Nacionalisme i pa amb tomàquet

Publicat a El Periódico el 30 d'agost del 2012

Fins a cert punt era previsible que al noi se li escapés algun "habla en cristiano", després de setmanes de sentir parlar català entre nosaltres. Al cap i a la fi, tots ens trobàvem lluny de casa i dins del grup hi havia castellans, madrilenys, bascos, andalusos i, sobretot, catalans. El noi que va dir "habla en cristiano" és de Cantàbria i no era conscient d'estar pronunciant la mateixa frase que, després de la guerra civil, usaven els falangistes per comminar la població de Catalunya a passar-se al castellà.

Es podia esperar que el càntabre, nascut en democràcia, hagués assumit la realitat de l'Espanya plural. Haver estudiat a l'estranger, parlar diversos idiomes i estar casat amb una irlandesa l'ajudarà a comprendre una realitat diferent a la seva, pressuposàvem. Doncs no del tot. Pel matí saludava les persones procedents d'altres països amb un afable "bonjour", "good morning" o "salam aleikum" però quan es trobava amb els bascos o amb nosaltres era incapaç de fer el petit gest de dir "egunon" o "bon dia".

El cas més xocant va ser el de la psicòloga de Madrid, una noia d'esquerres que va participar com a observadora a l'Acampada Sol. Estàs convençut que té una mentalitat oberta fins que, durant un sopar, se t'acudeix fer apologia del pa amb tomàquet i ella et respon parlant de "nacionalismes". ¿Fer apologia del pa amb tomàquet és nacionalisme? ¿O no serà que la degradació política i social d'Espanya ha pervertit fins i tot el llenguatge? Res, el que passa és que els catalans tenim la pell molt fina, que diria l'amic càntabre. El pa amb tomàquet és nacionalisme. En canvi, exalçar les virtuds de la fabada asturiana, del pop a la gallega, del gaspatxo andalús o del cocido madrileny és només el que sembla: una innocent conversa sobre menjar.