Publicat al número 156 de la revista Capçalera (juny 2012)
“Deixa de
ploriquejar i de dir que tot va malament. Si estàs de bon ànim, trobaràs
oportunitats. Tant l’optimista com el pessimista tenen raó, perquè tots dos reflecteixen
una part de la realitat, però a l’optimista li van millor les coses. Si tot ho
veus malament, l’autoprofecia s’acabarà complint. Mirem enrera: les coses mai
han estat fàcils. Sempre dic als periodistes que no deixin els estudis i que es
formin, que mirin el que és rellevant, que vegin com funcionen les xarxes
socials, que experimentin amb Twitter i Facebook, que aprenguin dels blogs i
del que fan les altres empreses. La nostra professió és la més atractiva,
apassionant i desafiant del món, perquè influeix en el comportament de les
persones i contribueix a canviar mentalitats. Però avui només admet als
periodistes amb afany de superació”.
Alfonso
Sánchez-Tabernero, director del màster en Gestió d’Empreses de Comunicació de
la Universitat de Navarra, evita caure en el desànim. Tot i ser conscient de la
sagnia de periodistes que han deixat els successius ERE que han afectat els
principals mitjans, creu que hi ha raons per mirar al futur amb esperança. “Hi
ha futur perquè hi ha present”, coincideix Josep Lluís Micó, director del grau
de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
Es creen llocs
de treball perquè els ciutadans tenen més necessitat que mai d’estar informats,
indica Sánchez-Tabernero. “Encara que vivim una crisi llarga i profunda i que
l’ocupació tradicional disminueix, si pensem en la societat veiem que hi ha més
consum d’informació que mai. Quan els països creixen, la gent no destina els
diners a comprar més pa o més parells de sabates: seria absurd. Se’ls gasta en
oci i coneixement”.
Sí, el mercat
absorbeix a nous periodistes i n’absorbirà més d’aquí a deu anys, assegura
Sánchez-Tabernero, “però només trobaran feina en el nou escenari els
professionals amb capacitat innovadora”. Quin sentit té, es pregunta en to
provocatiu, que les facultats segueixin formant els alumnes com si tots estiguessin
destinats a convertir-se en redactors d’un diari o que se segueixin impartint
assignatures com disseny de pàgines de diari?
“El mercat
necessita professionals que siguin molt flexibles, capaços d’aprendre, globals,
que entenguin les noves tecnologies, que puguin aportar coses noves per
aconseguir grans audiències o reduir costos, gent més preparada i més activa.
El periodista ha de ser un professional híbrid, que sàpiga manejar mitjans
audiovisuals i que sàpiga, això segueix sent fonamental, explicar històries
atractives. Qui no doni aquest pas, qui només sàpiga seguir fent lids i
titulars, està equivocat”, sentencia el professor de la Universitat de Navarra.
Per a Josep
Lluís Micó, “hi ha molts futurs complementaris, petites parcel·les que indubtablement
no absorbiran molts informadors però que donen un complement i serveixen
d’esperança”.
Però de quins
llocs de treball parlen Micó i Sánchez-Tabernero? Unes trucades a tres dels
principals mitjans de comunicació catalans confirmen la impressió generalitzada
que hi ha estesa en el sector: en l’últim any, a penes han contractat a nous
periodistes. Al contrari, han tendit a retallar. Segons la Federación de
Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), els últims tres anys han perdut la
feina 5.270 professionals de la comunicació a l’Estat.
Així doncs,
qui està contractant actualment periodistes i per fer què? Es fa difícil, per
no dir impossible, posar-hi noms. Com a molt, cognoms. I els cognoms més en
boga ara mateix són Digital, Xarxa i Portabilitat.
Per fer
entendre el grau de confusió que hi ha al voltant de les noves feines per a
periodistes, Josep Lluís Micó explica que a Blanquerna han arribat a rebre
ofertes de treball exactes però que anomenaven les tasques a realitzar de
formes diferents. “Gestor de continguts digitals seria el gran paraigua que
aixopluga ocupacions molt diferents i que encara no tenen ni nom. Però
l’important és que existeixen”.
El director
del grau de Periodisme de la facultat de comunicació Blanquerna inclou sota aquest
paraigua els professionals que dins d’un diari, una emissora de ràdio o un
canal de televisió s’encarreguen de gestionar l’àrea de participació. “Els
mitjans són conscients que tenen un públic cada vegada més competent
tecnològicament i que els envia material i comenta les notícies. Això obliga a
posar ordre en la informació, a sistematitzar i a filtrar. Si fins ara teníem
els periodistes de carrer i els de taula, ara també tenim els de participació”.
