Fills i néts dels 'altres catalans'

Reportatge publicat al diari Ara el 16 de març del 2014

Foto: Cristina Calderer

Les persones amb qui hem parlat per fer aquest reportatge són fills o néts dels altres catalans. Cap ha llegit Paco Candel, però quan els cites el títol del seu llibre, de manera instantània s’hi senten reflectits. “Els altres catalans som nosaltres i ja formem part de Catalunya”, assegura Pablo Aragonés amb naturalitat. Només Larbi Badidi, fill de la immigració més recent, es mostra dubtós: “Em ve al cap la gent que ve de fora i incorpora la cultura catalana com a pròpia, però sense renunciar a la seva”.

El metro és el cordó umbilical que, amb catorze parades des de la plaça Catalunya, connecta el barri del Fondo (Santa Coloma de Gramenet) amb el centre de Barcelona. El suburbà fa molt més que transportar persones. Amb una freqüència de pas de tres minuts, transporta les il·lusions i els anhels de milers d’homes i dones que, fugint en molts casos de la misèria, un dia van arribar a Catalunya a la recerca d’una vida millor.

La drogueria d’Alegría Saura (95 anys) és a 200 metres de la parada de Fondo. Per arribar-hi passem per carrers atapeïts de gent i amb desenes de comerços regentats per xinesos. La venerable senyora Saura va arribar al Fondo abans de la guerra, molt abans que existís el metro i que obrissin els basars orientals. La plaça del Rellotge encara no existia ni havien arribat les onades migratòries procedents d’Andalusia. Tot eren canyes, garrofers i vinyes. El seu negoci, obert el 1956, va ser dels primers que van funcionar. “Esteu bojos! -els deien-. Haureu de tancar”. Però malgrat els embats de les successives crisis, que al Fondo es deixen notar de manera especial, la drogueria de la plaça del Rellotge és de les més antigues de Santa Coloma.

La senyora Alegría no té prou ànims per parlar, així que conversem amb Pablo Aragonés (55 anys), que regenta la seva drogueria. Nascut en un poblet de Còrdova, Aragonés va arribar a Catalunya als 9 anys amb la mare i dues germanes, i als 11 ja treballava. Tres anys més tard, i sempre per contribuir a l’economia domèstica, entrava d’aprenent a la drogueria.

Per al nouvingut és fonamental la xarxa de suport que troba en el país d’acollida. I en el cas de Pablo Aragonés, orfe de pare, el suport va arribar de la senyora Alegría i el seu marit. “Han estat com uns pares”, reconeix sense embuts.

Badia del Vallès és un altre d’aquells llocs en els quals, parafrasejant Paco Candel, la ciutat perd el seu nom. És un municipi amb forma de mapa d’Espanya que va ser inaugurat el 1975 pel llavors príncep Joan Carles, com encara recorda el demacrat monòlit, avui pintat amb la bandera republicana, que presideix una de les seves places. Eli Ruiz (34 anys), nascuda a Badia, rememora la trajectòria vital de la seva mare. Originària de Jerez, formava part d’una família de la qual només van sobreviure vuit de setze germans. A casa passaven gana. Així que, el 1968, la mare i la tieta de l’Eli, amb només 12 i 16 anys, van emprendre, totes soles, el llarg camí cap al nord. Quatre anys més tard es casava i el 1979 naixia l’Eli.

Per a la filla les coses tampoc han resultat fàcils. Criar-se en el municipi més pobre de Catalunya i amb un pare sovint lluny de casa marca una existència. Però ella tenia clar que per tenir un futur havia d’estudiar i, a base de compaginar estudis i feina, va treure’s una carrera universitària. Els records de joventut la porten a una barriada d’ambient andalús on se celebraven llargues revetlles nocturnes a l’aire lliure, on les veïnes deixaven les portes de casa obertes i on els nens de 4 anys corrien lliures pel carrer. “Era molt xulo”, proclama amb la mateixa contundència que afirma la seva catalanitat i el dret dels pobles a autogestionar-se. “Però compte -adverteix-, jo ho entenc d’una manera diferent de Mas. Sóc internacionalista i m’agradaria una Catalunya fora de l’Europa del capital, que fos exemple per als altres pobles d’Espanya”. A l’hora d’acomiadar-se, l’Eli confessarà: “Feia tres o quatre anys que no m’expressava en català. A Badia ningú el parla”.

Preservar la memòria

A Nou Barris, Arnaldo Gil i nou persones més van crear, el 1983, l’Arxiu Històric de Roquetes amb l’objectiu de preservar la memòria local. Els diferents barris que conformen l’actual districte barceloní van experimentar un creixement sobtat i caòtic en la segona meitat del segle XX. “Hi havia un problema d’identitat, i molt poca connexió entre la gent que ja vivia aquí i la que acabava d’arribar. Volíem conservar la història del moviment veïnal i les seves lluites per aconseguir coses tan primàries com la pavimentació dels carrers, el transport, la sanitat i l’educació. Pensàvem que perquè la gent s’integrés calia que primer coneguessin la història més pròxima i que estimessin els seus barris. La creació de l’arxiu implicava un desig de transformació de la societat”.

Gil, fill d’una granadina i un castellonenc, reconeix que, per a ell, castellanoparlant i historiador autodidacte, ha estat un esforç aprendre a parlar i escriure en català. “D’adolescent era la llengua dels rics, de la burgesia. Fins que un dia surts del barri i et sents malament perquè no el parles”. Però, malgrat això, ell i els altres membres de la junta van intentar, des del principi, que totes les publicacions de l’arxiu fossin en català.

Laura Puertas Gutiérrez (18 anys) és néta d’ altres catalans. Asseguda davant d’una coca-cola en un bar de Cornellà, explica que els seus avis van venir de Sòria, València, Almeria i Granada a mitjans del segle XX i que no van patir excessives dificultats. Bé, això és el que diu d’entrada. Unes hores més tard, i després de preguntar a la seva família, es corregeix via WhatsApp. De fet, tampoc ho van tenir tan fàcil: dos van viure en barraques i pensions de Barcelona fins que, poc a poc, es van obrir pas.

Les històries d’immigració dels seus avis li resulten molt llunyanes, a la Laura, tant com saber qui era Paco Candel. Ella pensa en present, i el present són els estudis d’educació infantil a la Universitat Ramon Llull, feines esporàdiques d’acomodadora al Palau de la Música i assajos setmanals amb els Castellers de Cornellà, una entitat nascuda al municipi del Baix Llobregat en vigílies dels Jocs Olímpics. I a casa es parla català, una llengua que els seus pares, castellanoparlants, es van esforçar a aprendre i transmetre als seus fills.

La Laura pertany a la tercera generació de les famílies d’origen immigrant, aquella que segons els experts ja s’ha integrat. Li comentem al seu pare, José Puertas, abans que els castellers iniciïn el primer assaig de la temporada en una nau industrial de Cornellà. “Sí -respon irònic-, però potser serà la primera que, per falta de feina, haurà de marxar a treballar a l’estranger!”

Larbi Badidi (26 anys) és el cap de colla dels Castellers de Cornellà. El seu nom, marroquí, i el color de la seva pell sorprenen alguns participants en les trobades de castells que s’organitzen arreu de Catalunya. “Si ets de fora, per què fas castells?”, li han preguntat més d’un cop. De petit el Larbi s’enfadava quan li feien aquestes preguntes. Se sentia incomprès i, de vegades, exclòs. Però, a mesura que s’ha fet gran i ha agafat confiança en ell mateix, respon que ho fa perquè li agrada, i no creu que per això hagi de donar explicacions a ningú. “És com preguntar-li a algú de Viladecans per què juga a beisbol, que és un esport americà”.

Badidi és aficionat a les bicicletes fixies, al Barça i al bàsquet, li agrada el rap i la música de Txarango. La seva imatge de modernitat no li impedeix seguir els costums dels seus pares, com evitar menjar carn de porc o fer el dejuni del Ramadà. ¿Es considera català o marroquí? “Sempre que m’ho pregunten dic que sóc marroquí i quan els dic que vaig néixer a Barcelona em responen: «Llavors ets català». Doncs sí, també. I si em diuen «Llavors ets espanyol», em surt dir que sóc marroquí, català i marroquí. No em considero espanyol i si alguns no fan res per a Catalunya, doncs que no es preocupin: ja ho faig jo”.

“Que la terra on va li sigui favorable”

La publicació, el 1964, d’ Els altres catalans va tenir un èxit immediat i en tres setmanes es van exhaurir els 30.000 exemplars que es van posar a la venda. Els lectors del llibre eren, sobretot, catalans de naixement que vivien amb preocupació l’arribada d’immensos contingents humans procedents d’Andalusia, Castella, Extremadura o Galícia. El text de Paco Candel (Cases Altes, País Valencià, 1925 - Barcelona, 2007) els descobria amb tot luxe de detalls com era la vida a la Barcelona dels suburbis i les especials relacions humanes que s’hi teixien. Però, sobretot, donava respostes esperançadores a la gran por de molts catalans: que la immigració dilapidés la identitat, la cultura o la llengua catalanes.

Per a satisfacció dels seus lectors, Candel afirmava que l’immigrant “necessita trobar, on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci”. “El sol fet de venir ja és una possibilitat d’integrar-se”, apuntava. “Aquest home acorralat només desitja una cosa: que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins i tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment, ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura...”

Analítica web: del bombardeig indiscriminat a l'atac selectiu

Reportatge publicat a la revista Capçalera de gener del 2014

Capçalera

Qui més qui menys, tots hem tingut una experiència semblant. Compres un bitllet d'avió per anar a París i les setmanes següents et fas un fart de veure anuncis de vols a la capital francesa cada cop que entres a la pàgina web d'un diari o a Facebook. La publicitat s'ha tornat selectiva. Els anunciants ja no estan disposats a pagar el que sigui per aparèixer al portal dels diaris més llegits. Amb tot el que saben de nosaltres gràcies a les cookies, ara ens segueixen el rastre i, estiguem on estiguem, gairebé poden fer anuncis teledirigits per a cadascú de nosaltres.

Internet ha revolucionat el món de la publicitat. Abans que s'inventés i popularitzés, les grans marques bombardejaven el conjunt de la població per donar a conèixer els seus productes a través dels mitjans de comunicació de masses. Ara, en canvi, saben molt sobre nosaltres i ens vénen a buscar, estiguem on estiguem. Gràcies a les cookies que s'emmagatzemen al nostre ordinador cada cop que visitem el portal d'una marca o d'un diari digital, o gràcies a les dades personals que hem introduït al donar-nos d'alta a Facebook o Twitter, saben quina edat tenim, on vivim, quins són els nostres gustos i si estem a punt de comprar un cotxe, un ordinador o una nevera. D'aquesta manera, les campanyes poden ser molt més selectives, o segmentades, com diuen els publicistes, i anar directament al ciutadà que està a punt de gastar-se els diners. És més: saben tant sobre nosaltres que els darrers anys fins i tot ha sorgit la subhasta de clients en temps real: l'anunciant que més paga té el privilegi de mostrar el seu anunci a aquell ciutadà que, pel seu historial de navegació, és més susceptible de convertir-se en comprador.

Les subhastes d'usuaris en temps real -Real Time Bidding en les seves sigles en anglès- van esclatar als Estats Units el 2010 i des de llavors s'han expandit al Vell Continent. A França van créixer un 120% el 2012, i a Espanya, grups editorials com Unidad Editorial, Prisa o Vocento ja l'utilitzen. Més d'un 15% de la inversió dels anunciants a internet ja es fa amb aquest sistema.

El funcionament de la subhasta és, sobre el paper, senzill. Una persona entra a la capçalera d'un diari digital. En la fracció de temps que transcorre des del clic fins que la pàgina es visualitza, té lloc un procés tecnològic extremadament complex. En primer lloc es genera un perfil del visitant, que, de forma automàtica, s'envia a un banc de dades on es guarden els retrats robot del tipus de client que sol·liciten els anunciants. Guanya el concurs qui més diners està disposat a pagar per aquell perfil, de manera que quan s'obre la pàgina, el navegant té a la seva pantalla la imatge del producte que, suposadament, estava esperant. Tot ha succeït molt ràpid, en poc més de 300 mil·lisegons.

Philipp Furst, director de l'agència de mitjans Zenith Barcelona, augura un ràpid creixement de les subhastes al nostre país. Creu que el sistema optimitza la inversió publicitària, perquè els anuncis s'envien només a persones que poden estar interessades en un producte, tot i que reconeix que en països on fa més temps que funciona "és discutit per la privacitat de les dades".

L'encarregat de servir l'anunci és un AdServer, que precisament vol dir això, servidor d'anuncis. Aquests servidors han estat també els responsables de licitar per emportar-se el receptor de l'anunci. Els servidors permeten als mitjans administrar l'espai del seu portal reservat per a anuncis, mentre que, també gràcies a ells, els anunciants poden mesurar de forma exacta i al moment l'impacte que genera una campanya, de manera que poden corregir el tir sobre la marxa. Per exemple, el fabricant de cotxes pot saber quantes vegades s'ha col·locat el banner sobre el seu últim model en cada mitjà, o com s'ha comportat el visitant a continuació, si ha fet click en l'anunci o no. En el cas que la campanya no funcioni, es detecta a l'instant.

Els servidors d'anuncis són una eina indispensable per a un tipus de publicitat emergent, tot i que encara minoritari com són les subhastes. Però també juguen un paper fonamental per al conjunt de publicitat amb banners que es genera a internet. Estan connectats a milers, o fins i tot milions, de pàgines web. Envien un anunci cada cop que un internauta entra en una d'aquestes. És per això que els banners d'un mitjà digital són canviants. Dues persones que de forma simultània veuen la mateixa pàgina sovint tenen davant seu anuncis diferents. El servidor ha enviat el missatge que, segons els requeriments de l'anunciant, millor s'ajusta als seus hàbits de compra. D'aquesta manera eviten que una àvia de 80 anys vegi l'anunci d'un cotxe de 40.000 euros, que en principi es creu que no li interessarà, o que un adolescent en vegi un de roba infantil.

Un criteri perquè l'usuari vegi un anunci i no un altre pot ser, senzillament, evitar la repetició. El publicista pot haver programat l'AdServer de manera que cada persona només visualitzi un cop al dia el mateix anunci. Això sí, la manera de reconèixer a cada usuari és teórica. Perquè quan ens asseiem darrera la pantalla no ens reconeixen a nosaltres, sinó l'IP del nostre ordinador.

"L'AdServer ens diu qui ha entrat a la pàgina web i si ha interactuat, si ha vist tota la peça, si ha anat o no al site de l'anunciant, les característiques estadistiques de la persona... Però l'AdServer no ens ho diu tot. Per saber-ne més necessito els estudis d'audiència que fa ComScore", explica Furst. Des del 2013, ComScore realitza els estudis d'audència per internet a Espanya. Els 20.000 audímetres que l'empresa té instal·lats representen una mostra de la societat espanyola que quasi quadriplica els 4.600 que Kantar Media fa servir per mesurar les audiències televisives.

Els panells de ComScore mesuren el número d'usuaris únics que té cada mitjà, la qual cosa determinarà en gran mesura les seves tarifes publicitàries. Però també permet saber a quantes persones ha arribat una campanya, on viuen, quina edat tenen, característiques demogràfiques o el seu poder adquisitiu. Amb tota aquesta informació a l'abast, els anunciants poden gairebé fer anuncis teledirigits per a cada persona.

Els servidors d'anuncis permeten als anunciants circumscriure una campanya a un territori geogràfic concret, a unes dates determinades o a franges de població amb unes característiques d'edat o poder adquisitiu. La màquina que centralitza la informació detecta quants usuaris únics veuen el web i reparteix els anuncis de totes les agències que hi estan connectades de forma automàtica. Un cop finalitza la campanya, l'AdServer genera un informe que detalla tota l'activitat generada.

En la publicitat online els anunciants compren impressions, és a dir, paguen un tant a l'agència de mitjans pel número de vegades que es veu el seu banner. Gràcies a unes etiquetes que poden introduir a l'anunci, poden saber, entre altres coses, quantes impressions s'han servit, i els informes que proporciona Google Analytics multipliquen de forma exponencial aquesta informació.

En tot aquest procés, s'ha produït un canvi cabdal: ha deixat de tenir una importància clau el mitjà en el qual s'insereix un anunci. El fonamental és arribar al destinatari final, amb independència que visiti un blog especialitzat o un portal amb una audiència milionària. Cada cop es compra menys espai en mitjans i més audiències susceptibles d'adquirir un producte determinat.

Luciano Langenauer dirigeix l'agència Play With Ads i és un especialista en publicitat de comportament. La seva agència no compra espai en suports publicitaris, sinó audiències. "Les cookies rastregen els teus moviments, i això, amb el temps, mostra els teus habits de navegació o quines webs visites. D'aquesta manera, jo puc fer una campanya adreçada només a persones que usin una tarja de crèdit de platí o ampliar el concepte de mestressa de casa. Per vendre un xampú, no cal només que m'adreci a dones d'entre 25 i 55 anys. Puc dirigir-me a les persones que els últims mesos han mostrat interès pel tema o han visitat webs de marques de xampú. És un sistema molt més eficaç. No cal que matem mosques amb trets de canó; puc fer el mateix amb una feina de franctirador".

Langenauer explica que els sectors que més s'han interessat per la publicitat de comportament són els del gran consum, l'automoció, les telecomunicacions i el turisme. La compra de dades encareix el cost de les campanyes entre un 20 i un 30% però el retorn duplica el d'una campanya convencional, assegura. I per demostrar la seva eficàcia explica que a Gran Bretanya ja representa un 30% de la inversió publicitària per internet i a la resta d'Europa creix a un ritme "vertiginós".

El director de Play With Ads no veu cap problema de confidencialitat de dades. "Treballem amb dades anònimes. En cap cas tenim els usuaris identificats, ni pel seu nom, telèfon, correu electrònic o DNI. L'únic que sabem d'ells és com es comporten".

Per a Philipp Furst, els avantatges de la publicitat per internet són indubtables: "Permet anar directament a nínxols de mercat molt específics, de manera que tens menys pèrdues: s'eviten les impressions que no serveixen de res". Tot i que també veu un perill en la supersegmentació: "No sempre vens més, perquè de vegades ens enganyem sobre qui realment compra els productes".

