L'Havana que mai canvia

Publicat al diari Ara el 19 de maig del 2013

El Malecón de l'Havana / Foto: Elemaki

L'Havana és moltes coses alhora. La capital cubana és un museu a l'aire lliure que permet contemplar l'arquitectura dels quatre últims segles i un llibre d'història sobre el colonialisme, l'esclavitud i la revolució. És un privilegiat mirador des d'on es pot gaudir del mateix mar que van solcar els vaixells que durant segles van comerciar amb les seves riqueses i un port on avui fondegen alguns mercants plens d'òxid. La ciutat emana alegria i decadència, passat i present. Els carrers de la que va ser perla colonial tant són una passarel·la per la qual les dones, més que caminar, desfilen, com una fira de brocanter on pots comprar objectes de tot tipus i mobles centenaris. Els treballs de restauració realitzats a Habana Vieja contrasten amb l'equilibri precari en què estan els edificis dels barris menys cèntrics, castigats pel salnitre, la falta de manteniment i el pas del temps.

Alguns autors han escrit que a l'Havana els rellotges sembla que s'hagin aturat a finals dels anys cinquanta. La imatge no pot ser més encertada. Si compares una foto del Malecón de mitjans del segle XX amb la realitat, t'adones que gairebé res ha canviat. Els edificis, la senyalització dels carrers i fins i tot molts vehicles que hi circulen són els mateixos que fa mig segle, quan el trànsit era més intens.

L'Havana està plena d'edificis històrics. Conserva una Plaza de Armas on es feia el mercat i les parades militars i tres castells (Real Fuerza, El Morro i San Salvador de la Punta), també del segle XVI, fets per defensar-se dels atacs pirates i dels anglesos.

Del segle XVII té una estàtua de bronze, la Giraldilla, que és el símbol de la ciutat i de la marca de rom Havana Club; algunes cases; el convent de Santa Clara, i l'ermita del San Cristo del Buen Viaje. Del XVIII es pot veure la residència dels governadors espanyols de l'illa, el palau dels marquesos d'Aguas Claras o la catedral. Del XIX hi ha edificis com la seu de l'empresa Bacardí, fundada el 1862 pel català Facund Bacardí i Massó, i de principis del XX crida l'atenció el Capitoli, testimoni de les excel·lents relacions amb els Estats Units poc després de la independència de Cuba.

De l'escassa producció d'edificis o monuments remarcables construïts per la revolució castrista, es pot fer esment del Memorial Granma, una estructura de vidre que guarda els vehicles del dictador Batista o el iot que, el 1956, va traslladar Fidel fins a l'illa.

Violència i negocis

San Cristóbal de la Habana, com llavors era coneguda la ciutat, era una peça clau per a l'Espanya colonial. Des del seu port es controlaven els interessos de la metròpoli a Amèrica i fins ben avançat el segle XIX la ciutat era més gran que Nova York. Després de la breu ocupació britànica de mitjans del segle XVIII, es va convertir en una capital econòmica que atreia aventurers i homes de negocis de mig món.

Hugh Thomas, a Historia contemporánea de Cuba , escriu: "[La ciutat] era una barreja de violència i color. Els aristòcrates intentaven tenir un carruatge més luxós que els altres, i les joieries de l'Havana fins i tot eren famoses a Nord-amèrica. [...] El corresponsal de The Times deia que mai havia vist, ni a París, tants cafès i tan sumptuosos, sempre plens de gent. Es bevien immenses quantitats de vi català".

Bona part de les grans fortunes del país es van fer gràcies al tràfic de mà d'obra esclava que treballava a les extenses plantacions de sucre. La majoria d'homes i dones arrencats a la força de l'Àfrica eren desembarcats a l'Havana; només entre el 1823 i el 1865 hi van arribar 400.000 negres. La possessió d'esclaus estava més o menys acceptada socialment. Es considerava que no es tenien per gust, sinó perquè era l'única manera de fer rendibles els camps. Tot i això, els viatgers que van conèixer aquella forma d'explotació consideraven que, almenys en l'aspecte material, els esclaus de Cuba vivien millor que els obrers de les primeres indústries angleses.

Vida al ralentí

L'Havana actual té poc a veure amb el que va ser. És més assossegada i silenciosa, menys dinàmica però igualment atractiva. Encara que sigui al ralentí i amb talls de subministrament elèctric, la ciutat funciona. La gent va a treballar, però ho fa tard. Els autobusos circulen, però mai saps quan passaran. Als carrers hi ha llum, tot i que molts fanals estan apagats. Una cosa no ha canviat: cada dia a les nou del vespre tots els turistes estan convocats a la canonada que, des de fa quatre segles, es dispara des del castell de San Carlos de la Cabaña, que recorda l'hora en què es tancaven les portes de la ciutat.

A cinc quilòmetres d'Habana Vieja, seguint el Malecón, està El Vedado, un barri benestant construït a l'estil nord-americà. Els carrers tenen números en lloc de noms i els sumptuosos habitatges conserven uns luxes que fan caure d'esquena. Passejant pels seus carrers és fàcil que un veí et convidi a casa seva, un pis amb sis habitacions, cadascuna d'elles amb un quarto per canviar-se on, fàcilment, hi cabrien un llit de matrimoni i un parell d'armaris. O que t'ensenyi el Lincoln Continental que guarda al garatge de casa, un impressionant cotxe que va pertànyer a la dona de Batista.

L'Havana és una ciutat per passejar-hi sense rumb fix, aturant-se en llocs de visita obligada com la Bodeguita del Medio, on pots prendre un mojito o recrear la visita d'il·lustres com Hemingway, Errol Flynn o Pablo Neruda. És també la manera de descobrir joies modernistes amagades, locals on es practica la santeria, veure una baralla de galls en un antre o deixar-se portar pels ritmes frenètics de músics desconeguts en qualsevol racó d'Habana Vieja (per cert, als cubans parleu-los de son ; la salsa és per menjar).

Parlant de menjar: per sopar, res com un paladar , un restaurant privat, de preus i qualitat desconeguts fins que t'has assegut a taula. Com a fi de festa, un dels espectacles de cabaret que ofereixen el mític Tropicana o el Parisién, amb dotzenes de noies ballant sobre l'escenari vestides amb quatre plomes. Per sentir-se transportat a l'època d'Al Capone i les grans bandes de música.