Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jordi Raich. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jordi Raich. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de maig del 2013

Cooperants per compte propi

Reportatge publicat al diari Ara el 27 de maig del 2013
Carrers de Bombai (foto: Francesc Melcion)
Mai s'havien proposat convertir-se en cooperants internacionals. Per als quatre testimonis d'aquest reportatge, tot va ser conèixer de primera mà les necessitats extremes de la població africana, de l'Índia o de l'Afganistan i sentir l'obligació de fer alguna cosa. Millorar les seves condicions de vida es va convertir en un objectiu prioritari per a Àngel Pujol, Jaume Sanllorente, Jordi Raich i Mònica Bernabé
Mai s'havien proposat convertir-se en cooperants internacionals. Per als quatre testimonis d'aquest reportatge, tot va ser conèixer de primera mà les necessitats extremes de la població africana, de l'Índia o de l'Afganistan i sentir l'obligació de fer alguna cosa. Els rostres que mostren els telenotícies quan es produeix un desastre havien deixat de ser anònims: aquells nens, dones i homes eren de carn i ossos i tenien noms i cognoms reals. Millorar les seves condicions de vida es va convertir en un objectiu prioritari per a Àngel Pujol, Jaume Sanllorente, Jordi Raich i Mònica Bernabé. La seva tasca quotidiana sobre el terreny els suposa fer renúncies i entomar frustracions, però també la satisfacció de veure cada dia com l'ajuda arriba als beneficiaris.
Àngel Pujol
Va passar d'empresari a cooperant quan estava a punt de fer seixanta anys. Després d'aixecar amb el seu germà una empresa (Prefabricats Pujol) que havia arribat a tenir 1.500 treballadors, va descobrir la tasca impressionant del missioner basc Ángel Olara a la ciutat etíop de Wukro en favor de la població més desfavorida. Quan va tornar a casa es va adonar que ja no podia tancar els ulls a la realitat que acabava de conèixer. Havia vist gent que passava fam, famílies que quedaven cegues per l'ús de combustibles inapropiats, centenars de nens orfes que esperaven una oportunitat...
Quan molts homes de la seva edat esperen amb candeletes la jubilació per dur una vida més tranquil·la, ell va cedir la gestió de la fàbrica als seus fills i va convertir aquell país africà en la seva segona llar. "Quan se't mor un nen als braços, ja no pots quedar-te més a casa", se sincera.
Pujol s'ha pres la tasca de cooperant amb la mateixa dedicació que va abocar a l'empresa. Des del primer viatge, el 2006, ha estat trenta vegades a Etiòpia. Acostuma a estar-s'hi quinze dies, durant els quals fa jornades de fins a dinou hores. Rentar nens, donar-los menjar, coordinar, impartir classes, fer gestions... I la feina continua quan retorna a la seva Mollerussa natal. Allà ha muntat l'ONG Centre d'Iniciatives Solidàries Mollerussa (Isolidaries.org), a través de la qual recull fons per a Wukro. Toca visitar empreses que vulguin fer donacions, organitzar campionats de botifarra o perseguir unes subvencions cada cop més minses a causa de les retallades.
Per a Pujol, una de les tasques més gratificants és haver aconseguit que 2.000 lleidatans viatgessin a Wukro per ajudar la població local. "Tots els que hi han estat tenen ganes de tornar-hi i, quan arriben, molts t'abracen plorant i et donen les gràcies. En el cas dels joves, està bé que vegin que hi ha un altre món: en tornen més humanitzats".
Fer de cooperant ha servit a Pujol per aprendre de les persones cegues que arriben a Wukro caminant a través del desert en companyia d'un pigall: quan s'assabenten que no hi ha solució per al seu mal, donen les gràcies amb un somriure als llavis i se'n tornen sense queixar-se. "M'he fet centenars de fotos amb nens i sempre apareixen somrients. N'hauríem d'aprendre; allò és tan diferent..."
Els moments bons són "donar vida a aquella canalla perquè s'espavilin i tinguin una motivació per viure". I també n'hi ha de dolents, per descomptat. Conèixer un nen malalt, visitar-lo cada dia a l'hospital i, ja a Mollerussa, rebre la trucada d'Ángel Olaran per anunciar-li que s'ha mort. "Vaig plorar i des d'aquell dia porto una foto seva a la cartera".