Tristán Elósegui, expert en marquèting online i coautor dels llibres El arte de medir i Analítica web en una semana, creu que la publicitat online permet a les marques arribar més fàcilment i més vegades al destinatari final, de manera que és més fàcil que un impacte publicitari es converteixi en una compra. Com a inconvenients, cita el fet que els usuaris "han rebut tantíssims impactes que tendeixen a evitar la publicitat" i que una campanya digital s'ha de combinar amb una inversió paral·lela en webs, blogs i bons continguts.

Sergi Guzmán, director comercial del diari Ara, esmenta el fet que una campanya en suport digital sigui mesurable i fàcil de seguir propicia que de vegades es generin unes expectatives massa altes. "Tot i que tens molta informació de l'usuari, sovint no saps exactament qui hi ha darrera de l'ordinador, i molts cops no és l'usuari habitual".

I en aquest nou context, què valoren més els anunciants a l'hora de decidir col·locar un banner en un mitjà o un altre, la quantitat de l'audiència o la qualitat? La resposta de Sergi Guzmán és plena de matisos. "El quantitatiu segueix pesant molt, en general més que el qualitatiu. Si tens una audiència molt bona i poca quantitat, això no et dóna res. Ara, en igualdat de condicions, pesa més la qualitat del lector. Però depèn de quin producte anunciïs. La veritat és que no pot separar-se una idea de l'altra. Necessites quantitat i qualitat, però si no tens qualitat, estàs mort".

El somni català del ministre Jorge Fernández Díaz

Article publicat al web La Lamentable

El ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, afirmava, el 1995, que a Catalunya hi havia una convivència exemplar. En contra del que manifestava José María Aznar, llavors a l’oposició, i la cúpula del seu partit, Fernández Díaz deia que només hi havia algunes disfuncions, sobretot pel tema de la llengua. El país era quasi una bassa d’oli, venia a dir. Sí, la política de normalització lingüística generava problemes individuals, reconeixia, però no col·lectius, que “des de fora de Catalunya, sens dubte amb interessos polítics”, s’havien magnificat. Les paraules conciliadores del polític conservador anaven contra la línia de radical enfrontament amb les institucions catalanes que en aquell moment protagonitzava Aleix Vidal-Quadras, a Barcelona i Aznar des de Madrid. Nombrosos dirigents populars tenien una percepció errònia del que passava a Catalunya en el tram final de la presidència de Felipe González, mentre que altres directamemt mentien. Després d’haver estat treballant durant un any en barris amb un elevat índex de població d’origen immigrant, la meva percepció era molt diferent, així que em vaig animar a escriure El somni català. No seria jo, sinó setze personalitats rellevants de la vida social i política catalana amb els origens familiars a Castella, Andalusia o Galícia, els qui evidenciarien si aquí hi havia fractura social o no.

Un dels personatges a qui vaig entrevistar va ser Jorge Fernández Díaz. Durant la conversa que vam tenir a la seu del PP català, va explicar com havia conegut Pujol -”un home que sap estar al seu lloc a les dures i a les madures”- amb motiu d’un acte del rei Joan Carles al Liceu, a principis dels anys vuitanta.

Doncs bé, el llibre es va publicar i, per sorpresa del seu autor, Jordi Pujol va començar a elogiar-lo en públic, inclòs el missatge de cap d’any del 1995, amb el propòsit gens dissimulat de lloar la capacitat integradora de Catalunya.

Aznar va guanyar les eleccions del 3 de març del 1996 sense majoria absoluta. Havia de fer un pacte de govern amb els nacionalistes catalans, als qui tant havia dimonitzat els anys anteriors, bascos i canaris. Sabent-se amb la paella pel mànec, Pujol se’n va anar a Madrid molt segur d’ell mateix per entrevistar-se amb el guanyador de les eleccions i amb el llibre sota el braç. Aznar va rebre l’exemplar i, el 21 de març, declarava, en una entrevista a TV3, que parlava català en la intimitat. Finalment, el 4 maig aconseguia el càrrec que tant havia anhelat, nou president del govern espanyol, amb el suport d’aquells a qui tant havia repudiat.

Fernández Díaz va tenir la seva recompensa uns dies més tard. El 14 de maig, Aznar el nomenava secretari d’Estat per a les Administracions Territorials, amb la qual cosa l’home que va haver de desistir d’estudiar diplomàcia per falta d’idiomes i arquitectura per la seva malaptesa amb el dibuix, es convertia en l’encarregat d’entendre’s amb Pujol.

A partir d’aquest moment, el PP va fer un gir en la seva política respecte a Catalunya. Defenestrava Vidal-Quadras i situava Josep Piqué al davant del partit.

El retorn de Fernández Díaz a la primera línia política va ser fruit d’un seguit de coincidències, però no hi ha dubte que el fill del sots-cap de la Guàrdia Urbana durant més de trenta anys, Eduardo Fernández Ortega, s’havia mostrat hàbil i valent al fer unes declaracions que anaven contra la línia oficial del seu partit. Tot i no haver-se involucrat en política activa fins al 1982, havia demostrat tenir la intuïció i la fusta d’un veritable animal de la política. Gràcies a l’empenta de Pujol, es va situar en primera línia, on, segurament per intercessió de Santa Teresa, continua.

Certament, Jorge Fernández Díaz havia entrat al llibre de manera forçada. El seu perfil no encaixava amb el tipus de persones que buscava per a El somni català. Volia que fossin fills de la immigració pura i dura, que haguessin nascut a Catalunya o que hi haguessin vingut els primers anys de vida. En la preparació del llibre, havia decidit incloure, entre els setze personatges entrevistats, un polític de cadascuna de les principals forces polítiques que en aquell moment tenien representació al Parlament. En tots els casos havia trobat algú que, venint quasi de la misèria (i en algun cas sense el quasi), havia assolit un lloc rellevant en la política, les lletres, les arts o en una activitat empresarial. Per CiU hi havia Rafael Hinojosa, pel PSC Raimon Martínez Fraile, per Iniciativa per Catalunya Antoni Gutíerrez Díaz, i per ERC Enric Marín.

El cas del PP era una mica diferent. A la cúpula del partit a Catalunya no hi havia en aquell moment el perfil de perdedors predestinats, o triomfadors contra l’adversitat, que jo buscava. La trajectòria de Fernández Díaz i dels altres dirigents del PP català era la dels fills dels vencedors de la guerra. A Can Fernández la roba dels fills grans passava als petits, com en bona part de les famílies de l’època i de petit mai va passar necessitats. És més, a casa es podien permetre el luxe d’emportar-se els deu fills de vacances d’estiu a Valladolid, Navarra, Sant Llorenç de Morunys o Palamós. I els pisos on van viure els aconseguia el seu pare gràcies la intermediació del seu influent amic Miquel Mateu i Pla, primer alcalde de Barcelona y primer president de la Caixa sota el franquisme.

Eduardo Fernández Ortega era falangista i ell, membre de l’Opus Dei, n’ha heretat la tradició conservadora. Quan vaig preguntar Fernández Díaz per la seva activitat política mentre estudiava en una universitat que en aquell moment bullia d’activitat antifranquista, només va recordar dos episodis. Malgrat la seva parquedat, són força il·lustratius: quan intervenia a les assemblees per recriminar als comunistes que defensessin les llibertats democràtiques, i el 1970, quan es va barallar amb un militant comunista. “Li vaig dir no tires más piedras (a la policia) que entrarán, i l’altre, que estava completament hist`rric, es va llançar a sobre meu (…). Vam acabar, tots dos, amb la cara feta un mapa. Però després em va venir a demanar perdó i va reconèixer que només li havia demanat que fos prudent”.

Certament, el perfil de Fernández Díaz divergia de les altres persones amb què havia parlat. La història de la seva família no tenia res a veure amb la immigració. El seu pare pertanyia al cos de funcionaris que un dia són en una ciutat i el següent en una altra. I tot i això el vaig entrevistar. Em servia per explicar una altra realitat, sovint ignorada.

Xangai: gratacels, ambició i còpies

Publicat al diari Ara el 22 de setembre de 2013

La icona de la nova Xina combina la veneració per la seva civilització mil·lenària d'antics temples i jardins amb el culte a l'enriquiment ràpid, el treball ininterromput i la megalomania que es veu en els alts edificis i els llums de neó.

Val més dir-ho d'entrada. Xangai és una ciutat per visitar sense gaires prejudicis i amb ganes de conèixer una cultura molt diferent de la nostra, que combina la veneració per la seva civilització mil·lenària amb el culte a l'enriquiment ràpid, el treball ininterromput i la megalomania. Viatjar a l'emergent estrella oriental pot servir per entendre la preponderància xinesa en el mapa mundial i, de passada, valorar quin és el nostre lloc al món.

Xangai és, des de fa dues dècades, la icona de la nova Xina. El govern ha invertit ingents quantitats de diners a la megalòpoli situada a la vora del riu Huangpú, en detriment d'una Hong Kong de la qual desconfia pel seu passat colonial. L'ha dotat d'un tren que enllaça el centre amb l'aeroport internacional a 430 quilòmetres per hora, ha construït en pocs anys uns 80 edificis de més de 170 metres -l'any que ve s'inaugurarà el més alt de tots, el Shanghai Center, de 568 metres i 118 plantes-, i hi ha portat esdeveniments de primera fila com l'Exposició Universal del 2010 i competicions esportives, entre elles un gran premi de Fórmula 1 i un torneig Masters de tennis. Tot amb un únic objectiu: que Xangai torni a ser la principal referència de l'Àsia.

