Publicat a El Periódico el 12 de juliol del 2012
Al meu despatx
llueix la torxa que fa vint anys em van donar -previ pagament de 15.000
pessetes- per haver estat portador de la flama dels Jocs de Barcelona'92. El
meu moment de glòria olímpica va ser el 18 de juny del 1992 entre les localitats
de Berga i Bagà, corrent carretera amunt en direcció al túnel del Cadí.
Unes setmanes més
tard, vaig portar el foc olímpic per segona vegada. L'oportunitat va sorgir a
Andalusia, a la província d'Almeria, de forma imprevista. Estava seguint el
recorregut de la flama per tot Espanya com a periodista i aquell dia vaig pujar
a l'autocar dels rellevistes per poder parlar amb ells. De seguida em vaig
adonar que alguna cosa anava malament. Els corredors s'estaven acabant i el
vehicle que traslladava els corredors de refresc no arribava. Què fem?, es
preguntaven, inquiets, els responsables de la caravana. I jo, que els vaig
sentir, em vaig oferir com a portador. D'acord, em van dir. Però no et podràs
quedar la torxa, no et donarem l'equipament -tots els corredors hi tenien dret-
i no ho podràs dir a ningú. I així va ser com em vaig convertir en l'única
persona, que jo sàpiga, que va portar la flama dels Jocs de Barcelona dues
vegades.
La torxa que des
de fa anys m'acompanya en les meves hores de treball ha cobrat nova actualitat
ara que el foc que il·luminarà Londres s'acosta a la seva destinació final. He
vist que a internet es poden comprar torxes de Barcelona'92 d'ocasió. Els
venedors en demanen quantitats que oscil·len entre els mil i els 6.000 euros i,
segons es pot llegir en els anuncis, molts se'n desprenen per necessitats
econòmiques. El foc olímpic ens mostra on érem i on som, les il·lusions i la
confiança en el futur que teníem fa vint anys i la cruïlla on ens trobem ara. La
venda del simbòlic objecte que un dia van portar orgullosos segurament servirà a
alguns excorredors per pagar una lletra del banc o per arribar a final de mes.