Jaume Sanllorente
També Jaume Sanllorente (36 anys) lluita contra la pobresa extrema, en el seu cas des de l'Índia. L'atreia més aviat poc, el gegantí país asiàtic, fins que l'estiu del 2003 hi va viatjar. Un cop va ser a Bombai, va conèixer un petit orfenat que estava a punt de tancar per falta de recursos i va quedar atrapat. "Vaig fer el que em va dictar la meva condició humana -explica-, fer tot el possible perquè aquell centre tirés endavant i els quaranta menors que hi havia acollits tinguessin un futur assegurat".
Per Sanllorente, "fer tot el possible" implicava renunciar a les comoditats, les amistats, la família i la feina de periodista a Barcelona, i crear l'organització Sonrisas de Bombay. En prop de deu anys d'activitat, unes 7.000 persones, sobretot nens, s'han beneficiat dels diferents projectes relacionats amb l'educació, la salut i el desenvolupament que l'ONG ha posat en marxa. Sanllorente se sent sobretot satisfet de les beques que han concedit perquè els alumnes puguin fer estudis superiors ("L'educació és una eina imprescindible per garantir la llibertat absoluta d'un individu") i d'haver fomentat la formació professional i la creació de petites cooperatives perquè les dones siguin autosuficients i es converteixin en motor de la família i la comunitat.
Sanllorente insisteix que Sonrisas de Bombay no treballa per a una comunitat. Assegura que perquè la cooperació sigui coherent i promogui la igualtat, ha de treballar amb la comunitat i, a més, el beneficiari ha de tenir poder de decisió. "La tasca d'un cooperant no és ser el transmissor d'un simple assistencialisme que no suposa cap canvi a mitjà o llarg termini -assenyala-. Ha de contribuir perquè el beneficiari sigui un actor independent, lliure, necessari i productiu per a la societat. Ha de vetllar per la llibertat de l'individu i lluitar contra la injustícia".
El més difícil de la seva feina és "ser testimoni de situacions molt injustes sabent que no es tenen els recursos necessaris per arribar a tot; un ha d'aprendre a fer-se més fort".
Al final, i després de conèixer casos de segrestos i d'explotació sexual infantil i de ser amenaçat de mort per màfies locals que amputen les extremitats dels nens abans de posar-los a pidolar, el fundador de Sonrisas de Bombay s'ha acostumat a conviure amb el desastre. "No queda cap més remei. No fer-ho seria poc professional. Costa, és evident, però s'ha de fer l'esforç per estar a l'altura de la responsabilitat i tenir la serenitat que implica aquesta feina".
Jordi Raich
Jordi Raich (49 anys) és un dels catalans amb més experiència en cooperació internacional. Va entrar en aquest món el 1986 de manera casual. Després d'un viatge per l'Àfrica de tres mesos, es va assabentar que Metges Sense Fronteres acabava d'obrir oficina a Barcelona i, sense feina i sense diners, s'hi va presentar per veure de què es tractava. Encetava un camí que des de llavors no ha abandonat.
Raich va començar ajudant en la construcció d'un hospital a Guinea Equatorial, després va intervenir en el procés de pau al Salvador, en una epidèmia de còlera al Perú, en el genocidi de Ruanda i en camps de desplaçats a Kènia, a Tanzània, al Congo o al Pakistan. Ha visitat presons com la de Guantánamo i països en guerra com Somàlia, l'Afganistan, el Tadjikistan, Libèria, Iugoslàvia, Angola, Geòrgia o Sierra Leone. Coneix els conflictes de Palestina i Colòmbia, on ara està instal·lat com a cap del Comitè Internacional de la Creu Roja en aquell país.
Com a resultat de totes les experiències acumulades, Raich va escriure l'any passat un llibre que va titular El caos sostenible (Península). "Vivim en un caos -assegura l'autor-, però la lliçó que intento plasmar en el llibre, i que jo he après al llarg de molts anys de feina en països en guerra, és que el caos no és necessàriament negatiu, ni un estat contra el qual hàgim de lluitar. Cal entendre que el caos és part de la història i natura de la humanitat i que no és necessari eliminar-lo per ser feliç".
