món on estàs. Segon, imaginar cap on va aquest món. Tercer, fer una estructura flexible que es pogués adaptar a una societat en canvi. Sempre dic que som en un món que canvia molt ràpid. I en aquell moment la societat anava cap a les noves tecnologies. Però, encara que se sàpiga, costa bastant que els canvis entrin en la ment.

-Com havia de ser la universitat a distància catalana?

-El terme distància té una connotació negativa. La distància separa. Mai se’ns va ocórrer que en diríem universitat a distància. Vam batejar-la com Universitat Oberta. El nostre lema inicial era la universitat sense distàncies. Amb les noves tecnologies podíem acostar el professor a l’estudiant, trencar les barreres del temps i de l’espai. De l’espai, per connectar amb un estudiant de Guatemala, i del temps perquè quan aquí és de dia, a Guatemala deu ser de nit. Havíem de trencar les barreres que separen a la gent.

-I el primer que necessitaven era tenir una seu, uns professors, una estructura de funcionament…

-El primer va ser crear el concepte de campus virtual. Això implicava pensar que tots els estudiants havien de tenir ordinador, malgrat que encara fossin cars, que n’hi hagués pocs i que s’haguessin de connectar mitjançant una xarxa. No havíem de donar lliçons a distància per televisió, que era més del mateix. Havíem de fer sistemes per consultar i solucionar problemes de l’estudiant en qualsevol moment. S’havien de produir materials didàctics pensats per al nou sistema, interactius. La gestió també havia de ser diferent. L’estructura organitzativa havia de ser diferent. Aquí no hi ha aules sinó una xarxa virtual. No es tractava de transformar una estructura existent.

-Tinc entès que van rebre pressions perquè utilitzessin el telèfon i altres mitjans convencionals.

-Sí, i el televisor. M’hi vaig oposar radicalment. En una universitat oberta has de trencar amb el concepte temps perquè tu no saps en quin moment l’universitari està estudiant. Havien de ser eines complementàries.

-El primer, doncs, era crear un sistema?

-Hi va haver quatre elements inicials. El campus virtual, que és l’eina de comunicació. Així es creava l’assincronia, la no coincidència al mateix lloc i al mateix moment. Això era clau. Dos: l’estudiant és el centre de la universitat, no el professor. L’objectiu quin és, que l’estudiant aprengui o que el professor ensenyi? Alguns professors tradicionals pensen que amb el nostre sistema ell no té importància. I tant que en té! És molt difícil motivar l’estudiant, que aprengui, il·lusionar-lo. Tercer: calia disposar d’un material didàctic de qualitat elevadíssima i que es pogués adaptar, perquè els temps canvien, però amb la condició que aquest material fos propietat de la universitat. Es va crear una primera guia per orientar sobre com havien de ser aquests materials, ergonòmics, amb notes i exemples…

-Amb quin criteri es triaven els professors? Tothom servia per donar classes a la UOC?

-És que a la UOC no es fan classes. Es va crear la figura de dos tipus de professors, els tutors, que es preocupen del dia a dia i del seguiment de l’estudiant, i els consultors, que són experts en l’assignatura. I el professorat propil full tme, que són contractats laborals i que tenen la missió de coordinar, gestionar el sistema pedagògic, coordinar als professors i fer recerca. Els professors no cobrarien d’una manera uniforme, perquè, si cobren igual, és desestimulant. A mi durant una època em van criticar perquè tractava els estudiants com a clients. I jo preguntava ‘que potser a la universitat no es pot atendre bé a l’estudiant?’. Al final em van donar la raó. I també ens vam inventar les trobades presencials, unes reunions dos cops al semestre, voluntàries, on els estudiants es trobaven. Ens vèiem les cares, es trobaven els tutors amb els consultors, hi havia conferències... Tot plegat estava pensat perquè l’estudiant se sentís ben tractat. El bàsic era canviar la mentalitat dels professors. Havíem de fer que l’altre aprengués, no ensenyar.

-I ho entenien?

-Alguns havien de canviar de xip i de vegades els costava. Et deien que sempre ho havien fet d’una determinada manera i nosaltres els dèiem, ‘no, aquí es fa diferent. Si sempre s’ha fet així, en un món que canvia s’ha de fer d’una altra manera a no ser que es demostri que s’ha de continuar d’aquella manera. Però no a priori’.

-I totes aquestes decisions es prenen d’entrada, abans que existís la UOC?

-Amb una colla d’il·luminats vam pensar com havia de ser. Vaig buscar persones imaginatives per pensar com hauria de ser la nova universitat. L’equip inicial eren (a més de Ferraté) Ramon Pla, que era director general d’Universitats (més tard en seria vice-rector), dos vice-rectors fundadors de la UOC, Claudi Alsina i Francesc Pedró, i el gerent, Xavier Aragay. Després es va incorporar un informàtic, Francesc Noguera, que avui encara és el director de Serveis Tecnològics de la UOC. Les primeres reunions,  a principis del 1994, eren secretes, al vespre o a les nits, al meu despatx o a casa meva. Ningú del meu equip ho sabia. Les coordinava el meu cap de gabinet, Josep Maria Oliveras. Parlàvem de com havia de ser la nova universitat, quin havia de ser el model acadèmic, de gestió…

-Tenien algun referent de com havia de ser la UOC?

-No. Va ser el primer campus virtual del món. Costa d’entendre que als Estats Units ningú se’ns hagués avançat i n’hagués creat una amb aquesta visualització global, però va ser així. Feia més de deu anys que no es creava una universitat a distància al món!

-Tenien la impressió que estaven davant d’una gran oportunitat de fer una cosa diferent?

-Sí, teníem la impressió que fèiem una cosa que anava en la direcció dels canvis dels temps. S’intuïa que el món havia d’estar interconnectat, que les xarxes serien una base important de la cultura i de les organitzacions. N’érem conscients. Pertant, volíem fer un campus virtual que reproduís tot el que trobes en un campus real, la sala d’actes, l’aula, la secretaria, el bar...

-Uns moments excitants…

-I tant! Com que encara no existia el www, vam haver de fer una prova d’ordinadors en una taula, provant de connectar-los entre ells, perquè no existia internet ni la XDSI. Telefónica, per cobrar als estudiants la connexió telefònica, els enviava la factura a casa després que nosaltres haguéssim fet una interfície pròpia per calcular quants minuts s’havia connectat cadascun d’ells. Telefónica encara no ho tenia previst, així que a la UOC vam ser, en certa manera, els precursors de l’ADSL. Vaig dir al president de Telefónica que un estudiant de Girona no tenia perquè pagar més que un de Barcelona i que el concepte de conferència havia de desaparèixer. Va costar, però el vam convèncer que creés la tarifa única, la tarifa plana. Tot allò era molt creatiu, ens divertíem. Era anar superant una dificultat darrere l’altra. Després, l’any següent, ja va canviar molt perquè havia sorgit el www.

-Va ser difícil fer entendre què era la universitat a la societat?

-El primer era vendre el projecte i la fòrmula jurídica que havíem acordat a totes les forces parlamentàries, perquè hi havia algunes pors. Al final, la llei de creació de la universitat es va aprovar per unanimitat. La UOC va néixer com una fundació privada. En aquell moment, el govern no podia ser fundador d’una fundació privada, però sí formar-ne part. Així que immediatament després que es constituís la fundació, va entrar-hi el Govern i es va convertir en soci majoritari. Problema solventat. La UOC no ha sigut mai una universitat privada. És una iniciativa del Govern amb un funcionament jurídic basat en el dret privat i amb majoria del Govern.

-Quins ensenyaments volien fer d’entrada?

-Vam començar amb Psicopedagogia i Ciències Empresarials, que tenien molta demanda. I encara que tinguessin molta demanda, no vam començar amb carreres tecnològiques, perquè primer s’havia de demostrar que es podien fer en xarxa. I altres carreres amb molta demanda les vam desestimar perquè tenien poca sortida. No tenia molt sentit formar periodistes si al mercat no li’n calien més.

-Un cop creada la universitat, calia donar-la a conèixer…

-El nostre eslògan era “la universitat que t’emportes a casa” o “la universitat oberta nit i dia”. Vaig fer un pelegrinatge per totes les comarques de Catalunya, explicant a alcaldes i a tota la societat civil catalana què era la UOC. Era una activitat frenètica, però la premsa ho va acollir molt bé.

-Recorda com va ser el primer curs?

-Vam començar amb un curs pilot de 200 estudiants, 100 d’empresarials i 100 de psicopedagogia. El gran secret era tractar aquells primers estudiants molt i molt bé perquè es convertissin en els nostres prescriptors. Em vaig marcar l’objectiu que, dels 200 primers, un tant per cent molt elevat se’ls pogués contractar. Van rebre una atenció quasi personal, de família.

-Què ha significat per a vostè la UOC?

-Vam tenir la sort que se’ns encarregués el projecte en el moment adequat i amb llibertat per fer-ho diferent. Són unes coincidències que no es donen gaire sovint. Realment, va ser l’etapa més creativa de la meva vida.

-Va ser-ne l’alma mater i rector durant deu anys. Com li agradaria que es recordés el seu pas per la UOC?

-Com el d’una persona que va ser capaç de crear una universitat diferent, adaptada a un temps que canvia -confessa Gabriel Ferraté en veu baixa.

GABRIEL FERRATÉ I PASCUAL (Reus, 1932)

És enginyer industrial i perit agrícola. Ha estat catedràtic d’Automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, que també va dirigir entre els anys 1969 i 1972. Ha estat rector de la Universitat Politècnica de Catalunya durant dues etapes (entre el 1972 i el 1976 i entre el 1978 i el 1994). Entremig, va traslladar-se a Madrid per assumir els càrrecs de director general d’Universitats i Investigació i de director general de Política Científica. El 1994 va rebre l’encàrrec de fundar la UOC, de la qual va ser-ne rector fins al 2005.

Ferraté ha estat també vicepresident del Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT, president de la Fundació Caixa Tarragona i vice-president de CatalunyaCaixa. El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Actualment presideix l’Institut Cerdà, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya i lidera la creació del projecte Sòcrates, un nou model educatiu per a Catalunya.