Xangai ja va tenir un període de gran prosperitat entre la segona meitat del XIX i la Segona Guerra Mundial. Després de les guerres de l'opi, les potències internacionals van obligar la Xina a obrir els principals ports del país al trànsit internacional de vaixells i extenses zones de Xangai van convertir-se en concessions sota control occidental. En poc temps va passar de ser una ciutat de pescadors a un centre financer de primera magnitud. La facilitat per fer diners va atraure ciutadans de tot el món. Els triomfadors es vanagloriaven que l'única cosa immoral que es podia fer en aquella urbs efervescent era fracassar.

La mateixa consigna sembla imperar avui entre els vint milions d'habitants d'aquesta inabastable i ultracompetitiva ciutat. A Xangai manen els diners i tothom sembla tenir pressa. Vista de lluny espanta, però quan t'hi acostes descobreixes també la delicadesa amb què pintors aficionats practiquen cal·ligrafia en taules parades al mig d'un carreró perdut o l'equilibri dels devots de tai-txi que, a primera hora del matí, omplen els parcs.

La Xangai que atrau el viatger s'arrenglera a les dues vores del Huangpú, una ramificació del riu Yangtzé. En un costat es troba el Bund, l'antic moll sobre el qual inversors de tot el món van erigir, durant l'època colonial, edificis que van esdevenir bancs i hotels d'estil art déco o neoclàssic. Els més vistosos són l'Hotel Peace, el Banc de la Xina, l'antic Banc de Hong Kong i Xangai o la Duana, tot i que també paga la pena donar un cop d'ull al Shanghai Pudong Development Bank, antiga seu del Partit Comunista. Va ser en aquesta ciutat on el 1921 es va fundar el partit que des de fa 64 anys governa el país.

El nou i el vell

Una passejada pel Bund al capvespre permet contemplar l'impressionant barri de gratacels que s'alça a l'altra vora del riu, a la zona de Pudong, on el 2016 està prevista la inauguració d'un parc d'atraccions Disney. L'edifici més singular és la torre de comunicacions o Torre de la Perla Oriental (468 metres), tot i que no es queden enrere la Torre Jin Mao (421 metres, 88 pisos) i el Shanghai World Financial Center (492 metres, 101 pisos), també conegut com l'obrellaunes . La seva construcció va resultar polèmica: propietat d'un grup japonès, el primer projecte preveia que en determinades hores del dia el sol encaixés en l'obertura rectangular que hi ha a la part més alta, de tal manera que una gran bandera nipona dominaria el cel de la ciutat. Òbviament, els plànols van ser modificats. Els habitants d'una ciutat que ha estat envaïda dos cops pel Japó van considerar aquell fet d'intolerable provocació.

Per creuar el Huangpú es pot agafar el psicodèlic transport subterrani que enllaça el Bund amb Pudong: avançar per un túnel amb les parets recobertes de llums de neó és una experiència molt... xinesa. Més convencionals són els transbordadors, que permeten fer el viatge en poca estona. Per a travessies més contemplatives, es pot reservar butaca en algun dels nombrosos creuers que recorren el riu. Fer-ho de nit, quan les façanes dels gratacels s'omplen de llums de neó i d'anuncis de dimensions inimaginables, ens garanteix una tribuna privilegiada per veure un espectacle d'estètica futurista i un punt hortera que no deixa indiferent. Per als que prefereixin fugir de la ciutat, hi ha vaixells que en tres hores arriben a la desembocadura de l'imponent Yangtzé.

A banda de la Xangai més rutilant i futurista, de nou-ric, la ciutat atresora també algunes restes històriques, com el temple del Buda de Jade, amb estàtues procedents de Birmània, o els jardins Yuyuan. Es van crear durant la dinastia Ming (segle XVI), tot i que han estat restaurats en diverses ocasions. La serenor que transmeten els seus pavellons, estanys i laberints permet fugir del brogit urbà i fer-se una idea de com era la vida durant l'era imperial.

Són també recomanables les visites al temple budista de Jingan, amb una estàtua de Buda i una campana de coure de sis metres, així com al temple pagoda de Longhua (segle III), el complex religiós més antic de la ciutat. També és interessant el Museu de Xangai, que és a la gegantina Plaça del Poble, urbanitzada en el solar que ocupava l'elitista hipòdrom de l'època colonial. És d'entrada gratuïta i ofereix un ampli recorregut per tota la història de la Xina a través de 120.000 objectes d'ús comú, joies, mobles, pintures, segells, cal·ligrafia, ceràmica i altres mostres d'art popular.

Una visita a Xangai seria incompleta sense endinsar-se en la infinita oferta comercial que acumula la ciutat més dinàmica i cosmopolita de la Xina. En els seus centres comercials, botigues (les de Nanjing Road són les de més renom), mercats i parades ambulants s'hi pot trobar quasi de tot qualsevol dia de la setmana. Des de roba i ginys electrònics de primeres marques internacionals fins a mercaderies de procedència dubtosa, com vambes Pima o Numa, rellotges Owega, bosses Girgio Armwni, xandalls Adadis, esclops Corcs, auriculars Sonia, whisky Red Labial i cervesa Heimekem.

Atenes: Zeus, peix i retsina

Publicat al diari Ara el 22 de setembre del 2013

La plaça Monastiraki (/foto: Antonio Fajardo)

La capital grega s'ha de recórrer sense presses i assumint que és impossible veure-ho tot. El millor és combinar les visites del seu passat extraordinari amb la descoberta dels molts al·licients que ofereix la vida al carrer, la seva gent i la seva gastronomia

Igual que Roma, Atenes és una destinació imprescindible per conèixer els orígens d'Europa i de la cultura occidental. Però les dues ciutats comparteixen el mateix risc: que el fet de deixar-se portar pel seu passat i els centenars de monuments que acumulen es converteixi en una experiència demolidora. Pot passar que de tant veure meravelles artístiques et quedis sense viure la ciutat i gaudir dels petits i grans al·licients que té qualsevol viatge, dels menjars i de la vida al carrer, de la gent que et trobes i de la que t'acompanya.

Havent assumit que resulta impossible visitar-ho tot, el viatger es veu en l'obligació d'organitzar-se i fixar prioritats, decidir quant temps dedicarà a activitats culturals i quant a deixar-se portar. Si ens fixem en els monuments, el primer referent és, sens dubte, l'Acròpoli. Millor visitar-la al matí ben d'hora, abans que els autocars comencin a desembarcar damunt del turó centenars de turistes i que el sol inclement de la capital grega ens escalfi massa el cap.

L'anomenada Roca Sagrada demana el seu temps per poder veure amb tranquil·litat l'imponent Partenó, dedicat a la deessa Atenea, la protectora d'Atenes; l'Erecteion i la seva tribuna de les Cariàtides (les sis columnes amb forma de dona són còpies: les originals són al Museu de l'Acròpoli i al Museu Britànic); el Teatre de Dionís i l'Odeó d'Herodes Àtic. Abans de baixar a la ciutat paga la pena passar pel renovat Museu de l'Acròpoli, inaugurat el 2009.

La segona parada és l'Àgora antiga (també hi ha la romana). L'antic centre de la vida ciutadana, religiosa i administrativa de l'Atenes clàssica era el lloc on els atenencs es reunien per parlar i comerciar, el lloc on Sòcrates va parlar de filosofia i on sant Pau va pregonar les bondats del cristianisme. Avui s'hi pot veure la Via Panatenaica i el temple d'Hefest, construït en marbre i un dels més ben conservats de l'antiguitat.

Molt a prop també de la icònica Acròpoli hi ha el magnífic temple de Zeus. Va ser el més gran de Grècia i la seva construcció es va allargar gairebé 700 anys. Aristòtil el va citar com a exemple de com les tiranies utilitzen les grans obres d'estat per distreure l'atenció del poble i aconseguir que sigui dòcil i submís.

La quarta parada és l'estadi Panathinaiko, construït el 1895 per ser la seu dels primers Jocs Olímpics de l'era moderna sobre el mateix emplaçament on hi havia el recinte atlètic que acollia els Jocs Olímpics clàssics.

Per a una estada curta a Atenes, la cinquena visita inexcusable passa pel Museu Arqueològic Nacional. El seu fons, format per més de 20.000 objectes, constitueix la col·lecció d'objectes de l'Antiga Grècia més rica que hi ha al món. El visitant té l'oportunitat de veure peces úniques, com la màscara funerària d'Agamèmnon, trobada pel cèlebre arqueòleg Heinrich Schliemann a Micenes, una estàtua de Zeus, escultures de Tebes corresponents al període arcaic i pintures al fresc de l'illa de Santorini, però també altres de neolítiques o del període de dominació romana.

Places i tavernes

Satisfetes les ganes de veure pedres, els costeruts carrerons del barri de Plaka són el millor lloc per passejar, veure botigues d'espècies, antiguitats, souvenirs i llibres de segona mà, voltar pel seu mercat ambulant o menjar en qualsevol de les seves nombroses tavernes.

El seu traçat laberíntic data del període otomà i a la part més alta hi ha el pintoresc Anafiótika, un nucli de casetes blanques amb flors a les finestres construït per immigrants arribats de l'illa d'Anafi, al mar Egeu. També a la falda de l'Acròpoli, la plaça Monastiraki i els seus voltants es converteixen cada diumenge en uns acolorits encants, plens de quincalla, trastos vells i, també, alguna petita troballa.

