Publicat a El Periódico el 30 d'agost del 2012
Fins a cert punt era previsible que al noi se li escapés algun "habla en cristiano", després de setmanes de sentir parlar català entre nosaltres. Al cap i a la fi, tots ens trobàvem lluny de casa i dins del grup hi havia castellans, madrilenys, bascos, andalusos i, sobretot, catalans. El noi que va dir "habla en cristiano" és de Cantàbria i no era conscient d'estar pronunciant la mateixa frase que, després de la guerra civil, usaven els falangistes per comminar la població de Catalunya a passar-se al castellà.
Fins a cert punt era previsible que al noi se li escapés algun "habla en cristiano", després de setmanes de sentir parlar català entre nosaltres. Al cap i a la fi, tots ens trobàvem lluny de casa i dins del grup hi havia castellans, madrilenys, bascos, andalusos i, sobretot, catalans. El noi que va dir "habla en cristiano" és de Cantàbria i no era conscient d'estar pronunciant la mateixa frase que, després de la guerra civil, usaven els falangistes per comminar la població de Catalunya a passar-se al castellà.
Es podia esperar que el càntabre, nascut en democràcia, hagués assumit la
realitat de l'Espanya plural. Haver estudiat a l'estranger, parlar diversos
idiomes i estar casat amb una irlandesa l'ajudarà a comprendre una realitat
diferent a la seva, pressuposàvem. Doncs no del tot. Pel matí saludava les
persones procedents d'altres països amb un afable "bonjour", "good
morning" o "salam aleikum"
però quan es trobava amb els bascos o amb nosaltres era incapaç de fer el petit
gest de dir "egunon" o
"bon dia".
El cas més xocant va ser el de la psicòloga de Madrid, una noia d'esquerres
que va participar com a observadora a l'Acampada Sol. Estàs convençut que té
una mentalitat oberta fins que, durant un sopar, se t'acudeix fer apologia del
pa amb tomàquet i ella et respon parlant de "nacionalismes". ¿Fer
apologia del pa amb tomàquet és nacionalisme? ¿O no serà que la degradació
política i social d'Espanya ha pervertit fins i tot el llenguatge? Res, el que
passa és que els catalans tenim la pell molt fina, que diria l'amic càntabre.
El pa amb tomàquet és nacionalisme. En canvi, exalçar les virtuds de la fabada
asturiana, del pop a la gallega, del gaspatxo andalús o del cocido madrileny és només el que sembla:
una innocent conversa sobre menjar.
Es una realitat, inclòs jo que soc holandès ho noto si surto fora de Catalunya i que parlo català amb els meus amics.
ResponElimina