En aquest món en caos, sorgeix la figura del cooperant, que, com Raich ha tingut ocasió de comprovar, té perfils molt diversos. "Hi ha de tot. Massa gent encara que fuig de divorcis i d'altres frustracions personals i laborals; molts que busquen guanyar-se el cel; molts ingenus que volen canviar el món abans que el mon els canviï a ells i abandonin decebuts, i una majoria que estan ben preparats, que són conscients de la seva feina i que saben que rebran molt més del que donaran".
Raich lluita contra la beatificació del cooperant. Defensa que la seva tasca és tan honrada o tan vil com qualsevol altra. "No tenen dret a donar lliçons morals a ningú i no són persones més bones, més dolentes ni més honestes que els taxistes o els banquers. La imatge d'intocables dels cooperants i de les ONG fa molt de mal al món de la solidaritat. Per això ens quedem parats quan surt a la llum algun escàndol".
Considera un pas important que la imatge que la societat té del cooperant sigui cada cop "més realista", que se'ls exigeixi més seriositat i professionalisme. "Així ha de ser. Les ONG han de deixar de ser la rentadora de consciències de finals del segles XX i principis del XXI".
Mònica Bernabé
Mònica Bernabé va acabar involucrada en la cooperació sense haver-s'ho plantejat mai. Periodista de professió, va quedar tan impressionada per l'Afganistan dels talibans que li va descriure una activista que va entrevistar a Barcelona que es va veure abocada a conèixer en persona aquella realitat "de ciència-ficció". Després de viatjar-hi l'any 2000 en companyia de l'escriptora Anna Tortajada, van fer una compareixença davant la premsa a Madrid per explicar el que havien vist. El mecanisme de la solidaritat es va activar de manera instantània. Desenes de persones anònimes es van posar en contacte amb elles per oferir diners a les dones afganeses, i d'un dia per l'altre Bernabé i Tortajada van fundar l'Associació per als Drets Humans a l'Afganistan (Asdha).
La decisió de quedar-se a viure a l'Afganistan va demanar més temps. Estava impressionada per la situació de les dones, per les nul·les possibilitats que tenien de treballar o estudiar fora de casa, per la visió d'un país devastat per la guerra. Finalment, l'any 2007 va decidir fer les maletes i instal·lar-se a Kabul. Volia "fer de periodista i explicar el munt d'injustícies que passen allà cada dia, la gran hipocresia i cinisme internacionals que existeixen en aquell país".
Mònica Bernabé, que ara té 40 anys, refusa l'etiqueta de cooperant . És i se sent periodista, i aquesta és l'activitat a la qual dedica més temps. "Mai no m'he considerat cooperant. És com si algú jugués a tennis en el seu temps lliure i digués que és tenista. Seria absurd", assegura.
Tot i això, reconeix que com a periodista pot "arribar a més llocs a l'Afganistan i tenir una perspectiva més àmplia que un cooperant". "I com a persona ficada en el món de la cooperació, puc relacionar-me amb la gent d'una manera que un periodista difícilment fa. Per tant, em puc considerar una privilegiada. També tinc molt clara la frontera entre els dos mons. Com a persona que treballa en cooperació, tinc accés a informació a la qual una periodista no tindria, però que sé que no puc publicar".
L'Asdha ofereix suport psicològic i econòmic a dones víctimes de la guerra i a dones que són a la presó acusades de delictes morals, com adulteri, prostitució o per haver fugit de casa per evitar casar-se amb l'home que la família havia escollit per a elles.
Bernabé toca de peus a terra. No es planteja reptes inabastables i sap que els resultats de qualsevol acció són sempre limitats: "Difícilment aconseguim tots els resultats que ens agradarien ni l'impacte que desitjaríem. De vegades perquè les associacions locals amb les quals treballem no estan prou preparades, i altres cops perquè la corrupció a l'Afganistan és un autèntic càncer i hi ha molta gent que s'ha acostumat a viure de subvencions sense fer res. Podria dir que la cooperació i els nostres projectes són meravellosos, però malauradament no és així", se sincera.
Ara bé, malgrat totes les dificultats, considera fora de discussió que la cooperació sigui necessària: "Tant si ens agrada com si no, vivim en un món global, i el que passa a milers de quilòmetres de distància repercuteix després a casa nostra -reflexiona Bernabé-. Evidentment, no cal anar tan lluny per ajudar els que tenen necessitats, però tampoc no ens podem oblidar dels que passen necessitats a l'altra punta de món, perquè viure en un lloc o en un altre és una simple qüestió de sort".