De nou al centre, podem passar per la recurrent plaça Syntagma i assistir al canvi de guàrdia que, si les manifestacions no ho impedeixen, es du a terme cada dia a les hores en punt, i els diumenges, de manera solemne, davant de la tomba al soldat desconegut i molt a prop del Parlament. Dins del caòtic traçat d'una ciutat que ha crescut a batzegades i de manera anàrquica, l'altra plaça de referència és Omonia, no perquè tingui grans al·licients, sinó perquè, vagis on vagis, en un moment o altre acabes passant-hi i perquè als seus voltants hi ha nombrosos hotels.

Si el que interessa és allunyar-se una estona de l'intens brogit del centre i gaudir d'uns instants de tranquil·litat, res millor que pujar a alguns dels nombrosos turons que, Acròpoli a part, hi ha dins de la ciutat. Filopapo ofereix les millors vistes del Partenó, tot i que el supera en renom, alçada i accessibilitat, gràcies al funicular, el de Licabeto. Tant en l'un com en l'altre, millor anar-hi al capvespre. Podreu contemplar la posta de sol i, si la contaminació -un dels mals endèmics de la capital grega- no ho impedeix, podreu veure fins i tot el mar.

A l'hora de menjar, Plaka, Monastiraki i els voltants del mercat central tenen una àmplia diversitat de tavernes. La carta d'aquests establiments és poc extensa, però sol incloure quatre o cinc entrants i quatre o cinc plats principals, generalment elaborats amb producte fresc, que es poden acompanyar amb una bona ampolla de retsina, un vi blanc amb gust de resina que s'ha elaborat durant més de 2.000 anys. Els preus de les tavernes acostumen a estar bé. El problema per al turista és que, tal com passa a Espanya amb la paella, sovint costa anar més enllà de la recurrent mussaca.

Els nombrosos cafès, amb les terrasses plenes de cadires, conviden a seure per veure passar la gent, com fan els grecs, durant hores. Això sí, cal saber que el cafè grec és igual que el cafè turc, fortíssim i sense filtrar. Un consell: ni per casualitat se us acudeixi demanar un cafè turc, no fos cas que en esmentar els antics dominadors del país us fessin fora del local.

Per acabar el viatge, és molt recomanable fer una escapada al Pireu. A causa de l'intens trànsit marítim amb les illes gregues, el seu port és un dels més importants de la Mediterrània. Tenim dues opcions: quedar-nos contemplant els vaixells que van i vénen abans d'anar a menjar peix en un dels seus restaurants, o córrer a comprar un bitllet de ferri perquè ens portin a les properes illes d'Hidra, Poros i Egina, i així fer un tastet de la irresistible Grècia insular.

La pàtria del Porto

Reportatge publicat al diari Ara el 18 d'agost del 2013

Situada a la desembocadura del Douro, la segona ciutat portuguesa ho deu tot al riu. Amb una població acollidora, una gastronomia i un vi excel·lents i un bon equilibri entre les visites culturals i les activitats d'oci, és un lloc ideal per fer-hi una escapada

Quan sortim de casa, els catalans tenim una persistent tendència a viatjar cap al "nord enllà" que esmentava Espriu, en direcció a França, o en direcció a l'est, per retrobar-nos amb els nostres orígens mediterranis. Ens costa més desplaçar-nos cap a ponent i creuar els Monegres i el nord de Castella. I això que hi ha molt a veure, més enllà de Saragossa. Si ens desplacem en cotxe, seguir el curs del riu Duero és una experiència gratificant. A partir de Burgos, gaudirem d'un paisatge plaent, resseguint una vall de pendent suau a la vora de la qual creixen les vinyes amb què s'elaboren alguns dels millors vins de la Península.

Passat Zamora, el riu abandona la Meseta i, de manera abrupta, entra a Portugal. El Duero es converteix en el Douro, o riu d'or, per les pedretes daurades que s'hi trobaven, tot i que per extensió també podria ser per la prosperitat que durant segles va aportar al nord del país del fado. Fins que, després de 900 quilòmetres de recorregut, arriba a Porto i fon les seves aigües amb les de l'Atlàntic.

A Porto, el motor econòmic del nord de Portugal, el Douro és omnipresent. Com si fossin terrasses, els barris de la ciutat s'esglaonen al llarg dels turons que s'aixequen al marge dret del serpentejant i cabalós riu. A la riba oposada, ja en el municipi de Vila Nova de Gaia, s'alineen alguns dels cellers de vi amb més fama del país. I unint les dues vores, una successió de ponts, el més famós dels quals, el Lluís I, és obra de Théophile Seyrig, soci de Gustave Eiffel.

Vi fermentat amb brandi

La ciutat ho deu tot al riu. El seu nom ( o porto , el port) recorda la importància que el Douro va tenir en el desenvolupament de la zona, mentre que el seu nom antic (Porto Cale) va servir per batejar tot un país.

Porto era el punt de sortida cap al Nou Món de l'oli, el blat, la fruita seca i el raïm que es produïen riu amunt, a l'Alto Douro. Va ser sobretot a partir del 1678 que la marca Porto es va fer internacional. La guerra entre el Regne Unit i França va privar les taules britàniques de vins de les Gàl·lies. Fins que, a la recerca de nous proveïdors, els comerciants anglesos van descobrir els portuguesos. En comprovar que els caldos convencionals suportaven malament el transport en vaixell, van adoptar una tècnica que ja s'emprava en un monestir de l'Alto Douro: afegir-hi brandi durant el procés de fermentació. Així aconseguien una beguda amb més alcohol, més dolça i que conservava millor el gust de la fruita.

La ciutat és un destí ideal per a una escapada de cap de setmana. Té unes dimensions abastables, ofereix un bon equilibri entre visites culturals obligades i activitats més prosaiques, la seva gastronomia és excel·lent i té una població local especialment acollidora i disposada a donar un cop de mà al foraster.

Entre els llocs que no ens hem de perdre figuren la Torre dels Clergues, d'estil barroc, 76 metres d'alçada i amb un carilló amb 49 campanes que és un gust sentir; o la catedral, amb un bonic claustre gòtic decorat amb rajola que representa escenes religioses i una església romànica i austera el cos de la qual se sosté sobre unes columnes imponents. Si ens agraden els estils més recarregats, l'interior de l'església de Sant Francesc satisfarà els nostres anhels. Es diu que per decorar-la es van fer servir 300 quilos de pols d'or. És tan ostentosa que, per no ferir susceptibilitats, fa uns anys es va tancar al culte.

Harry Potter i Antoni Gaudí

L'obra civil té també edificis remarcables, com la senyorial estació de San Bento. Les parets del vestíbul estan recobertes amb més de 20.000 rajoles que resumeixen la història de Portugal. Molt a prop hi ha la seu de l'antigament pròspera Borsa de Porto. Per fer-se una idea de riqueses passades, res millor que recórrer les seves sales -la Daurada, la de les Assemblees Generals i l'Àrab, inspirada en l'Alhambra de Granada- en una visita guiada.

Els amants dels llibres tenen una cita inexcusable a la llibreria Lello e Irmão, una de les més boniques del món. És un establiment centenari ubicat en un edifici amb façana modernista, però el que no té preu és la voluptuosa escala interior de fusta: ha aparegut en algunes pel·lícules de Harry Potter i de ben segur que Antoni Gaudí n'hauria signat amb molt de gust l'autoria.

A l'hora de conèixer gent i saber com mengen, toca acostar-se a un mercat. Per fora, el Mercado do Bolhão (1914) sembla uns grans magatzems d'estil clàssic. Les aparences enganyen. El decadent i grandiós edifici amaga un mercat central ple d'activitat comercial entre parades de bacallà, fruita, verdura, flors i carn que donen a un gran pati central.

És evident que a Porto no tot és decadència i decrepitud. El fet de ser, juntament amb Rotterdam, Capital de la Cultura Europea l'any 2001 va deixar a la ciutat una excel·lent sala de concerts. La sòbria i blanca Casa de la Música projectada per l'arquitecte holandès Rem Koolhaas és una de les sales amb millor qualitat acústica del món. Això sí, l'edifici es va acabar quatre anys més tard del que estava previst.

Per anar fent boca abans de dinar, el més apropiat pot ser fer un volt en les embarcacions tradicionals que solquen el Douro o bé visitar algun dels cellers de Vila Nova de Gaia que elaboren vins amb raïm procedent de l'Alto Douro. Les que tenen més fama són Ramos Pinto, Calem i Ferreira, per bé que la més popular és Sandeman gràcies a l'icònic logotip de l'home enfundat en una capa negra.

La visita als cellers acostuma a ser de pagament i finalitza amb la degustació de dues copes de les varietats de Porto més reconegudes: tawny, ruby o white.

A l'hora d'entaular-se, podem triar alguns plats tradicionals, com les tripas à moda do Porto (una mena de fabada), el bacalhau à Gomes de Sá o alguna de les nombroses sopes que proposen els restaurants.

Per a un àpat més lleuger podem optar per una francesinha , un complet entrepà de carn recobert de formatge gratinat i salsa picant. I, de postres, unes natas . Les racions són abundants, així que val més no entusiasmar-se o bé decantar-se per les mitges racions. I tenir en compte que els aperitius que molts establiments serveixen sense que els demanis són de pagament.

Un lloc tradicional per anar a prendre una copa de porto era Solar do Vinho do Porto, un local que disposava d'una carta amb centenars de varietats. La seva situació, dalt d'un turó, permetia als clients gaudir d'unes vistes memorables sobre el Douro. Lamentablement, va tancar fa cosa d'un any. La crisi no perdona, a tot Portugal ho saben bé, i ni tan sols els emblemes perviuen.

Samarcanda, cruïlla de cultures

Reportatge publicat al diari Ara el 28 de juliol del 2013

La plaça del Registan (foto: STEVE EVANS DAVID STANLEYDALBERA DALBERA FAQSI PINIGIN)

La segona ciutat de l'Uzbekistan, l'enclavament mític on s'aturaven totes les caravanes de la Ruta de la Seda, té una zona moderna anodina i d'estil estalinista. Els monuments es concentren a la meravellosa plaça del Registan, situada a la ciutat històrica.

Samarcanda és un d'aquells destins mítics que fan volar la imaginació del viatger. A l'Edat Mitjana va ser un punt neuràlgic de la Ruta de la Seda, una cruïlla de camins que conduïen cap a l'Àsia i Europa, una de les ciutats més riques i més grans del món. En el moment de màxim apogeu hi vivien 400.000 persones, si fa no fa la mateixa població que té ara. Molts dels monuments esplèndids que va fer construir Tamerlà, el seu principal governant, segueixen dempeus al cor de l'Àsia Central, a milers de quilòmetres de distància del mar més proper, per a gaudi dels visitants que aconsegueixen arribar-hi cada any.

Aïllada de la resta del món per deserts inhòspits i impressionants carenes muntanyoses, la prosperitat de Samarcanda resultaria inexplicable si no hagués existit la Ruta de la Seda. Bé, de fet, hauríem de parlar de rutes, perquè hi havia diversos itineraris que connectaven la Xina, Pèrsia i l'Índia amb Occident. Per sort per als seus habitants, tots els camins que recorrien les preuades mercaderies confluïen en aquesta ciutat.

Samarcanda es va convertir en el principal centre d'intercanvi de les sedes i porcellanes que arribaven d'Orient. Lloc de descans per a les caravanes després de mesos de travessia per un medi inhòspit, els seus caravanserralls eren refugis segurs contra els bandolers que assetjaven els comerciants en terreny obert. Gràcies a la seva situació estratègica, la ciutat va esdevenir un melting pot de cultures. Havia estat fundada pels perses al segle VII aC, i va ser successivament envaïda pels grecs d'Alexandre el Gran, pels turcs (segle VI), pels àrabs (segle VIII), pels mongols (Genguis Khan la va destruir el 1220), pels uzbeks (segle XV) i pels russos (segle XIX).

Estil estalinista

Marco Polo, que va passar més al sud, no va tenir ocasió de visitar-la. El primer testimoni europeu de la seva opulència va ser, un segle més tard, un ambaixador del rei castellà Enric III. Ruy González de Clavijo va conèixer de primera mà l'imperi creat per Tamerlà, que abastava des de Turquia fins a l'Índia, i ens va deixar un impressionant llegat escrit de la seva experiència al llibre Embajada a Tamorlán .

La Samarcanda actual és la segona urbs de l'Uzbekistan i té dues zones clarament diferenciades. La moderna va ser construïda pels russos a partir del 1868, amb grans i anodines avingudes a l'estil estalinista, cases de fusta i esglésies ortodoxes amb cúpules daurades. A l'est hi ha la ciutat històrica, declarada, el 2001, Patrimoni de la Humanitat.

La Unesco va reconèixer el paper decisiu que Samarcanda va jugar en el desenvolupament d'un estil arquitectònic que, de Pèrsia a Istanbul, tindria una gran influència en el món musulmà, i que descendents de Tamerlà culminarien, el 1654, amb la construcció del Taj Mahal indi.

La pràctica totalitat dels monuments de Samarcanda són a la ciutat històrica. És cert que la zona de carrerons resulta una mica decebedora. Els murs que envolten les cases no deixen entreveure la riquesa de l'interior. Com a bons musulmans, els uzbeks són gelosos de la seva intimitat.

La gran meravella de Samarcanda és el Registan, una immensa plaça en forma de quadre emmarcada, per tres dels seus quatre costats, per edificis de primera magnitud: les madrasses -escoles coràniques- d'Ulug Beg (1420), Sherdar (1636) -amb l'entrada presidida per uns tigres rugents- i Tilla Kari (1660). L'alçària dels seus minarets, les ceràmiques que decoren façanes i cúpules, i la simetria de les tres peces realcen la majestuositat del conjunt.

La tomba del Tamerlà

La mesquita Bibi Khanum és una altra visita indefugible. Va ser construïda per la dona de Tamerlà a les portes de la ciutat mentre el seu marit estava en plena campanya militar. Segons la llegenda, l'arquitecte encarregat de les obres es va enamorar de l'esposa de l'emperador i va amenaçar de deixar la construcció a mitges si no li feia un petó.

Tot i que només es conserva una part de l'edifici original, la mesquita encara impressiona per la seva magnitud. Té una porta d'entrada de 35 metres d'alt i profusió de rajola de color turquesa. El seu aspecte actual és fruit de la reconstrucció realitzada pel govern de l'Uzbekistan els últims vint anys. En canvi, altres monuments de Samarcanda van ser rehabilitats per Lenin en l'era soviètica.

Al complex Gur-i-Amir hi està enterrat el temible Tamerlà, dins d'un mausoleu de forma octogonal que cada any visiten centenars de milers d'uzbeks. I al nord-est de la ciutat hi ha la necròpoli Shah-i-Zinda, on està enterrat un nebot de Mahoma que va morir decapitat en mans d'infidels mentre feia l'oració. Allà reposen les restes de nombrosos membres de la dinastia timúrida, a la qual pertanyia Tamerlà.

Un dels llocs més singulars de Samarcanda és l'observatori d'Ulug Beg. Era nét de Tamerlà i, amb el sextant de vint metres de llarg que es va fer construir el 1420, va situar la posició d'un miler d'estrelles en un treball que no seria conegut a Europa fins dos segles més tard. Més home de ciència que governant, Ulug Beg va ser mort pel seu fill quan només tenia 40 anys. Havia proclamat que la religió s'acaba allà on comença el coneixement.

Als afores de Samarcanda hi ha les ruïnes de la primera ciutat, allà on, al segle VII aC, va començar tot. Afrasiab va ser una de les capitals més importants de l'antiga Pèrsia i, suposadament, el lloc on està enterrat el profeta Daniel. Només s'ha excavat una ínfima part de l'extensió que va arribar a ocupar, així que el seu museu és de visita obligada per fer-se una idea de la seva importància.

L'estada no serà completa sense una passejada pel basar, per contemplar les parades dels venedors d'espècies o de pasta seca, per practicar l'art del regateig amb els venedors de catifes, per contemplar el primitiu espectacle de circ que ofereixen uns artistes itinerants o per menjar les broquetes ( xaixlic ) i altres delícies que ofereixen els venedors ambulants. En antics caravanserralls es poden comprar productes d'artesania (barrets típics, capsetes de paper maixé decorades amb miniatures, sedes a preus rebentats...). I a l'hora de prendre un te, res com una txai khana, ajaguts en uns coixins al damunt d'una tarima de fusta a la manera oriental.

Sydney, la ciutat més feliç del món

Publicat al diari Ara el 23 de juny del 2013

Platja de Bondi (foto: Cristina D.C.)

Fundada famés de dos segles per enviar-hi els presos britànics, Sydney és avui una de les ciutats més multiculturals del planeta i una de les que té més qualitat de vida. Ofereix al visitant més activitats que monuments, i espais naturals esplèndids.

Sydney és una ciutat oberta al mar i de cels blaus amb un envejable equilibri entre espai urbà i natura. Els seus habitants gaudeixen d'un clima temperat semblant al de Barcelona i, amb un nivell de renda superior al de la capital catalana, són uns mestres a aprofitar el temps lliure cada dia a partir de les sis de la tarda, quan acaben de treballar i els comerços tanquen les portes. Amb raó els australians són, per tercer any consecutiu, els ciutadans més feliços del món, segons una enquesta de l'OCDE. I segons l'índex de desenvolupament humà que elabora l'ONU, el seu país és el segon millor del món on viure, només per darrere de Noruega.

La ciutat s'estén al voltant de l'esplèndida badia de Jackson. A la riba sud hi ha el pont de ferro, que des del 1832 creua el port i la blanca Opera House, que, amb una coberta amb forma de veles, homenatja els fundadors de l'urbs, arribats a finals del segle XVIII del Vell Continent.

Encara avui, l'emblemàtic edifici de l'òpera és testimoni d'una de les grans aficions dels sydneysiders (els habitants de Sidney), la vela. Cada 26 de desembre, en ple estiu austral, les aigües de la badia s'omplen amb centenars d'embarcacions de totes les mides per seguir en directe un dels esdeveniments més celebrats de l'any, la sortida de la regata Sydney-Hobart.

Els habitants de Sydney són uns apassionats de l'esport. A qualsevol hora del dia, pels seus carrers i parcs immensos es veuen homes i dones de qualsevol edat i condició anant amb bicicleta o corrent, i fins i tot al metro és habitual trobar-se amb grups de nois que es dirigeixen cap a alguna de les cinquanta platges que hi ha repartides pels voltants amb les seves planxes de surf sota el braç.

La ciutat respira qualitat de vida. Els treballadors de les empreses solen fer horari continuat i, quan acaben les seves obligacions laborals, s'entreguen amb passió a les seves aficions incomptables i conquereixen els espais públics, les terrasses i els locals de restauració. Això sí, la ciutat no és precisament barata. Un bitllet senzill de metro o autobús costa l'equivalent a tres euros, un cafè dos i mig, una cervesa prop de quatre i un sopar normalet entre 25 i 30.

Tot i ser majoritàriament de procedència britànica i irlandesa, els australians són curiosos, hedonistes, xerraires i extrovertits. I grans bevedors de cervesa, també. Però gaudeixen de la vida a l'aire lliure i tenen ganes de conèixer a qui acaba d'arribar de la vella Europa, on tenen les seves arrels culturals. Són anglosaxons, sí, però anglosaxons llatins.

Centre de reclusió de convictes

La ciutat va ser fundada el 1788 com a centre de reclusió de convictes provinents del Regne Unit. Obligats a treballar, aquells presoners van construir els primers camins, ponts i edificis públics de l'assentament. Durant el segle XIX, Sydney es va expandir gràcies a la massiva arribada de colons britànics. Es va convertir en la primera ciutat d'Austràlia i en el port de desembarcament de nous contingents de presos, morts de gana i buscavides que, després d'una llarga i perillosa singladura, arribaven amb l'anhel de fer-se rics amb l'or que esperaven trobar a l'interior del continent.

A principis del segle XX, la conurbació ja superava el milió d'habitants. En paral·lel, la població aborigen havia passat d'unes 8.000 persones a uns pocs centenars a causa dels brots de verola importats d'ultramar i de les matances protagonitzades per l'home blanc.

Avui, Sydney és una de les ciutats més multiculturals del planeta. Un terç dels seus habitants són nascuts al Regne Unit, la Xina, Nova Zelanda, el Vietnam, el Líban, l'Índia, Itàlia i les Filipines. La xifra de persones provinents de Malta és tan alta que durant un temps es va dir que hi havia més maltesos a Austràlia que a la petita illa mediterrània.

Tot i que té 3,6 milions d'habitants, el centre urbà és relativament petit, el centre de negocis i poc més. La resta de la ciutat és una successió d'urbanitzacions disperses i de parcs urbans, com el Jardí Botànic, de trenta hectàrees, Hyde Park i el Centennial Park.

Per a viatgers poc urbanites

A més de l'Opera House, Sydney té altres edificis emblemàtics al barri de The Rocks, el més antic, o la torre de comunicacions de 260 metres d'alçada que domina el districte financer, i des de la qual es pot veure una espectacular panoràmica de la badia de Jackson, les llunyanes Blue Mountains i la immensitat de l'oceà Pacífic. També val la pena agafar un dels nombrosos ferris que creuen la badia i visitar el zoo Taronga per conèixer de primera mà la fauna autòctona -cangurs, coales, uombats...-. O descobrir els escenaris dels Jocs Olímpics del 2000.

Però no ens enganyem: Sydney és una destinació per a viatgers poc urbanites. Amb poc més de dos segles d'història, la ciutat ofereix al visitant europeu moltes més activitats per fer que no pas monuments per veure. És una ciutat per anar en bici, aprendre a fer surf a la glamurosa platja de Bondi o immersió, passejar pels penya-segats, veure un partit de rugbi o de futbol australià, gaudir de la nit o d'una bonica posta de sol al seu espectacular port natural. I, per descomptat, és la porta d'entrada de tot un continent.

A Sydney, els amants de la natura tenen l'oportunitat de reconciliar-se amb les grans metròpolis. Dins dels límits metropolitans hi ha quatre parcs nacionals. El més accessible és el Harbour National Park, el parc nacional del port. Més allunyats hi ha el Royal National Park, que inclou algunes de les platges més boniques del país, i el Botany Bay, el punt on James Cook va trepitjar terra australiana per primer cop, el 1770. I vint quilòmetres al nord s'estén el gegantí parc de Ku-ring-gai, tres vegades més gran que la ciutat de Barcelona.

De tota manera, viure envoltat de natura té alguns inconvenients. Als parcs urbans hi viu una espècie d'aranya (l' atrax robustus ) que és potencialment mortal, i a les platges més solitàries hi pot haver taurons.

Cap problema, només cal acostumar-se a la seva amenaça. I, al final de la jornada, podem celebrar que seguim vius menjant un bon plat defish and chips al costat de l'oceà o bé autèntica cuina tailandesa o italiana en algun dels nombrosos restaurants de la ciutat.

Bomb, taliban i wahab: una entrada innocent

Internet pot ser una eina per difondre idees extremistes o per delinquir. Cada dia llegim notícies de xarxes de pederastes o de grups terroristes que es comuniquen o s'organitzen a través de la xarxa. És per això que no ens hauria d'estranyar la notícia que hem conegut aquesta setmana que els Estats Units accedeix de forma sistemàtica a la informació de gegants d'internet com Facebook, Microsoft, Google o Apple per tal de vigilar els nostres moviments i contactes.

Ahir, després de llegir aquesta informació, vaig fer una prova a través del meu blog (http://gabrielpernauperiodista.blogspot.com/). Vaig crear una entrada falsa en què només hi vaig posar tres paraules: bomb, taliban i wahab. En qüestió de segons, vaig detectar que l'entrada acabava de tenir dues visites procedents d'un servidor dels Estats Units. Casualitat? És possible. Que les paraules que vaig teclejar des del meu ordinador van disparar una alarma en un servidor secret a Silicon Valley? És més que probable. Bomb, taliban i wahab (un corrent islamista extrem) són tres paraules que poden ser considerades gens innocents per als cervells que es dediquen a rastrejar la globosfera a la recerca de potencials enemics dels Estats Units.

Senyors de la CIA: no m'ho tinguin en compte. Sóc un home innocent.

bomb taliban wahab

Cooperants per compte propi

Reportatge publicat al diari Ara el 27 de maig del 2013

Carrers de Bombai (foto: Francesc Melcion)

Mai s'havien proposat convertir-se en cooperants internacionals. Per als quatre testimonis d'aquest reportatge, tot va ser conèixer de primera mà les necessitats extremes de la població africana, de l'Índia o de l'Afganistan i sentir l'obligació de fer alguna cosa. Millorar les seves condicions de vida es va convertir en un objectiu prioritari per a Àngel Pujol, Jaume Sanllorente, Jordi Raich i Mònica Bernabé

Mai s'havien proposat convertir-se en cooperants internacionals. Per als quatre testimonis d'aquest reportatge, tot va ser conèixer de primera mà les necessitats extremes de la població africana, de l'Índia o de l'Afganistan i sentir l'obligació de fer alguna cosa. Els rostres que mostren els telenotícies quan es produeix un desastre havien deixat de ser anònims: aquells nens, dones i homes eren de carn i ossos i tenien noms i cognoms reals. Millorar les seves condicions de vida es va convertir en un objectiu prioritari per a Àngel Pujol, Jaume Sanllorente, Jordi Raich i Mònica Bernabé. La seva tasca quotidiana sobre el terreny els suposa fer renúncies i entomar frustracions, però també la satisfacció de veure cada dia com l'ajuda arriba als beneficiaris.

Àngel Pujol

Va passar d'empresari a cooperant quan estava a punt de fer seixanta anys. Després d'aixecar amb el seu germà una empresa (Prefabricats Pujol) que havia arribat a tenir 1.500 treballadors, va descobrir la tasca impressionant del missioner basc Ángel Olara a la ciutat etíop de Wukro en favor de la població més desfavorida. Quan va tornar a casa es va adonar que ja no podia tancar els ulls a la realitat que acabava de conèixer. Havia vist gent que passava fam, famílies que quedaven cegues per l'ús de combustibles inapropiats, centenars de nens orfes que esperaven una oportunitat...

Quan molts homes de la seva edat esperen amb candeletes la jubilació per dur una vida més tranquil·la, ell va cedir la gestió de la fàbrica als seus fills i va convertir aquell país africà en la seva segona llar. "Quan se't mor un nen als braços, ja no pots quedar-te més a casa", se sincera.

Pujol s'ha pres la tasca de cooperant amb la mateixa dedicació que va abocar a l'empresa. Des del primer viatge, el 2006, ha estat trenta vegades a Etiòpia. Acostuma a estar-s'hi quinze dies, durant els quals fa jornades de fins a dinou hores. Rentar nens, donar-los menjar, coordinar, impartir classes, fer gestions... I la feina continua quan retorna a la seva Mollerussa natal. Allà ha muntat l'ONG Centre d'Iniciatives Solidàries Mollerussa (Isolidaries.org), a través de la qual recull fons per a Wukro. Toca visitar empreses que vulguin fer donacions, organitzar campionats de botifarra o perseguir unes subvencions cada cop més minses a causa de les retallades.

Per a Pujol, una de les tasques més gratificants és haver aconseguit que 2.000 lleidatans viatgessin a Wukro per ajudar la població local. "Tots els que hi han estat tenen ganes de tornar-hi i, quan arriben, molts t'abracen plorant i et donen les gràcies. En el cas dels joves, està bé que vegin que hi ha un altre món: en tornen més humanitzats".

Fer de cooperant ha servit a Pujol per aprendre de les persones cegues que arriben a Wukro caminant a través del desert en companyia d'un pigall: quan s'assabenten que no hi ha solució per al seu mal, donen les gràcies amb un somriure als llavis i se'n tornen sense queixar-se. "M'he fet centenars de fotos amb nens i sempre apareixen somrients. N'hauríem d'aprendre; allò és tan diferent..."

Els moments bons són "donar vida a aquella canalla perquè s'espavilin i tinguin una motivació per viure". I també n'hi ha de dolents, per descomptat. Conèixer un nen malalt, visitar-lo cada dia a l'hospital i, ja a Mollerussa, rebre la trucada d'Ángel Olaran per anunciar-li que s'ha mort. "Vaig plorar i des d'aquell dia porto una foto seva a la cartera".

Jaume Sanllorente

També Jaume Sanllorente (36 anys) lluita contra la pobresa extrema, en el seu cas des de l'Índia. L'atreia més aviat poc, el gegantí país asiàtic, fins que l'estiu del 2003 hi va viatjar. Un cop va ser a Bombai, va conèixer un petit orfenat que estava a punt de tancar per falta de recursos i va quedar atrapat. "Vaig fer el que em va dictar la meva condició humana -explica-, fer tot el possible perquè aquell centre tirés endavant i els quaranta menors que hi havia acollits tinguessin un futur assegurat".

Per Sanllorente, "fer tot el possible" implicava renunciar a les comoditats, les amistats, la família i la feina de periodista a Barcelona, i crear l'organització Sonrisas de Bombay. En prop de deu anys d'activitat, unes 7.000 persones, sobretot nens, s'han beneficiat dels diferents projectes relacionats amb l'educació, la salut i el desenvolupament que l'ONG ha posat en marxa. Sanllorente se sent sobretot satisfet de les beques que han concedit perquè els alumnes puguin fer estudis superiors ("L'educació és una eina imprescindible per garantir la llibertat absoluta d'un individu") i d'haver fomentat la formació professional i la creació de petites cooperatives perquè les dones siguin autosuficients i es converteixin en motor de la família i la comunitat.

Sanllorente insisteix que Sonrisas de Bombay no treballa per a una comunitat. Assegura que perquè la cooperació sigui coherent i promogui la igualtat, ha de treballar amb la comunitat i, a més, el beneficiari ha de tenir poder de decisió. "La tasca d'un cooperant no és ser el transmissor d'un simple assistencialisme que no suposa cap canvi a mitjà o llarg termini -assenyala-. Ha de contribuir perquè el beneficiari sigui un actor independent, lliure, necessari i productiu per a la societat. Ha de vetllar per la llibertat de l'individu i lluitar contra la injustícia".

El més difícil de la seva feina és "ser testimoni de situacions molt injustes sabent que no es tenen els recursos necessaris per arribar a tot; un ha d'aprendre a fer-se més fort".

Al final, i després de conèixer casos de segrestos i d'explotació sexual infantil i de ser amenaçat de mort per màfies locals que amputen les extremitats dels nens abans de posar-los a pidolar, el fundador de Sonrisas de Bombay s'ha acostumat a conviure amb el desastre. "No queda cap més remei. No fer-ho seria poc professional. Costa, és evident, però s'ha de fer l'esforç per estar a l'altura de la responsabilitat i tenir la serenitat que implica aquesta feina".

Jordi Raich

Jordi Raich (49 anys) és un dels catalans amb més experiència en cooperació internacional. Va entrar en aquest món el 1986 de manera casual. Després d'un viatge per l'Àfrica de tres mesos, es va assabentar que Metges Sense Fronteres acabava d'obrir oficina a Barcelona i, sense feina i sense diners, s'hi va presentar per veure de què es tractava. Encetava un camí que des de llavors no ha abandonat.

Raich va començar ajudant en la construcció d'un hospital a Guinea Equatorial, després va intervenir en el procés de pau al Salvador, en una epidèmia de còlera al Perú, en el genocidi de Ruanda i en camps de desplaçats a Kènia, a Tanzània, al Congo o al Pakistan. Ha visitat presons com la de Guantánamo i països en guerra com Somàlia, l'Afganistan, el Tadjikistan, Libèria, Iugoslàvia, Angola, Geòrgia o Sierra Leone. Coneix els conflictes de Palestina i Colòmbia, on ara està instal·lat com a cap del Comitè Internacional de la Creu Roja en aquell país.

Com a resultat de totes les experiències acumulades, Raich va escriure l'any passat un llibre que va titular El caos sostenible (Península). "Vivim en un caos -assegura l'autor-, però la lliçó que intento plasmar en el llibre, i que jo he après al llarg de molts anys de feina en països en guerra, és que el caos no és necessàriament negatiu, ni un estat contra el qual hàgim de lluitar. Cal entendre que el caos és part de la història i natura de la humanitat i que no és necessari eliminar-lo per ser feliç".

En aquest món en caos, sorgeix la figura del cooperant, que, com Raich ha tingut ocasió de comprovar, té perfils molt diversos. "Hi ha de tot. Massa gent encara que fuig de divorcis i d'altres frustracions personals i laborals; molts que busquen guanyar-se el cel; molts ingenus que volen canviar el món abans que el mon els canviï a ells i abandonin decebuts, i una majoria que estan ben preparats, que són conscients de la seva feina i que saben que rebran molt més del que donaran".

Raich lluita contra la beatificació del cooperant. Defensa que la seva tasca és tan honrada o tan vil com qualsevol altra. "No tenen dret a donar lliçons morals a ningú i no són persones més bones, més dolentes ni més honestes que els taxistes o els banquers. La imatge d'intocables dels cooperants i de les ONG fa molt de mal al món de la solidaritat. Per això ens quedem parats quan surt a la llum algun escàndol".

Considera un pas important que la imatge que la societat té del cooperant sigui cada cop "més realista", que se'ls exigeixi més seriositat i professionalisme. "Així ha de ser. Les ONG han de deixar de ser la rentadora de consciències de finals del segles XX i principis del XXI".

Mònica Bernabé

Mònica Bernabé va acabar involucrada en la cooperació sense haver-s'ho plantejat mai. Periodista de professió, va quedar tan impressionada per l'Afganistan dels talibans que li va descriure una activista que va entrevistar a Barcelona que es va veure abocada a conèixer en persona aquella realitat "de ciència-ficció". Després de viatjar-hi l'any 2000 en companyia de l'escriptora Anna Tortajada, van fer una compareixença davant la premsa a Madrid per explicar el que havien vist. El mecanisme de la solidaritat es va activar de manera instantània. Desenes de persones anònimes es van posar en contacte amb elles per oferir diners a les dones afganeses, i d'un dia per l'altre Bernabé i Tortajada van fundar l'Associació per als Drets Humans a l'Afganistan (Asdha).

La decisió de quedar-se a viure a l'Afganistan va demanar més temps. Estava impressionada per la situació de les dones, per les nul·les possibilitats que tenien de treballar o estudiar fora de casa, per la visió d'un país devastat per la guerra. Finalment, l'any 2007 va decidir fer les maletes i instal·lar-se a Kabul. Volia "fer de periodista i explicar el munt d'injustícies que passen allà cada dia, la gran hipocresia i cinisme internacionals que existeixen en aquell país".

Mònica Bernabé, que ara té 40 anys, refusa l'etiqueta de cooperant . És i se sent periodista, i aquesta és l'activitat a la qual dedica més temps. "Mai no m'he considerat cooperant. És com si algú jugués a tennis en el seu temps lliure i digués que és tenista. Seria absurd", assegura.

Tot i això, reconeix que com a periodista pot "arribar a més llocs a l'Afganistan i tenir una perspectiva més àmplia que un cooperant". "I com a persona ficada en el món de la cooperació, puc relacionar-me amb la gent d'una manera que un periodista difícilment fa. Per tant, em puc considerar una privilegiada. També tinc molt clara la frontera entre els dos mons. Com a persona que treballa en cooperació, tinc accés a informació a la qual una periodista no tindria, però que sé que no puc publicar".

L'Asdha ofereix suport psicològic i econòmic a dones víctimes de la guerra i a dones que són a la presó acusades de delictes morals, com adulteri, prostitució o per haver fugit de casa per evitar casar-se amb l'home que la família havia escollit per a elles.

Bernabé toca de peus a terra. No es planteja reptes inabastables i sap que els resultats de qualsevol acció són sempre limitats: "Difícilment aconseguim tots els resultats que ens agradarien ni l'impacte que desitjaríem. De vegades perquè les associacions locals amb les quals treballem no estan prou preparades, i altres cops perquè la corrupció a l'Afganistan és un autèntic càncer i hi ha molta gent que s'ha acostumat a viure de subvencions sense fer res. Podria dir que la cooperació i els nostres projectes són meravellosos, però malauradament no és així", se sincera.

Ara bé, malgrat totes les dificultats, considera fora de discussió que la cooperació sigui necessària: "Tant si ens agrada com si no, vivim en un món global, i el que passa a milers de quilòmetres de distància repercuteix després a casa nostra -reflexiona Bernabé-. Evidentment, no cal anar tan lluny per ajudar els que tenen necessitats, però tampoc no ens podem oblidar dels que passen necessitats a l'altra punta de món, perquè viure en un lloc o en un altre és una simple qüestió de sort".