Publicat al diari Ara el 14 d'octubre del 2012
"Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort". La dita popular vindria a ser com el Reus, París i Londres però en sentit negatiu. Els que utilitzaven aquesta expressió ho feien per denigrar els llocs apartats, situats al mig de la muntanya i mancats de les comoditats de la vida moderna. Paradoxes dels temps, els nuclis rurals que han conservat l'ànima tradicional s'han convertit, en ple segle XXI, en un poderós atractiu per a moltes famílies que busquen la pau en un entorn natural privilegiat.
L'escriptor Roc Casagran ha fet estades a la casa que la seva família té a Rocafort del Bages "des de sempre". Li agrada la calma, l'aïllament, l'olor dels boscos a mitja tarda i, alhora, la proximitat a Manresa. Els records més antics que té vinculats a aquest poble de la Catalunya Central estan vinculats a l'estiu. "Una dent trencada arran d'una caiguda en bici, els partits de futbol fins a fer-se fosc, la llibertat de poder córrer i anar amb bicicleta pels carrers, les partides de ping-pong, els jocs a la plaça".
El Pont de Vilomara i Rocafort és un municipi amb dues ànimes. Les terres altes i les terres baixes. Històricament, la població i l'activitat econòmica es concentraven a Rocafort, mentre que el Pont de Vilomara eren quatre cases al marge del camí que conduïa a Barcelona i a Manresa, i del pont medieval sobre el Llobregat. Fins que va arribar la industrialització i la fil·loxera va arruïnar el negoci de la vinya. Fruit d'aquesta doble coincidència, el Pont de Vilomara es va omplir de fàbriques tèxtils i de nouvinguts, mentre que Rocafort es despoblava de manera irremeiable en perdre la principal font d'ingressos i quedar lluny dels grans eixos de comunicació.
Així, un municipi que antigament s'havia anomenat Rocafort o Rocafort de Bages va passar a dir-se Rocafort i Vilomara el 1917 i Pont de Vilomara i Rocafort des de fa trenta anys. L'equilibri de forces s'havia invertit. Avui Rocafort s'omple durant els mesos de bon temps de persones a la recerca d'una forma de viure tranquil·la.
Roc Casagran s'hi escapa sempre que pot. "És el meu refugi. M'agrada molt anar-hi fora d'època, que és quan menys gent hi ha. Trobar-hi l'aïllament. Els carrers, de nit, entre setmana, són desèrtics. M'agraden els llocs que t'interpel·len: una barraca de pastor de pedra seca, la visió de la silueta del Montcau o de la plana del Bages, el cementiri...".
L'autor d' Ara que estem junts (Columna, 2012) explica: "Sóc una persona de tancar-se a casa a llegir i a escriure, si és hivern amb la llar de foc encesa. I de sortir al carrer quan no hi ha ningú. I d'anar a córrer o a caminar pels boscos".
Casagran recomana Rocafort perquè és "just a la porta d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac". "Per fer una passejadeta pels quatre carrers que té, o una visita al museu del poble, que explica com ha estat la vida per aquestes contrades fins avui".
Església de Santa Maria
La ruta que ens aconsella inclou la visita a l'església de Santa Maria -"dins de la qual hi ha la paret de la sagristia pintada per Àngel Millan: el xoc entre el seu expressionisme abstracte i l'estil artístic de la resta de l'església és ben curiós i xocant"-, l'ascensió a les restes (només en queda una paret) del castell del segle X que dóna nom al nucli i una excursió a les masies dels voltants (Casassayes, el Flequer, Arbosset...), bona part de les quals van servir de refugi als maquis durant la postguerra.
Ara, que el lloc que resultarà més familiar als visitants és el mas Puig de la Balma, en el veí municipi de Mura. Està construït a recer de la balma que fa la muntanya i en el seu interior, així com a la rodalia, s'hi van rodar nombroses escenes de Pa negre.
Roc Casagran reconeix que, si la poesia és la seva pàtria, Rocafort de Bages és el seu refugi: "El vell amic que saps que sempre és allà, encara que faci temps que no li dius res. El lloc per retrobar-me amb mi mateix".