Darrera
d’aquests professionals més visibles, hi ha empreses i organitzacions de tot
tipus que, amb la seva presència a les xarxes socials, blogs i portals propis,
s’acaben convertint, elles també, en mitjans per difondre continguts propis o
convenients als seus interessos. “Gestionar continguts és més complex que portar
el Twitter i el Facebook d’una empresa. Les organitzacions humanes tenen cada
cop més la necessitat de comunicar millor, i això crea llocs de treball”,
afirma Micó. En aquests casos, els periodistes sovint s’integren en equips
pluridisciplinars i treballen al costat de publicistes, tècnics en màrqueting,
advocats o economistes.
Una altra
possibilitat és l’emprenedoria. Com que no trobem qui ens doni feina i tenim
idees, muntem la nostra empresa o ens convertim en autònoms. “Hi tinc moltes
esperances dipositades, però tampoc ens passem d’eufòrics –confia Micó-: l’autoocupació
en general només serveix per començar a treballar”.
Els
periodistes sevillans van convocar el passat 21 d’abril la trobada Se buscan periodistas. La idea força de
la reunió era si no ens ofereixen feina, nosaltres la crearem. Els professionals
presents en aquella cita van apostar per posar en marxa diversos mitjans de
forma autogestionària, i van acabar parlant d’aspectes poc habituals entre els
periodistes: crear una cooperativa, elaborar un pla d’empresa i dissenyar un
model de negoci o un sistema de finançament basat en les microsubscripcions.
Per a Sílvia Cobo, periodista especialitzada en internet i Social Media, ens
trobem davant d’un model que podria estendre’s en un futur immediat.
Alfonso
Sánchez-Tabernero posa alguns exemples de noves ocupacions periodístiques que
ha conegut els últims anys: periodistes que fan de Community Manager o munten
webs, els que donen serveis a empreses, els que fan publicacions que després distribueixen
en estadis de futbol, farmàcies o grans superfícies…
“Les noves feines
solen aparèixer fora dels grans mitjans, que ara mateix estan més preocupats a
agafar les tisores que a pensar en el futur. Aquestes companyies depenen de
societats que cotitzen en Borsa i, com que els moviments a llarg termini no
repercuteixen en la cotització de les seves accions, es limiten a mira en
curt”.
Sánchez-Tabernero,
que va ser vicerector de la Universitat de Navarra, creu que demà mateix
trobarien fàcil col·locació en el mercat els professionals capaços de fer bons
productes de no ficció per a la televisió que costin deu vegades menys que els
que emeten les cadenes generalistes, aplicacions per a mòbils, instruments de
màrqueting per a empreses, productes informatius multisuport o d’escriure
reportatges especialitzats sobre temes tan específics com l’indústria
farmacèutica o els hidrocarburs.
Ara bé, cal
ser realista. I per a Josep Lluís Micó el realisme passa per acceptar que els
llocs de treball que es creen en el camp digital no responen, ni per qualitat
ni en quantitat, a les expectatives que els grans gurús havien profetitzat. Són
feines més precàries en un sector ja de per si precari. “El context actual
continua sent de moltes baixes i poques altes. Les noves feines són més
residuals que abans i permeten mantenir-se a flot i que periodistes en atur o
acabats de llicenciar puguin tenir una feineta. No són jornades completes o
responen a necessitats de temporada, de manera que obliga a combinar-les amb
altres ocupacions”.
D’aquesta
manera, reneix la figura del periodista pluriocupat. A falta de jornades
completes, el professional es veu forçat a buscar petites col·laboracions en
diferents mitjans i/o a passar-se al que Sánchez-Tabernero anomenava l’altre costat. Tot, per poder sumar un
sou a finals de mes. En el cas que es generalitzés aquesta pràctica, molt
habitual durant el franquisme, seria un mal símptoma, es lamenta Micó.
Davant del
periodista “que ha de fer deu feines per arribar a finals de mes”, Josep Lluís
Micó creu que es consolida el periodista estrella a qui tothom reclama perquè
ell mateix és una marca. “Tots dos tenen en comú la multiocupació però el
contrast és cruel”.
L’altra figura
emergent és la del periodista polivalent. Micó i Pere Masip el retrataven l’any
2010 en la Prospectiva del mercat laboral per a futurs graduats en periodisme,
un estudi patrocinat pel Laboratori de Comunicació Digital de Blanquerna. Es
tracta de professionals flexibles, capaços d’adaptar-se i que demostren la seva
polivalència bé sigui en el camp tecnològic, mediàtic o el temàtic.
En un moment
de canvi com l’actual i com a mínim durant uns anys, “el seu èxit està
garantit”, vaticinen Micó i Masip. L’adveniment d’aquest professional capaç d’integrar-se
ràpid en equips humans complexos i, en alguns casos, d’escriure en diferents
seccions ha estat rebut com un manà diví per moltes empreses. Allà on abans es
necessitaven dues o tres persones per fer tasques concretes, ara en ocasions
n’hi ha prou amb una sola. Per aquesta raó és un dels perfils més buscat per a
redaccions petites.
