Publicat a El Periódico del 17 de juliol del 2012
La bombolla immobiliària ha creat monstres
que viuen fora de la realitat com Santiago Calatrava. Fa 25 anys, el valencià era
un arquitecte i enginyer jove que tot just començava a despuntar. Gràcies als
dos projectes realitzats a la
Barcelona preolímpica, la seva carrera es projectaria a
escala mundial: el primer va ser el pont de Bac de Roda, inaugurat el 1987 i els
clons del qual vendria després a nombroses ciutats de tot el món. Molta més
repercussió tindria la torre de comunicacions construïda a l'epicentre de Montjuïc
amb motiu dels Jocs Olímpics.
Tot i la seva rellevància, aquells dos projectes deuen ser considerats avui
molt poca cosa per un Calatrava, que, sobretot a la seva comunitat, ha estat
beneït amb contractes públics a dojo. S'ha acostumat tant a manegar projectes
desorbitats, deu considerar que la seva obra és tan imprescindible per als
humils ciutadans del seu país, que fa pocs dies s'ha atrevit a declarar a una
revista d'arquitectura: "Comparat amb els 100.000 milions del rescat a
Espanya, els 1.000 milions de la
Ciutat de les Arts i les Ciències no són res".
Calatrava sembla patir de megalomania quan diu que mil milions no són res o
quan s'atreveix a comparar una sola obra amb el dèficit de tot un estat amb 47
milions d'habitants, entre els quals no es compta precisament ell, que té la
residència a Zurich.
Més que escandalitzar-nos per les seves paraules, hem d'admetre que
Calatrava i la seva arquitectura del nou ric són un mirall del que hem estat
fins fa ben poc, del que hem volgut ser o del que ens han volgut fer creure que
érem. Fa vint anys, en vigílies dels Jocs Olímpics, hi havia una pintada als
afores de la capital valenciana on es podia llegir Barcelona 92-València 0.
Aquella protesta espontània escrita amb esprai per una mà anònima sobre una
paret explica molts disbarats que s'han perpetrat després.
