En primer lloc l’evidència. L’existència de seccions no futboleres en un club de futbol és una anomalia. En un país “normal”, un club de futbol hauria de ser només un club de futbol, de la mateixa que un club de rugby és un club de rugby i un club d’atletisme o beisbol és només un club d’atletisme o un club de beisbol. Punt.
Ara els matisos. Per què el Barça té tantes seccions d’altres esports si el seu propi nom ja enuncia que és un club de futbol? En primer lloc, perquè Hans Gamper, com quasi tots els sportman de l’època, practicava altres esports. El primer espai de Barcelona on es va començar a jugar a futbol, el 1895, era el velòdrom que hi havia on avui es troba el Turó Parc. El nou esport era força desconegut entre els barcelonins. La revista Los Deportes s’hi referia com “el característico juego británico (pronúnciase fut-bol”. Només cinc anys més tard, quan la persecució d’una pilota pels membres de dos equips ja era força popular, a l’estiu es deixava de jugar. L’excés de calor es considerava perjudicial per a la salut, de manera que els futbolistes canviaven la pilota per les sortides amb bicicleta.
Saltem a l’actualitat. El Futbol Club Barcelona té tretze seccions diferents. Però compte, no totes són iguals. Les anomenades seccions professionals generen recursos econòmics i més o menys van tirant. Les altres, que són majoria, depenen totalment del germà gran.
Fa uns quants anys, sent un adolescent, jo havia jugat a rugby. El meu equip era el Montjuïc, un club modest i que, en teoria, es dedicava només a la natació. Vaig jugar-hi un parell de temporades, perquè tot i que aquell esport m’encantava, em vaig cansar de rebre trompades i el físic no m’acompanyava. El primer any encara vaig fer un bon paper. Tot i que era una mica patós amb les mans, era ràpid i fins i tot vaig fer algunes marques. El desastre va ser la temporada següent. D’un any per l’altre, els meus companys d’equip m’havien superat en altura i en massa corporal, de manera que vaig quedar relegat a la banqueta.
Recordo que en aquells temps, el Montjuïc solia fer un paper discret en la lliga catalana, categoria juvenil, em sembla recordar. No érem pas els últims però estàvem lluny d’arribar a guanyar els líders de la lliga catalana. Cada visita al camp d’un dels nostres rivals anava precedida d’un atac de pànic del nostre entrenador. Ja ens conformàvem a perdre, quin remei ens quedava, però sempre i quan no fos per un humiliant 60 a 0.
Els bons no érem nosaltres. Els bons eren els equips del Cornellà, la Santboiana i el Barça. Els dos equips del Baix Llobregat, temibles, representaven a la Barcelona perifèrica i obrera. Els blau-grana havien comès el pitjor dels pecats en la puritana mentalitat del rugby: formaven part d’un club de futbol. A més eren els pijos, no perquè en les seves files milités un dels fills del president Jordi Pujol. Eren els pijos perquè tenien uns mitjans al darrera amb els quals els altres equips no podíem ni arribar a somiar. Mentre que ells saltaven sempre al camp amb samarretes noves i lluents, nosaltres ens havíem hagut de pagar l’equipació amb els nostres diners.
Sí, és cert: ara que observo aquells anys en què jugava a rugby amb el Club Natació Montjuïc des de la distància, m’adono que en el fons envejàvem els blau-grana. I quan em pregunto si té sentit que un club de futbol es dediqui també a altres esports, la resposta només pot ser aquesta. Pel bé de l’esport català, segurament hauria estat bé que el Futbol Club Barcelona se centrés en un únic esport, deixant que els altres es desenvolupessin pel seu compte. Però ja que la seva influència s’ha escampat en nombrosos àmbits de l’esport, en algunes modalitats des de fa prop de cent anys, ja no es pot fer marxa enrera. Hi ha de continuar i amb el nivell d’exigència que li imposa el seu historial. Només així podrà seguit sent més que un club (de futbol).