El periodista
polivalent, conegut en altres temps com noi per a tot o tot terreny, no suposa
de cap manera la desaparició dels especialistes, adverteixen Micó i Masip en el
seu estudi. Mentre el primer ofereix “agilitat, nervi i estalvi:
supervivència”, el que domina alguns temes a fons és garantia de “qualitat,
rigor i profunditat: feina ben feta”.
Sondejant els
nous nínxols laborals per a periodistes ens trobem també professionals que han
trobat col·locació com a auditors de la informació o en el món de la
documentació, i anant una mica més enllà, arribem al portal LinkedIn. Pengem un
missatge en el grup Formación para Periodistas i en uns dies diversos
professionals ens donen el seu punt de vista. Per a Roberto Vargas, la solució per
als periodistes que busquin feina passa per crear nous mitjans a la xarxa.
Quins? Vargas parla d’una pàgina web per transmetre en directe les sessions del
Congrés de Diputats. Qui la podria comprar?, es pregunta. “Si s’està debatent
una llei per als ramaders, el periodista fa la seva pàgina i ven els seus
serveis als propis ramaders que vulguin estar informats minut a minut del
tràmit de la llei que més els interessa”.
Concha Belanzategui
esmenta que ha rebut ofertes per fer de click-worker (escriure o traduir textos
breus per a i a través d’internet) o de bloguer “a 40 cèntims la peça”, alhora
que explica l’intent dels treballadors d’una televisió local clausurada que,
després de fer-se autònoms i d’arribar a un acord amb el propietari, han muntat
una societat per explotar la llicència i els equips.
Cadascú
explica el seu cas. Silvia Tinoco intenta muntar un servei de premsa per a
músics i María Villarreal començarà a treballar en una agència que es dedica al
seguiment de mitjans. “Crec que pot ser una sortida interessant quan l’anomenat
clipping és a l’ordre del dia”.
Davant l’allau de periodistes que tracten de fer-se Community Managers, Lidia
López confessa que, tot i que l’e-màrqueting no té res a veure amb el
periodisme, “com a mínim ens manté en el món de la comunicació”.
“Avui hi ha
moltes possibilitats per experimentar”, evidencia Alfonso Sánchez-Tabernero. El
problema, o un dels problemes, per als periodistes és que no hem sabut
aprofitar els nous terrenys de joc que s’han obert amb l’eclosió de la societat
digital, afegeix Josep Lluís Micó. “Els sectors de l’oci i la publicitat han
estat molt més actius que el periodístic. En el darrer Mobile World Congress
era impressionant veure la quantitat de divisions i subdivisions per tipus de
feina que hi havia. Doncs vols creure que no es feia cap esment al periodisme?
Tenim un camí llarguíssim a recórrer”.
El cas dels
tablets és paradigmàtic del desconcert que viu el sector. “Un dia se’ns apareix
el senyor Steve Jobs, que al cel sigui, ens treu l’Ipad i ens diu ‘mireu quina
cosa tan maca!’. Tots diem ‘que bonic’, i de seguida ens preguntem què puc fer
per treure-li rendiment? Què fem amb aquest suport a Catalunya? Què fem les
universitats per formar gent capaç de pensar més enllà dels suports
tradicionals? Anem fent adaptacions, però molt lentament”.
“Hem entrat en
una època del canvi continu –sentencia Sánchez-Tabernero-. Només és possible la
salvació amb una nova mentalitat”.
Els gabinets no noten la crisi
A tenor del
que diuen Josep Lluís Micó i Alfonso Sánchez-Tabernero, els que no semblen
notar gaire els embats de la doble crisi (la conjuntural i l’estructural) que
viu el periodisme són els gabinets de premsa. Per al director del grau de
Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, la comunicació és un àmbit
que cap organització pública o privada vol menystenir i cada cop hi ha més
consciència que la feina s’ha de confiar a professionals, bé creant un gabinet
propi o contractant un servei extern.
Segons el
director del màster en Gestió d’Empreses de Comunicació de la Universitat de
Navarra, els gabinets han guanyat protagonisme en la mesura que s’han aprimat
les redaccions i que s’imposa la immediatesa: falta temps per contrastar els
comunicats que envien empreses i institucions, així que, depressa-depressa, la
informació que arriba serveix per resoldre sense angoixes una pàgina de diari o
mig minut d’emissió. “Els gabinets s’han aprofitat de les retallades a les
redaccions. A l’altre costat no hi ha crisi”, remata Sánchez-Tabernero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada