Aquests dies, que Tunísia es veu sacsejada per una insurrecció popular, és un bon moment per rellegir Ryszard Kapuscinski. El periodista polonès va ser un testimoni privilegiat de moltes de les revolucions que va viure el món en la segona meitat del segle XX. Va conèixer de primera mà l’aixecament del seu país contra el comunisme, la caiguda del xa Reza Pahlevi i nombrosos moviments alliberadors a l’Àfrica i Amèrica Llatina. Avui, els seus textos ens il·luminen a l’hora d’entendre què passa en el país magribí.
Per a Kapuscinski, el motor principal de qualsevol revolta no és només la misèria, l’opressió o els abusos escandalosos. “Condicions semblants es donen en dotzenes de països i, en canvi, les revolucions esclaten en ocasions comptades. És necessària la presa de consciència de la misèria i de l’opressió, el convenciment que ni l’una ni l’altra formen part de l’ordre natural del món”. Per al reporter, l’ètica juga un paper bàsic. “El motor principal de la majoria de moviments de protesta, d’insurreccions i de revolucions no és la lluita pel pa sinó la dignitat ferida. Arriba un moment en què la gent ja no vol seguir suportant humiliacions”.
És llavors quan “una multitud ben alimentada i entretinguda deixa d’obeïr. Comença a reclamar alguna cosa més que diversió. Vol llibertat, exigeix justícia. El dèspota es queda atònit”. I en casos com el de Tunísia, es veu obligat a fugir.
Segons la recepta Kapuscinski, és molt dubtós que, a curt termini, la revolta tunisiana triomfi en altres països àrabs. Fa uns anys vaig fer un viatge pel nord d’Àfrica i Orient Pròxim. Durant dos mesos, vaig tenir ocasió de parlar amb centenars de marroquins, algerians, tunisians, egipcis, jordans, sirians i libanesos. En cap país vaig detectar el grau de ràbia amb què s’expressava la gent a Tunísia. I en cap altre hi ha unes classes mitjanes tan ben preparades. Els àrabs s’han posat a caminar. Desconeixem cap on i el llarg que serà el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada